L’altre Cadis: la ‘chirigota’ que defensava l’autodeterminació dels catalans

Cadis es comença a preparar per al carnaval d’enguany. Per la ciutat ja se senten els primers versos de les ‘chrigotas’, perquè aquests dies fan la fase preliminar del concurs. La política és molt present en aquest espai, però aquesta setmana, una ‘chirigota’ de l’agrupació La Familia Verduga ha aixecat molta polèmica. Els membres del grup simulen la decapitació del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, però abans d’executar-lo, demanen al públic si li han de perdonar la vida: ‘No!’, responen els espectadors.

https://www.youtube.com/watch?v=iO4Lcx7bbn4

Les imatges, en què es veu el president retingut en un cep, han indignat el món independentista. Hom ha denunciat que els límits de l’humor no són els mateixos a tot l’estat espanyol i s’ha recordat que la revista satírica El Jueves o humoristes com el senyor Bohigues —personatge del programa ‘Versió RAC-1’– són investigats per haver fet bromes relacionades amb l’actuació de la policia espanyola durant el referèndum del primer d’octubre.

Ara, queda clar que la ‘chirigota’ de La Familia Verduga no representa totes les agrupacions que participen en el concurs de comparses. Per això només cal rememorar que el 2016, el grup Los Cobardes van guanyar el primer premi amb una ‘chirigota’ a favor de l’autodeterminació dels catalans. ‘Des d’aquest sud assedegat, avui trenco una llança per la teva sobirania, per la teva independència’, deia la lletra.

Ací podeu llegir-la sencera, en espanyol:

«Desde este sur sediento hoy parto una lanza
por tu soberanía, por tu independencia.
Te habla un andaluz asqueado de su patria;
si lo piensas, los dos somos carne de cañón.
Tú tienes tu “senyera”; yo, mi blanca y verde.
Tú tienes represión; yo tengo paro.
Tú, al golfo de Pujol; y yo, los EREs.
¡Somos tan distintos y tan iguales, al fin y al cabo!

Tú tienes a San Jorge; yo tengo dragones.
Tu nobleza es franquista, igual que la mía.
Los dos, un parlamento lleno de ladrones.
Que la pela es la pela en las autonoMidas.
Tú tienes una lengua; yo, un bendito dialecto;
pero no nos entienden desde hace siglos en el Congreso.

Los dos tenemos cuna romana,
el sol fenicio, el paso fronterizo del alma gitana.
Pan con aceite matando el hambre.
Yo, castillos de arena; y tú, castillos en el aire.
Y, aunque te pese,
aunque te duela,
te corre por las venas
mi sangre y mi jornal.
Los dos tenemos vagos, y un rey que alimentar.

Desde este sur sediento,
no es tiempo de envidias.
No te diré cobarde
si decides marcharte.
Tú siempre serás parte
de mi sagrada familia»