L’alegria de celebrar un Sant Jordi coreografiat

“Aquest any vivim un Sant Jordi més dosificat, un Sant Jordi amb coreografia, amb uns passos marcats a seguir.” Així s’explicava l’escriptor Víctor Garcia Tur, a primera hora de la tarda, havent acabat de fer una connexió en directe per al TN Migdia, sense haver dinat i a punt per a signar a la parada d’Òmnium. I amb una tarda plena de més llocs i signatures. Perquè Víctor Garcia Tur és el guanyador del premi Sant Jordi amb L’aigua que vols i és un dels autors més sol·licitats a les llibreries.

Ens ha agradat aquesta idea d’un Sant Jordi coreografiat, que segurament només un escriptor avesat a les metàfores podia imaginar. Perquè sí, ha estat un Sant Jordi amb espais delimitats, de direcció única i amb cues per a entrar a aquests recintes oberts plens de parades de llibres, per a comprar les roses, tan buscades enguany… Un Sant Jordi ocupant nous espais, com l’espai central del passeig de Gràcia, com la plaça Reial. I per damunt de tot, fins i tot dels passos coreografiats, un Sant Jordi marcat per l’alegria de poder-lo fer.

Al passeig de Gràcia, llibreters i editors estaven contents a primera hora. A les vuit del matí els havien deixat aparcar davant la parada per descarregar els llibres i tot havia anat com una seda. Enguany, el gremi de llibreters s’endurà un premi a l’organització. Amb tot, això de la direcció única ha estat incòmode segons com, i la gent ha hagut de prendre paciència.

Els autors tenen visita

Al passeig de Gràcia, els espais per a les signatures dels autors s’han situat als extrems de cada tram delimitat. I és aquí on ens trobem els primers escriptors signant. Maria Barbal, per exemple, amb una cara radiant, discreta com sempre, contenta. La Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ens explica que ha començat el dia amb una gran intensitat emocional: s’ha trobat amb Jordi Cuixart, que arribava de la presó dels Lledoners i molta gent l’esperava per encoratjar-lo.

I dit això, se li acosta una noia que l’escriptora coneix. És la companya del seu fill. Li porta un llibre, Carrer Bolívia, perquè li signi. Ens explica que li va regalar fa pocs dies Maria Barbal mateixa, però que es va oblidar de dedicar-l’hi. L’escriptora, diligent, l’hi dedica. A canvi, la jove li fa el seu regal de Sant Jordi: Poema del bosc, d’Alexandre de Riquer, de l’editorial Adesiara.

Després, un senyor d’una certa edat demana a Maria Barbal que li signi Tàndem, premi Josep Pla. Aquest senyor és extravertit i explica que és lector de Barbal des dels inicis, que ell és de la seva terra, de Lleida, tot i que està empeltat de l’Empordà. Ens ensenya els altres llibres que ha comprat. Treu de la motxilla el llibre d’Irene Solà, el llibre de Víctor Garcia Tur i un àlbum il·lustrat de Joan Turu.

A prop de Maria Barbal, però en un altre espai de signatures, ens trobem Irene Solà, al costat d’Irene Vallejo (pregonera d’aquest Sant Jordi i autora d’un llibre molt ben rebut pels lectors, L’infinit dins d’un jonc). Irene Solà i la seva novel·la, Canto jo i la muntanya balla, és el gran fenomen d’aquests darrers anys. Ja ho hem explicat. Amb un somriure permanent, comenta: “La gent també està contenta de ser al carrer i m’he trobat molta gent que ja s’havia llegit el llibre i que m’ha explicat moltes coses del seu procés de lectura. És bonic ser aquí i saludar els lectors.”

Una lectora li demana que l’hi dediqui. Ha estat llibretera i ha traduït algun llibre també, encara que ja no s’hi dedica, ens explica. I diu a Irene Solà que la seva novel·la és una joia, que feia anys que no llegia un llibre tan bonic, “a l’altura de la Rodoreda!”. Veiem que li salten les llàgrimes, que s’ha emocionat.

Abans de començar el dia, aquest Sant Jordi ja era un èxit

El passeig continua i a la parada de l’editorial Comanegra ens trobem amb Joan Sala, propietari de l’editorial i president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. Encara no és hora de fer valoracions ni de donar resultats, és clar, però Sala té ben clar quines són les bondats i virtuts d’aquest Sant Jordi: “La gent té moltes ganes de vida. Tota la setmana ha anat molt bé i avui és dia de passejada. Abans de començar el dia, aquest Sant Jordi ja era un èxit. Vendre llibres aquesta diada no és el més important, tot i que aquesta setmana ha estat molt bona. Jo destaco com el sector ha treballat unit i amb moltes ganes. I tot i que no podem parlar encara de facturació, és d’hora, tal com ha anat la setmana i com va d’animat el dia, jo diria que farem més del 60% d’un Sant Jordi normal. Comptant tota la setmana.”

