L’aigua que bull amb totes les granotes dins

Dels països amb separació de poders, els enviats especials ens expliquen la ‘curiositat’ que els seus tribunals no admeten les filtracions, a diferència de la xauxa espanyola. Mirant a l’estranger civilitzat, doncs, com en temps de guerra, sabem que filtrar sentències és un fet gravíssim, condemnabilíssim, indigne de cap democràcia que se’n vulgui dir. Mentrestant, a l”estado de derecho’ espanyol, els advocats dels casos polítics han de passar pel quiosc abans que per la bústia de correu. Naturalment, la inhabilitació del president Torra no podia ser diferent: l’alt tribunal no tan sols va filtrar-la seguint la tradició, sinó que a més a més va fer servir l’anunci com a cromo per a bescanviar amb el seu govern.

Ho explicava en primícia un diari de Madrid: la Moncloa volia impedir que el lliurament dels despatxos als nous jutges fos gaire a prop de la data de la sentència que els havia revelat Lesmes, el president caducat del CGPJ –caducat i que encara nomena magistrats de la seua corda, però ara no encetarem més melons podrits. El cas és que l’executiu va voler blindar el rei del 3-O de la fúria de l’enemic, i el poder judicial, que el pretenia al seu sarau, va amenaçar de fer coincidir l’anunci amb l’1 d’octubre. Així de bonic. No sabem a canvi de què, al final ha estat un ‘ni tu ni jo’: ho han dit el dia del mig. Però sí que sabem que, per al braç judicial de l’estat, que és l’estat mateix, Catalunya ha esdevingut un botonet vermell, ara t’apago i ara t’encenc, per a afavorir o pressionar governs. Ja ho va explicar Lesmes a la nova promoció de jutges, per si la cosa no era prou clara: han d’actuar sempre en benefici d’Espanya.

Ara que farà tres anys del Primer d’Octubre, l’agenda de la judicatura està que peta. Les dates de la repressió s’encavalquen sobre els aniversaris, els processos als encausats coneguts se superposen als dels anònims: ahir, la inhabilitació del president Torra trepitjava el judici a Tamara Carrasco, que al seu torn eclipsava el propi contra els antifeixistes d’Horta denunciats per Fiscalia i Mossos l’octubre del 2019; la setmana passada, quan feia l’any de l’operació Judes, entrava als jutjats l’ex-regidor i pallasso Pesarrodona i en sortien els vaguistes del 8-N; i d’avui en vuit li toca ‘toga’ al gadità Daniel Gallardo, en presó preventiva a Madrid de fa onze mesos, i no seria estrany que coincidís, per probabilitats, amb el processament d’algun altre dels vora tres mil represaliats acumulats aquests tres anys, amb una mitjana de vuitanta al mes.

Ja ho veuen: el dia que l’estat ens treia de la circulació un altre president, l’aigua bullia de fa temps amb totes les granotes dins. L’oposició celebrava la sentència que forçava per fi les eleccions, i els sobiranistes feien declaracions afectades amb la calculadora a l’esquena. Un titular primerenc de La Vanguardia, que la vergonya li faria esborrar, era la viva representació del tedi: ‘Els tres últims presidents de la Generalitat no han pogut esgotar el mandat i se n’han hagut d’anar abans d’hora’, com si els molt honorables haguessin tingut una indisposició intestinal. Servidora vaig posar la ràdio líder a Catalunya per seguir la notícia i parlaven d’un rècord de gols a la Premier League. Vaig passar a l’emissora pública i una portaveu independentista deia que encara els faltava polir ‘uns serrells’ a la resposta governamental conjunta, que ja estava gairebé-gairebé. La resposta unitària que no van saber compondre amb la sentència contra els líders de l’1-O, que era la fàcil. Dues hores, feia, de l’anunci oficial de la inhabilitació. Quatre dies, feia, que havia estat filtrada, potser més dins dels circuits interns. Ni per a això els havia servit l’avantatge que els brindava l’estat en descomposició.

El carrer ha respost i respondrà, perquè ho ha fet sempre, però amb cada embat judicial queda menys terreny per defensar. No sé si els nostres representants se’n fan el càrrec, sobretot els que ahir se’n van anar a dormir amb la il·lusió d’un nou repartiment de cartes: aquest carrer que veuen per la finestra ja mira cada cop més per ell mateix. Amb el parlament del país convertit en un teatre; amb la sobirania que s’acaba on comença la punta de les togues; amb la humiliació que la Generalitat no només s’hagi de custodiar els propis presoners polítics, sinó que s’hagi de personar, ‘si un sol mosso ho demana’, contra els mateixos que surten a defensar-la. Amb només misèria per reconquerir, els concurrents independentistes a un nou govern autonòmic hauran d’esforçar-s’hi molt, aquesta vegada, perquè no sembli que només demanen el vot per acomodar-s’hi personalment.