Laia Servera: “El context del nou SX3 és molt hostil, però hi deixarem la pell”

El Super3 comença dilluns una nova etapa per a redreçar la deriva en la qual ha navegat aquests darrers anys. Fa temps que va deixar de ser un element central dels infants, debilitat per l’aparició de nous canals infantils i plataformes de televisió a la carta amb més múscul pressupostari per a comprar les millors sèries i pel canvi de paradigma que representen les xarxes socials, YouTube i Twitch. Laia Servera, ex-editora de l’informatiu infantil InfoK, es va convertir en cap del departament d’infantils de TV3 amb l’encàrrec de renovar del tot el Super3, i això ha fet.

Dilluns s’estrena el nou SX3, una revolució en el canal que deixa de pensar en la televisió de tota la vida com a principal via de retransmissió i s’aboca al món digital. Per reconnectar amb els nens, s’ha dividit en dos espais segons l’edat: l’S3, per als més petits, i l’X3, per als grans. L’S3 acompanyarà la primera infantesa en continguts per a aprendre i conèixer el món de manera divertida amb la cultura popular i la música. Un dels projectes que més els il·lusiona és Fa La Là, que recuperarà les cançons infantils tradicionals. A la franja X3 els preadolescents hi trobaran continguts més atrevits i en destaca el retorn per la porta gran de l’anime japonès i la relació directa amb els espectadors, tractant-los d’una manera col·loquial i propera. I, com a novetat, també faran continguts específics per a les famílies i les escoles.

—La presentació del nou SX3 ha despertat moltes expectatives. Us ho esperàveu?
—Teníem claríssim que era un canvi que la gent esperava. Segurament arriba tard. Som molt conscients de la importància i la dificultat d’això que fem, encara que fem un projecte mereixedor d’un 11 sobre 10, potser no triomfem. El context i la realitat són molt hostils ara mateix, però hi deixarem la pell, perquè hi creiem.

—El director de TV3, Sígfrid Gras, va dir: “Els nens catalans feia temps que estaven una mica orfes d’aquesta mena de continguts.” La sensació que hi ha és que els darrers anys el Super3 no ha estat a l’altura i ha deixat un buit en una generació d’infants.
—No és tant que el Super3 no fes allò que se suposava que havia de fer, sinó que segurament no se sap què hauria de fer. Això és el més difícil. El context ha canviat d’una manera tan dràstica que els camins a seguir encara no estan traçats. Les televisions infantils de tot el món es reinventen, i de moment no n’hi ha cap que hagi trobat la fórmula màgica. BBC inclosa. Tothom sap que s’ha de reinventar, però no se sap com. Cal fer un camí nou, i això sempre és molt complicat.

—Que ara hàgiu de fer aquest salt endavant i una revolució amb tantes novetats no és perquè durant els anys anteriors els canvis no s’han fet gradualment?
—Hi ha gent que diu que la solució és fer-ho tot per les xarxes socials, però s’obliden que les xarxes són il·legals per als menors de tretze anys. Això no vol dir que els nens no les consumeixin i no hi hàgim de ser, no ho poso en qüestió. Però hem de fer-les d’una manera determinada, perquè som una televisió pública i tenim una responsabilitat. Si buscar un camí no traçat ja és prou complex, imagina amb aquesta casuística. No podem fer com una televisió privada i prendre’ns-ho a la lleugera. A part, el nostre objectiu no és buscar audiència, sinó que potser és potenciar la llengua catalana.

—Els nens hauran de cercar els continguts a les xarxes, llavors?
—Creiem que hem de ser a les xarxes perquè els nens hi són, i ja que hi són, està bé que hi trobin continguts segurs. A més, els agrada molt l’estètica de les xarxes. Potser no tenen TikTok, però l’estètica TikTok els agrada. Per tant, hem d’oferir aquesta mena de continguts, i fer-ho en un espai segur. Per això són importants les nostres noves plataformes. Allà ho trobaran tot, no caldrà que cap nen s’instal·li TikTok per a seguir els nostres continguts. Hi haurà un contingut específic que serà a TikTok, però també serà sempre a les nostres plataformes digitals. No volem que cap família es vegi obligada a accelerar un procés que considerin que en aquell moment no toca.

—La franja infantil és potser més fàcil, perquè els pares els acompanyen i encara poden acotar què miren, però cridar l’atenció de nens més grans és més difícil. Com podeu ser transgressors –i, per tant, no sempre correctes– sense deixar de ser un espai segur?
—És un joc d’equilibris constants. Ens trobem que els animes més atractius, que són d’allò que els nens després es disfressen per Carnestoltes, segurament no agradaran als seus pares. Tenim gent a la qual hem demanat que cada setmana ens reporti de què parlen els nens al pati, de què es disfressen, a què juguen… En el cas dels animes es veu molt clar. N’hi ha un que agrada moltíssim, però que és dur, perquè està protagonitzat per dimonis i hi ha lluites. Segurament no serà el preferit dels pares, però a ells els agrada.

