L’alta cultura i la nacionalització

Malgrat que els estudiosos del nacionalisme defensen teories irreconciliables amb conclusions sovint contràries, algunes confluències permeten d’orientar-se en la selva conceptual. A la graella interpretativa que va del perennialisme i el primordialisme al modernisme, hi caben posicions intermèdies, com la d’Anthony D. Smith, qui autoqualificant-se d’etnosimbolista distingeix entitats culturalment diferenciades anteriors a l’estadi d’aspiració nacional. Quan i com sorgeix la identitat nacional és una pregunta que s’ha respost de maneres diferents, però aquest no és el lloc ni tampoc disposo d’espai per a abordar-les.

Entre moltes definicions més o menys plausibles, trobo prou vàlida la del filòsof Ernest Gellner, defensor de la teoria que considera el nacionalisme com una manifestació de la civilització moderna. Contràriament als qui veuen en el nacionalisme la renaixença d’una cultura tradicional, Gellner hi veia la imposició d’una alta cultura a una societat en què abans diverses cultures populars ministraven les necessitats simbòliques de la majoria. Per poder imposar-se, l’alta cultura ha de menester un idioma comú, un sistema d’escolarització que el difongui i una acadèmia que en supervisi la codificació per tal que serveixi a la comunicació burocràtica i tecnològica. Mentre que molts han posat l’accent en l’aspecte sentimental del nacionalisme,  Gellner hi troba un sentit funcional. La finalitat és formar una societat d’individus intercanviables i units per una alta cultura, és a dir, per una cultura que passa d’estar restringida a una minoria a substituir les cultures dels diversos subgrups locals.

A principi del segle XX la cultura catalana va fer un notable esforç de nacionalització, substituint la tendència arcaïtzant de la Renaixença –el jocfloralisme, el fluvialisme poètic, l’historicisme medievalitzant– per l’aspiració a generalitzar una alta cultura que s’emmirallava en la centreeuropea. Aquesta cultura d’ambició nacional s’iniciava el 1892 amb la campanya de l’Avenç per la reforma ortogràfica i continuava amb la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907. La formulació de la doctrina nacionalista per Prat de la Riba anava de bracet amb la fundació d’institucions públiques de la Mancomunitat. El noucentisme, ideari político-estètic que acompanyà l’esforç constituent, tenia la voluntat de rellevar les modalitats pagesívoles de la cultura catalana per una cultura homologable amb les de l’entorn europeu. Havia de ser una cultura dotada de referents inexpugnables pel seu caràcter consagrat, d’elit doncs, i alhora amb voluntat de divulgar-se mitjançant instruments de difusió popular. Aquesta voluntat és evident al cartellisme de l’època, en l’estetització de les arts i els oficis i la idealització de la vida tradicional, o, en un pla més ambiciós, en el propòsit de traduir els clàssics grecollatins al català en curoses traduccions de la col·lecció Fundació Bernat Metge, concebuda com una empresa amb doble fitó. Els llibres sortien de premsa en dos formats: una edició de luxe per als subscriptors de la classe alta –majorment membres de la Lliga, que els compraven per devoció o per disciplina patriòtica– i una de més ordinària per a butxaques menys fondes. El projecte, sense parió a l’època, fora de tres idiomes molt més ben dotats culturalment i econòmica –l’alemany amb la Bibliotheca Teubneriana, el francès amb la Collection Budé  i l’anglès amb la Loeb Classical Library–, es proposava de prestigiar una llengua marginada que aspirava a la categoria d’idioma nacional. Però també volia fer present l’existència d’un estol d’experts en les tècniques filològiques i de traducció, que en si ja constituïen un contrafort en la defensa d’una cultura capaç d’abastar les necessitats d’una comunitat nacional. Experts en llengües clàssiques i eminents escriptors en la catalana com Carles Riba o Joaquim Balcells eren conscients de la importància simbòlica d’un esforç aleshores inassolible per la cultura de l’estat. Si el darrer any del segle XIX, Rubén Darío, tot just arribat a Espanya, observava que Catalunya era ben dotada d’enginyers, vint anys més tard un altre visitant hauria pogut comprovar que el país també anava ben assortit de filòlegs i humanistes.

No hauria de sorprendre ningú que de bon principi el projecte nacional espanyol combatés l’estandardització del català, insistint en la dialectalització i els localismes. O que fomentés les expressions folklòriques associades amb les tradicions rurals. El franquisme perseguí les conquestes modernes de la cultura catalana. Expulsà la llengua de les biblioteques, dels mitjans de comunicació, l’escola i les institucions, tot i permetre la publicació de textos religiosos i tradicionals en ortografia pre-fabriana, encoratjant les manifestacions etnogràfiques del tipus “cors i danses”.

