29.07.2017 - 22:00
L’editora de l’Altra editorial, Eugènia Broggi, va començar a publicar La meva lluita, de Karl Ove Knausgard, el març del 2015. Una autobiografia novel·lada en sis volums d’entre cinc-centes i set-centes pàgines cadascun. Ella sabia que anava tard, que Anagrama en castellà, en aquell moment, ja li portava un avantatge en lectors que no li convenia. També sabia que era una editorial petita i el projecte era gros, per tant, el risc també era alt. Però la passió d’editora, la passió en llegir les planes d’aquell volum, Un home enamorat (el segon de sis), la van atrapar de tal manera que s’hi va tirar de cap. En aquests dos anys, ha publicat els cinc que han aparegut, l’últim, Dies de pluja, aquest mes de maig. Tots cinc traduïts per Alexandra Pujol Skjønhaug. Els altres títols: La mort del pare (1), L’illa de la infantesa (3) i Ballar en la foscor (4).
Us oferim uns fragments seleccionats per l’editora Eugènia Broggi de Dies de pluja, el cinquè volum de La meva lluita de Karl Ove Knausgard.
L’escriptor va passar per Barcelona aquest final de juny. El vam poder escoltar al CCCB, dins la programació contínua de Kosmopolis, on va parlar de la seva trajectòria literària. Per exemple, va explicar:
Com més personals són les coses, més universals són? ‘Per a mi, aquest era un projecte personal, sobretot. I pensava que no seria de gran interès per als altres, perquè parlava de molts detalls de la meva vida quotidiana, tan real i realistes com fos possible, amb voluntat de capturar elements no pas dramàtics sinó comuns, quotidians. I pensava que seria una cosa tan privada que no interessaria ningú, ni tan sols als meus amics. Però el projecte va esclatar a Noruega i després també va esclatar en altres països, tot i que no en la mateixa dimensió. I, de fet, se’m fa difícil connectar amb això. Entendre-ho em resulta complicat, però crec que té a veure amb el significat de la literatura. Sempre hi ha un escriptor i sempre hi ha un lector, sempre hi ha aquesta relació íntima. I aquesta relació obre un canal.’
‘Una de les coses que volia, quan vaig començar el projecte de La meva lluita, era recuperar la noció de l’aquí i l’ara. És a dir: a mi em feia l’efecte que la meva vida s’esdevenia en un altre lloc, fora de mi i del meu espai. Com si no fos mai conscient del present, com si no tingués mai consciència plena del present. I amb l’escriptura volia copsar aquest moment present. Per fer-ho, vaig utilitzar-me a mi mateix i el lloc on jo m’estava. Però, és clar, per fer-ho, has de sortir del lloc local i anar a l’àmbit universal que és la literatura. Per això parlo de coses molt concretes. Jo no escric sobre un pare, sinó sobre el meu pare.’
‘Escriure d’aquesta manera et permet escapar de la vergonya, del pudor, i d’una cultura noruega que se’ns ha transmès. Perquè la vergonya et fa com una mena de discurs que et diu què pots fer i què no pots fer, i t’imposa una manera de ser i no cap altra. És un mecanisme de repressió i de pressió, la vergonya. En la cultura noruega, en les arrels del meu país, es transmet la idea que has de ser com tothom. Jo sóc una persona vergonyosa, però quan escric supero aquestes coses que m’avergonyeixen, perquè en l’espai literari ets lliure, pots transgredir. A La meva lluita hi ha molts llocs que jo no hauria d’haver tocat. Tota la sèrie intenta, precisament, fugir d’aquesta vergonya, d’aquest sentiment de pudor.’
‘Per a mi, escriure no té a veure amb les paraules. No m’interessen les paraules. M’interessa descriure el meu pensament. Escriure és endinsar-te en tu mateix, cercar una veu, una forma, i quan ho plasmes ja és literatura. I això no pots fer-ho tot sol, perquè quan escrius sempre hi ha un retorn.’
‘Jo sempre he llegit molt. Ho feia per fugir. Quan vaig començar a escriure les meves primeres novel·les ho vaig fer pel mateix: aleshores la literatura era un lloc on em sentia segur, podia experimentar… Era escapisme. Però en un moment donat vaig decidir que no volia utilitzar la literatura per a escapar-me, per a fugir, i vaig decidir escriure sobre les coses més importants de la meva vida i d’una manera molt directa.’
Si voleu llegir tota la sessió, aquí.
