Laia Vilaseca: “No tenia cap mena d’esperança que una editorial volgués la meva novel·la”

Laia Vilaseca (Barcelona, 1981) acaba de publicar a Rosa dels Vents La noia del vestit blau, una novel·la negra ambientada en un poble minúscul del Berguedà al qual ha canviat el nom. Però darrere d’aquesta novel·la hi ha una història molt interessant, la d’algú que ha decidit de ser escriptora costi el que costi i que tres anys després d’haver publicat el seu llibre a Amazon ha vist com una editorial gran hi apostava i el treia en paper en català i castellà a la vegada, cosa que pràcticament no ha passat mai en català. Entrevistem Vilaseca per conèixer aquest cas únic i per endinsar-nos en les intimitats de Treviu, el poble on algú ha remogut les tombes de fa quaranta anys, entre les quals la de la noia del vestit blau, un dels misteris més ben guardats del poble, i que suposadament es va suïcidar el 1977. La Martina, la protagonista del llibre, torna a la casa familiar on estiuejava fugint d’una mala experiència barcelonina i començarà a investigar qui era aquesta noia del vestit blau. Però és clar, això és una novel·la negra i només us podem explicar fins aquí per no aixafar-vos la guitarra.

―Vàreu optar per l’autoedició, per què?
―El 2015 em vaig presentar al premi el Lector de l’Odissea i vaig poder parlar amb els membres del jurat, que em varen explicar què funcionava i què no. Vaig arreglar la novel·la i la vaig presentar a diferents editorials, però això és un procés molt lent i vaig decidir d’autopublicar-la perquè creia en el meu llibre.

―I a partir d’aquí vàreu tenir un èxit sostingut en el temps…
―Sí, jo no sabia quines vendes tenia l’altra gent, però veia que el meu llibre sempre estava entre els deu primers i que la gent deixava bones ressenyes en general i això em va fer feliç, perquè jo sempre he volgut ser escriptora. La primera novel·la també la tenia penjada, però no hi insistia tant. Amb aquesta hi creia molt i m’agradava molt tenir feedback de la gent i saber que funcionava. Jo ja estava molt contenta, perquè si ets escriptor, vols que et llegeixin. I mira, durant la pandèmia l’editora Núria Puyuelo es va llegir el llibre, li va agradar i aquí estem.

―Aquestes històries gairebé no passen mai, en català, sou una privilegiada…
―En sóc conscient i encara no m’ho crec gaire. Quan vaig rebre el mail vaig tenir molta desconfiança al principi i vaig mirar molt qui era, tenia por que fos un engany. Penguin ha fet això mateix altres vegades en castellà, i en català no sé si havia passat, però jo no tenia cap mena d’esperança. Al cap de tres anys, escrivia la tercera novel·la i pensava que hauria de tornar a començar tot el procés des de zero.

―Quan parlem d’èxit a Amazon, de quines xifres parlem?
―D’haver venut 2.600 exemplars, que en català em diuen que és molt [té raó, la venda mitjana d’una novel·la en català amb prou feines arriba als 700 exemplars]. Ara la primera versió està despenjada. Havia fet també una versió castellana del llibre, però no en vaig fer gaire publicitat, vaig apostar molt pel català. Ara surt també en castellà a Suma de Letras i l’ha traduïda una altra persona.

―A les xarxes socials la primera cosa que us defineix és la paraula mare…
―Tinc un nen de dos anys i la maternitat va ser una cosa que no m’esperava gens; vull dir que no m’esperava que seria el tipus de mare que sóc, prioritzant molt el fet de ser-ne. Potser he perdut alguna oportunitat pel camí, però no podia fer les coses d’una altra manera. Ser mare és una cosa molt primitiva i el cos diu moltes coses i m’hi he abocat de ple, amb la màxima intensitat. Ara intento que ser mare i ser escriptora estiguin al mateix nivell, sobretot ara que puc començar a respirar una mica perquè la criatura ja és un poquet més gran. Però la maternitat em va absorbir completament i crec que és com ha de ser.

―Afirmeu que voleu ser escriptora i, a més a més, fent novel·la negra i en català. N’estau segura?
―M’ho he pensat molt bé i ho he tingut claríssim des de sempre, això és el que vull fer. Vull escriure sempre, i per continuar necessito que em llegeixin i em comprin. M’agrada molt el misteri i m’agrada molt explicar històries i vull continuar-ho fent. Per guanyar-me la vida, fins ara he fet de guionista, de redactora, comunicació corporativa; per tant, ja escric molt, però quan escrius saps que fer ficció és la festa gran.

―No vau dubtar a fer seminaris d’escriptura als Estats Units, a la universitat d’UCLA. Ara que sembla que hi ha un esclat d’escoles d’escriptura a casa nostra, ho recomaneu?
―Jo vaig fer nou o deu seminaris d’escriptura als Estats Units, amb diversos escriptors, i trobo que són molt interessants quan comences. Això sí, has de saber triar on et fiques i trobar gent respectuosa que et sàpiga guiar. Serveixen per a deixar de tenir por de treure les coses que tens a dins i per a agafar confiança. També per a trobar gent que vol fer el mateix que tu i està il·lusionada i per a tenir la llibertat de parlar-hi de coses que t’apassionen. Per a això va molt bé, i perquè t’ajudin a trobar el teu estil, però el més important és llegir molt.