Avui, havent fracassat en el projecte dialectalitzador, l’espanyolisme persisteix a atacar la llengua a les institucions de difusió primària: el sistema escolar i la televisió pública, a més del cinema i la comunicació virtual. L’escàndol per l’entrevista de Ricard Ustrell a Jordi Évole és una mica tronat, perquè s’emmarca en la normalitat d’una política certament agressiva però no gens erràtica. Amb la diferència que avui la institució ja no és capaç d’oposar-hi la resistència d’una alta cultura. La pantalla ha esdevingut un mirall i el mitjà definitivament el missatge. Així, en una entrevista de suposada transcendència social, l’entrevistador esdevé el protagonista que es contempla en l’entrevistat. La trivialització del gènere de l’entrevista feia necessària la pretesa topada dialèctica, que es produí quan Évole considerà enraonat que la televisió catalana desnonés el seu públic tradicional per dedicar-se al segment espanyol de la població. La sorpresa aparentada per Ustrell, remarcada amb uns segons de silenci, era hipòcrita, car Évole acabava de ponderar la política actual del canal televisiu. I ho era encara més tenint en compte que la revelació vertaderament inquietant havia precedit aquella declaració. Fou quan Ustrell, visiblement satisfet, revelà que s’havia avançat a Évole programant una entrevista amb la cobejada Isabel Díaz Ayuso. Després d’aconseguir aital sensació en la competència per amplificar la grolleria més castissa, escandalitzar-se que Évole troba normal que la televisió catalana s’espanyolitzi és d’un fariseisme majúscul.

El problema d’una televisió que havia estat creada per esdevenir nacional no rau únicament en el fet que es degradi a televisió regional. El desprestigi és inseparable del descens a cotes culturals cada vegada més baixes. Ja no es tracta de servir una cultura folklòrica o antropològica, com pretenia el govern espanyol durant la transició, ans de folkloritzar el mitjà i tornar a minoritzar els grups especialitzats que havien acomboiat la cultura catalana moderna en l’etapa ascendent.

Gellner advertia una constant en els processos de nacionalització. A parer seu, la societat industrial promou una selecció en què només sobreviuen les altes cultures, mentre que les tradicions menors sols poden mantenir-se artificialment en reserves culturals. Com més va més, la llengua catalana, i amb la llengua tota la cultura que s’hi vehicula, és arraconada territorialment i a les institucions. Durant molt de temps el denominador comú entre els nacionalismes espanyol i català era l’existència d’una alta cultura privativa de cada un. Una d’aquestes cultures, la catalana, incorpora una tradició d’impotència política i incapacitat per a defensar-se. Aquest dèficit esdevé decisiu a partir del moment que ambdues cultures se superposen en un territori. Per a Gellner és difícil d’imaginar que dues cultures políticament viables i capaces d’existir independentment puguin conviure sota un mateix sostre polític, protegides per un únic centre imparcial. En el cas de la cultura catalana respecte del centre polític de l’estat espanyol, no hi ha res a imaginar ni menys a confiar. És un exemple transparent, i dels més instructius a l’interior d’una economia desenvolupada, en què es confirma la tesi de Gellner, segons la qual estils culturals diferents que coexisteixen sobre una base econòmica similar reclamen atenció separada. Això vol dir que en aquestes condicions les diferències culturals requereixen unitats polítiques diferenciades, tinguin o no categoria d’estat sobirà les unitats respectives.

A Catalunya, l’empenta industrial promogué la nacionalització de la cultura i la diferenciació política mitjançant institucions protoautonòmiques i més tard autonòmiques, que crearen institucions de servei cultural i social específiques. Però a mesura que la centralització política de l’estat atenyia l’àmbit econòmic, l’osmosi resultant revertia la diferenciació cultural i neutralitzava la força nacionalitzadora de les institucions catalanes. L’única possibilitat que resta a la cultura catalana de mantenir-se en el concurs de les altes cultures, cada vegada més exigües en el panorama de la globalització, és segregar un estat propi, condició indispensable per a protegir la llengua i la cultura pròpies. Aquesta necessitat i no cap altra, que per més important que sembli sempre serà secundària, va empènyer els catalans a votar el Primer d’Octubre. És la mateixa necessitat, agreujada per la repressió, que desencadenarà la pròxima crisi de legitimitat, sempre, és clar, que els catalans no s’estimin més d’anar dòcilment a l’extinció.