Enguany, Sant Jordi només ha estat protagonitzat per llibreries i editorials, el sector professional. Com que no hi ha precedents, Joan Sala diu que aquesta és una de les incògnites, com afectarà això el resultat econòmic final, que sabrem d’ací a uns dies.

Continuem al passeig de Gràcia i ens aturem davant la parada de l’editorial Akiara. Ens trobem conversant dos filòsofs: Ramon Alcoberro i Jordi Pigem. Alcoberro, un home trempat, amb un humor irreverent deixa anar: “Jo el que constato d’aquest Sant Jordi és la sensació de represa i de joventut.” Joventut?, demanem. I ell que fa: “Sant Jordi és el dia nacional de saltar-se les classes. I estic encantat que la tradició continuï ben viva!” Després, una mica més seriós, destaca que la celebració d’aquest Sant Jordi comporta una rehumanització de la ciutat. I Jordi Pigem veu en l’ocupació del passeig de Gràcia una manera que torni a bategar la vida al centre de la ciutat.

Prediccions

En aquesta llarga passejada ens hem entrebancat amb l’home del temps més famós de TV3, Tomàs Molina, que ens ha espitat: “Jo ja vaig pronosticar que hi hauria un semi Sant Jordi.” Què voleu dir? “La temperatura i la humitat són variables que tenen a veure amb la incidència de la covid. Relacionant aquestes dades amb les dades de vacunació, ja vaig calcular que el Sant Jordi es podria fer.” Ho vau calcular abans de Setmana Santa? “Sí. I pronostico que la ‘nova normalitat’ ens arribarà al mes de maig. L’any passat la vam assolir al mes de juny.” Ens explica com ha fet els càlculs, però això és tema per a un altre dia.

Aleshores anem a la recerca de Pol Guasch, autor de Napalm al cor, premi Llibres Anagrama i encarregat de fer el parlament a primera hora, al palau de la Virreina, en l’acte institucional (substituint l’esmorzar dels escriptors) davant la batllessa Ada Colau, la consellera de Cultura, Àngels Ponsa, i representants de tot el sector. Guasch ha anat fort, ha estat clar i no li ha tremolat la veu denunciant hipocresies i ha acabat reivindicant l’esperit de la plaça Urquinaona. Trobareu ací totes les seves paraules, a partir del minut 18’14’’. Li hem demanat sobre el seu discurs punyent i ens ha explicat: “He dit el que penso al marge de qui hi hagués davant. Hem de deixar de dirigir-nos a la classe política per dirigir-nos a les persones que fan les paraules. He denunciat un Sant Jordi hipercomercial i una diada hiperinstitucionalitzada.”

Ens hem trobat Pol Guasch en un espai de signatures. Ha arribat una noia. Vint anys. El diàleg ha anat així:

—Com et dius?
—Maria.
—És per a tu? Te l’has llegit?
—Sí.
—Quins nervis!
—Encara l’estic digerint, però m’ha agradat molt.

Aquest jove escriptor no té pas una dedicatòria de conveniència i sempre igual: “Potser no tornaré a escriure cap més llibre, potser no en torno a dedicar cap més. Per això he de fer les dedicatòries especials per a cada lector.”

Sis espases que es troben al CCCB

Decidim d’avançar i sortir del passeig de Gràcia. Anem cap a la Rambla, però primer ens desviem una miqueta i passem per la parada de la llibreria Laie, al pati del CCCB. Allà ens trobem les guanyadores del premi Documenta ex aequo, Irene Pujadas, amb Els desperfectes, i Laia Viñas, amb Les closques. Aquest Sant Jordi tenen aire de siameses. Signaran plegades tot el dia. Per a totes dues és el seu primer Sant Jordi i se senten afortunades de poder celebrar-lo i encara se sorprenen que hi hagi lectors que demanin hora perquè elles els dediquin els llibres.

Amb elles hi ha Martí Sales signant el seu celebrat Aliment. Sales és un escriptor singular que s’ha empescat la manera més empírica i sensorial de celebrar i signar llibres aquest Sant Jordi. A primera hora, signava al bar Buenavista, enmig d’un esmorzar de forquilla i ganivet, amb cua de bou inclosa. I ell que mentrestant, dalt d’unes escales, recitava “La matança del porc”. Però això no s’acaba aquí: a les 13.00 el tiberi continuava amb un vermut de Sant Jordi a La Monroe, el bar de sota la Filmoteca. Una festassa.

