L’altre compte enrere que acompanya les negociacions de la llei d’amnistia: l’explosió interna a Junts

El vot contrari de Junts a la llei d’amnistia ha tornat a situar el partit sota el focus mediàtic principal: durant quinze dies, el partit de Carles Puigdemont mirarà de negociar amb el PSOE canvis en l’articulat amb l’objectiu declarat d’intentar que s’hi incloguin el màxim de casos i que sigui d’aplicació immediata. El “no” a la llei era un missatge clar als socialistes espanyols: si no prospera la llei, Pedro Sánchez tampoc no podrà aprovar el pressupost, i l’estabilitat de la legislatura trontollarà perillosament. Els dies vinents seran un torcebraç entre un PSOE que considera que ja ha cedit prou i Junts, que assegura que no té cap incentiu per a pactar amb els socialistes espanyols si no en pot treure els rèdits que demana. D’ençà de les darreres eleccions espanyoles, l’agenda política de Junts pivota sobre el congrés. Però el partit viu unes convulsions internes fortes al Parlament de Catalunya.

En el ple de la setmana vinent, la diputada Cristina Casol ja seurà a l’hemicicle lluny dels antics companys del grup, com a membre del grup dels no adscrits, i hi ha en curs la investigació del parlament de la denúncia per presumpte assetjament per raó de gènere que també va presentar la secretària segona de la mesa, Aurora Madaula. Paral·lelament a les negociacions per l’amnistia, doncs, hi ha un altre compte enrere al grup parlamentari i al partit, amb la investigació i la resolució de la denúncia de Madaula. La pugna entre els sectors de Laura Borràs –a qui són afins Casol i Madaula– i Jordi Turull –amb qui s’alinea la cúpula del grup parlamentari i la presidenta de la cambra, Anna Erra– ha arribat a un punt de no retorn.

Casol estudia de portar el seu cas a la justícia. “La llei d’igualtat espanyola diu que, quan una dona denuncia masclisme, no hi pot haver represàlies, i l’expulsió del grup és una represàlia”, va dir dimecres en una entrevista al programa Més 324. La majoria del grup parlamentari considera que Casol va fer una denúncia falsa, que no hi ha hagut sinó diferències polítiques, i que l’única sortida possible era l’expulsió, després dels resultats de la investigació. La comissió d’abordatge de situacions d’assetjament sexual del parlament va concloure que no es podia provar que hi hagués hagut assetjament per raó de gènere contra Casol, tot i que va detectar masclisme i afirmava que l’existència de dos sectors “amb proporcions i quotes de poder diferents” generava “asimetries” i facilitava que s’incrementessin “pràctiques històriques de base fortament patriarcal”. Només la tensió interna viscuda explica les decisions de la direcció d’enregistrar les reunions del grup parlamentari o l’anunci de denúncies per les filtracions periodístiques i el trencament de la confidencialitat. Tot això, a més, mentre hi ha en curs la investigació del parlament sobre Madaula.

És un enfrontament entre sectors larvat, que va fer implosió amb els casos de Madaula i Casol. És la primera vegada que Borràs i Turull no han arribat a un pacte per a minimitzar els efectes del xoc, que va culminar en el debat de l’executiva de dilluns, quan Borràs va votar en contra de l’expulsió de Casol, i Turull, a favor. Només vuit membres de la direcció van donar suport a la diputada fins ara de Junts, de manera que es va evidenciar la situació de minoria amb què es troba el sector de la presidenta del partit. Si, com va passar amb Casol, el parlament no veu provat l’assetjament masclista, el més probable és que Madaula també sigui expulsada del grup.

Però, si això passés, no sembla que hagi de ser l’avantsala d’una escissió encapçalada per Borràs ni la connexió amb una futura quarta llista independentista. Fins ara, Borràs i Turull tampoc no s’han mogut per prémer realment el botó vermell d’un congrés extraordinari que podria extenuar el partit en un any eminentment electoral, amb les europees i les catalanes a l’horitzó. Una altra cosa seria que la comissió d’investigació del parlament donés per provat el presumpte assetjament denunciat per Madaula. Com afectaria això la cúpula del grup parlamentari? Quines conseqüències tindria? Com rebrien una conclusió així la majoria dels diputats i dirigents que pensen que tan sols hi ha diferències polítiques i no pas més masclisme del que hi ha a la societat o dins els altres partits?