―El vostre llibre comença amb un mapa i amb un poble inventat.
―Bé, tenir un mapa ajuda a entendre i a entrar millor en l’acció, i com que tinc un cunyat artista li ho vaig demanar. El poble existeix, canvia el nom, però si ho coneixes saps quin és, és al Berguedà.

―El petit poble de Treviu es converteix en tot un cosmos, però, com en els pots petits on s’amaguen els bons verins, també és un lloc perillós?
―És un lloc tancat i petit que permet que amb la lectura coneguis molt bé la gent. Jo volia que, com a lector, es pogués estar al costat de la Martina tota l’estona i que d’alguna manera tots ells fossin els teus amics. I precisament aquests pobles no sembla que siguin perillosos, tenen una aparença de tranquil·litat, però tothom ho sap tot dels altres i tots tenim secrets a la vida.

―La Martina actua en el llibre com a arquetip del foraster.
―Ella s’hi sent a mitges i no li agrada gens quan diuen que hi estiueja. En aquests pobles, i us ho dic amb coneixement de causa perquè hi he viscut mig any, hi ha els que hi són sempre, que estan molt més units entre ells, independentment de si es duen bé o no, i els forans. La Martina és allà al mig, sense ser ni una cosa ni l’altra.

―És una investigadora que s’alimenta de gaspatxo i truita, ben lluny dels tiberis que d’alguns dels principals investigadors de novel·la negra.
―Ella busca les solucions més ràpides i fàcils, i a la vegada volia que el lector veiés que no es cuida gens ni mica, que no es nodreix gens bé, està desubicada i encara ha de trobar el seu lloc.

―En canvi, de beguda va ben servida.
―Sí, sobretot de tequila, de José Cuervo.

―Una beguda que tampoc és de les més habituals en el gènere, molt més propens al whisky i la ginebra.
―És el que jo bevia quan sortia. Ara fa tres anys que sóc abstèmia total, des que em vaig quedar embarassada, i com que encara dono el pit, fa tres anys que no tasto el tequila.

―En la vostra novel·la, el paisatge té una importància fonamental, i en un paisatge molt definit, el del Pirineu. Aquests darrers temps hi ha un corrent important de novel·les negres situades en aquest entorn.
―Ho he descobert recentment, que hi havia tota una tradició de novel·les negres pirinenques. Jo ho he fet perquè el poble que més conec és el que s’amaga darrere de Treviu i perquè misteri i natura és una combinació amb la qual em sento molt còmoda. Jo llegia molt i des de petita ja m’agradava molt el misteri, de manera que passar molts estius amb els avis llegint misteri era una cosa molt natural.

―Així doncs, era com una mena de tornada a l’Arcàdia perduda?
―No diria tant, però sí que escriure des del record és una cosa que funciona, i la combinació natura i misteri per a mi funciona, sobretot per contrast amb la ciutat, que surt tant a tantes novel·les negres més de l’estil hard boiled. Les àrees morals grises sembla que ja estan incorporades a la ciutat, que jo concebo més aviat com a bruta, artificial, un lloc on és més fàcil que hi hagi conflictes. La natura és més pura i per això els personatges contrasten més i, si viuen en un poble tan petit, hi interactuen més.

―Us han llegit, al poble?
―A l’estiu ho sabré, ara és d’hora, perquè el llibre tot just ha arribat a les llibreries. La gent del poble sap que existeix i també els ajuntaments dels dos pobles del costat, perquè els he demanat de fer-hi presentacions. A la versió autopublicada sí que hi ha hagut respostes de gent que em deien que Treviu era un poble o un altre i alguns s’hi han acostat molt, però que jo sàpiga no l’ha llegit ningú del poble. M’agradarà molt saber què en pensen quan l’hagin llegit.

―Pel que expliqueu, crec que continuareu amb aquest gènere.
―Sí, continuaré evolucionant en aquest gènere, que té moltes possibilitats i molts subgèneres i en què pots provar moltes coses diferents. De fet, continuaré experimentant. Totes les bones novel·les, siguin negres o no, han de tenir un cert misteri i sempre et guardes alguna cosa a la faixa.

―Recomanaríeu a la gent que comença que segueixi el vostre camí i s’autopubliqui?
―Sí, però amb matisos. Si creuen en allò que fan, autopublicar-se és una bona manera de veure com respon la gent, però primer has d’arribar a aquesta gent i això és difícil, perquè a les plataformes digitals no hi ha filtres, cosa que és bona i dolenta a la vegada. Jo recomano l’experiència per dos motius: veure si pots tenir públic i, sobretot, perquè quan exposes la feina has d’haver treballat bé i has d’oferir un producte de qualitat que has fet en solitari. Evidentment, el llibre publicat amb una editorial sempre és millor, perquè hi intervé gent molt bona fent la seva feina, especialistes concrets que t’ajuden en tot moment. Això, quan autopubliques no ho tens, però sí que has de ser molt exigent amb tu mateix per oferir un producte de la màxima qualitat possible si vols que realment tingui alguna opció d’arribar a la gent.