A la tarda, Martí Sales i Maria Sevilla reciten i llegeixen a l’Antic Teatre. La poeta, que pren el relleu de Sales a la Laie del CCCB, diu que això és el que li agrada, recitar, que signar és més aviat surrealista: “Signar és una cosa que funciona per als autors d’edat, però a mi em poden trobar cada dimecres a l’Horiginal…”

A Maria Sevilla, que signa el llibre de poemes Plastilina, l’acompanyen Borja Bagunyà, autor d’Els angles morts, i Raül Garrigasait, que signa País barroc i la reedició El gos cosmopolita. A Bagunyà li llancem un desafiament: buscar una metàfora per a explicar com se sent aquest Sant Jordi. A Garrigasait li demanem per la llibertat, si en troba en aquest Sant Jordi delimitat però que s’ha pogut fer al carrer. Raül Garrigasait ens diu: “El gremi del llibre som rondinaires de mena, però a mi em fa il·lusió que la gent surti a comprar llibres al carrer. A mi m’ha posat de bon humor celebrar Sant Jordi. És un petit espai que tornem a tenir.”

I mentrestant, Borja Bagunyà s’ho ha pensat dues vegades, però al final deixa anar la seva metàfora sense pietat: “El més semblant que em ve al cap, sobre com em sento, és l’estesa de carn crua de la carnisseria que la meva àvia tenia a la Boqueria. Tinc aquesta sensació, d’estar exposat i de carn fresca, però això no és Sant Jordi, només és com em sento.”

La Rambla de les Flors i una plaça llibresca més que reial

Rumiant amb la carn crua retornem al passeig, que ja comença a ser llarg. Ens encaminem a la Rambla. Una rambla sense parades de llibres, que avui més que mai en el darrer segle, ha estat la Rambla de les Flors: de llibres no se’n podia trobar ni un, però el tram de les floristeries era ple de cues. Unes cues llargues i pacients. Perquè de parades ambulants de roses, aquest Sant Jordi no se n’han autoritzat i només les floristeries podien vendre roses. De manera que aquests establiments han estat plens i han treballat sense treva durant tot el dia. Amb tot, s’han vist menys roses a les mans dels ciutadans que altres anys. És lògic.

I Rambla avall hem volgut visitar la plaça Reial, que s’ha convertit en una plaça llibresca, amb un cos central delimitat, amb llibreries i editorials, la majoria del barri, i amb les terrasses plenes de barcelonins celebrant la diada. El dia acompanyava. En aquest espai considerat d’alta complexitat pels organitzadors, hem trobat l’editora Matilde Martínez, de Godall Edicions, que ens ha destacat la feina tan ben feta del gremi de llibreters a l’hora d’organitzar aquest Sant Jordi. S’ha desfet en elogis, i que consti que és una professional exigent.

L’Arc de Triomf, símbol del triomf dels llibres, de Sant Jordi, de la literatura catalana

La passejada arriba a la seva fi al passeig Lluís Companys a tocar de l’Arc de Triomf, on hem començat la crònica. Víctor Garcia Tur, que és ben enginyós i divertit, a més de trobar la metàfora de Sant Jordi, amb aquesta idea d’un Sant Jordi coreogràfic, també ens ha explicat una bona anècdota: “M’he trobat amb la meva professora de literatura espanyola de l’institut, que sempre em suspenia. Ens hem abraçat i jo diria que ens hem perdonat mútuament.”

A l’Arc de Triomf també hem coincidit amb Eva Baltasar, autora de Boulder, premi a la Millor Novel·la de l’Any, un altre dels fenòmens literaris que ha suportat els estralls de la pandèmia. I com que ja es coneix això que la premsa sempre demana l’anècdota del dia, ella, contenta, ens ha explicat què li ha succeït a primera hora del dia: “Ha vingut un senyor ja gran perquè li signés Boulder i Permagel. Quan li he preguntat el nom, m’ha dit que a ell no li dediqués, que ell es moriria aviat i que aquests llibres passarien a altres mans i els llegiria altra gent. De manera que he dedicat dos llibres ‘a qui el llegeixi’. No m’havia passat mai.”

Alejandro Dardik, de Club Editor, ens ha donat una bona nova per a Eva Baltasar i per a la literatura catalana: s’ha anunciat la segona edició de la traducció anglesa de Permagel. La novel·la ha aparegut referenciada a The Financial Times, en sortirà una crítica a The New York Times i s’ha fet una prepublicació a la revista Granta. No es pot demanar més. O potser sí.