En el punt de mira, hi ha l’aplicació del protocol per a la prevenció, la detecció, l’abordatge i la resolució de situacions d’assetjament. El parlament l’ha desplegat per primera vegada amb el cas de Casol, i hi ha hagut filtracions i un trencament de la confidencialitat requerida. Uns fets que van propiciar un debat a la mesa del parlament. L’òrgan va decidir d’encarregar un informe als serveis jurídics perquè en revisés l’aplicabilitat amb l’objectiu de reforçar-lo i d’introduir-hi millores. És en aquest context que Erra va proposar de suspendre l’aplicació del protocol mentre es revisava, però els representants del PSC, ERC i la CUP a la mesa s’hi van oposar. Feia dies que la permanent (en són membres Erra i Madaula) i la comissió de garanties de Junts sabien que la secretària segona del parlament havia decidit de recórrer a unes vies diferents de la interna del partit per a denunciar el seu cas. El cas de Madaula únicament es pot instruir si és vigent el protocol.

Madaula, a més de secretària segona de la mesa, és vice-presidenta del partit. Si també acabés expulsada del grup parlamentari, i de retruc de Junts, Borràs perdria la dirigent de més pes orgànic i polític amb què compta. Això s’afegiria a les resolucions del cas de Casol i de Francesc de Dalmases, que també havia estat vice-president de Junts. I tot plegat, quan s’ha fet més evident que mai la minoria orgànica en què es troba el seu sector. Un desequilibri que s’explica per la dinàmica que ja va aflorar en el congrés d’Argelers –on Turull i Borràs van arribar a un acord per a presentar-se plegats– amb el vot de càstig que van rebre dirigents afins a Borràs com David Torrents, Madaula o Borràs mateixa, que va obtenir menys suports que Erra davant el vot tàctic de les bases afins a Turull. No hi va haver un repartiment real d’influències als principals òrgans de decisió del partit. Borràs tampoc no va exercir el control intern necessari per a executar-lo: ja fos per la falta de quadres organitzats per a fer-ho, pel desconeixement del funcionament d’un partit que Turull –amb experiència política d’ençà que militava a la JNC– domina al detall, o per una barreja de totes dues coses.

La fortalesa provada de Borràs era en l’ascendent sobre les bases. Ho va demostrar el 2020 en les primàries que va guanyar contra Damià Calvet per a ser candidata. Però la condemna d’inhabilitació i presó –pendent de revisió al Tribunal Suprem– i la suspensió com a diputada i presidenta del parlament, primer, i l’expulsió com a diputada després, la van deixar sense la projecció i la fortalesa del càrrec institucional i sense possibilitats d’optar a la reelecció com a candidata. No obstant això, Borràs va veure com la seva aposta per sortir del govern era la guanyadora de la consulta interna, marcada també pel decantament de Puigdemont. I és que Borràs i Puigdemont han coincidit en l’estratègia i la tàctica davant la moderació de dirigents del sector pragmàtic. Però Junts no ha sortit airós de les discrepàncies polítiques internes. Alguns creuen que les ferides per la sortida del govern encara no s’han guarit, i que el que passa ara també s’explica per això.

En el seu moment, per exemple, l’ex-conseller Miquel Sàmper va considerar que la consulta sobre la sortida del govern abocava el partit a una pugna interna innecessària i que la decisió l’hauria d’haver pres la direcció, tot i ser partidari de trencar amb Pere Aragonès, tal com va explicar en una entrevista a La Vanguardia. Ara ha estripat el carnet. Mentre hi ha qui veu un domini més hegemònic que mai dels hereus de l’antiga Convergència en tota l’estructura orgànica de Junts, i l’esperit de diversitat amb què pretesament va néixer el partit com més va més aparcat, Puigdemont continua imprimint una línia política que vol marcar distàncies amb el clàssic peix al cove convergent. I el president a l’exili continua erigint-se com el gran cohesionador, amb un lideratge indiscutit que ha topat amb el criteri dels més pragmàtics, paradoxalment. Ara ho fa amb Míriam Nogueras com a executora de la política de pactes al congrés espanyol, una dirigent amb un ascendent en creixement. Junts prioritza el poder que li dóna l’aritmètica al congrés espanyol i entoma les europees amb l’actiu electoral de Puigdemont, però amb la incògnita de com es refarà internament d’un sacseig amb afectacions personals tan grans.