—Aquest el fareu?
—Sí, aquest el tenim: Guardians de la nit (“Kimetsu no yaiba”). També en tenim d’altres que són més blancs, tot i que per a l’arrencada ens ha passat una cosa. Vam demanar una selecció variada d’animes, amb personatges femenins, masculins, d’esports, ciència, etc., i per començar ens han arribat junts tots els d’esports i amb personatges masculins. I els de gènere shojo, amb personatges femenins, ens arriben tots junts el 2023.

—De totes maneres, sempre que Televisió de Catalunya ha fet animes hi ha hagut polèmica. En recordo especialment amb Shin-chan i Bola de drac.
—Bola de drac va tenir moltíssimes crítiques i, en canvi, ara tothom ho recorda com una cosa entranyable. Crec que hem de trobar l’equilibri: hi ha d’haver una mica de transmissió cultural i de valors, però també coses que siguin entreteniment pur.

—També cal tenir en compte que els nens d’ara els fan créixer més de pressa. No cerca el mateix un nen de dotze anys d’ara que un del 2010 o un del 2000.
—Ens vam trobar que quan La família del Super3 va néixer agradava a nens de deu i onze anys, però al final agradava només a nens de sis i set anys a tot estirar. Els de vuit, nou i deu anys consideraven que era un producte per a nens massa petits i els feia rebuig. No és que no els agradi, és que els genera rebuig. El Super3, que va començar d’una manera molt atractiva per a tots els nanos i per a unes franges d’edats molt àmplies, de cop i volta es va convertir en una cosa no atractiva per als més grans de set anys o vuit. És per això que hem fet aquest trencament amb dos espais diferenciats, l’S3 i l’X3, amb vies de difusió diferenciades, grafisme diferenciat, música diferenciada i amb continguts diferenciats. Fins i tot, dins de l’X3 hi ha una subpart, que és l’X3+, que és per als nens de més de deu anys. Vam fer un estudi molt exhaustiu i ens vam adonar que dins la franja X3 n’hi ha dues més molt diferenciades. Fins als deu anys, més o menys, no els atrau gens el tema dels personatges de carn i ossos, volen sobretot animació. En canvi, a partir dels deu no és que rebutgin l’animació, però comencen a interessar-se per cares que els parlin de tu a tu dels temes que els interessen. Per a la franja dels més grans, hem previst un espai de consultes on ens podrien preguntar sobre esterotips, sexe, el medi ambient o el que vulguin que els expliquem. Encara recordo la pregunta que va arribar al Tomàtic que demanava de veure una noia despullada.

—Els dispositius mòbils han donat als nens un accés com mai a la pornografia, que ha esdevingut el referent de l’aprenentatge sexual. Segurament és un dels grans desafiaments de la relació entre infants i tecnologia. L’encarareu?
—És un problema que té repercussions a llarg termini. En té individualment, i també col·lectivament. Arran d’això, va sortir que havíem de fer un espai de sexe que crearem a partir de dubtes i preguntes que ens arribin. Han de ser els seus, perquè els dubtes de l’adult potser no es corresponen amb els dels nens. Primer demanem que ens preguntin, i a partir d’aquí respondrem. Cal tenir en compte que aquest espai no està tancat i al començament del canal encara no hi serà.

—Quin és el punt just a l’hora de tractar-ho? Segurament nosaltres dos estem d’acord que l’educació sexual és importantíssima i que mantenir un tabú sobre el sexe no l’allunya dels nens, però hi ha famílies de tota mena i segons quines poden tenir reserves amb alguns enfocaments o temes concrets.
—El primer de tot és que nosaltres no faríem una pregunta, sinó que ens vindria donada. Si els nens tenen un dubte, és que existeix, no l’imposem. I en la resposta no hi entraríem, són els experts que han de respondre. Podem parlar de sexe i de més temes que els interessin, com els estereotips o el gènere. Tenim col·laboradors molt diversos, que volem que ens donin una imatge real de la societat i que parlin amb un punt d’humor i entreteniment de tot això. Hi havia un noi que es queixava que pel fet de ser negre sempre li parlaven en castellà, o un altre en cadira de rodes que es queixa de les caques de gos que hi ha al carrer perquè ha de posar la mà sobre la roda.

—Sovint passa que es té força cura del català que es fa servir en productes infantils, però quan els continguts són per a nens més grans la llengua es flexibilitza molt i es dóna cabuda a més incorreccions, barbarismes i calcs. Serà així?
—Totes les persones que formaran part del nou SX3 han estat analitzades per l’equip de lingüistes de Televisió de Catalunya. Molts dels nostres programes no van amb guió estricte, sinó que les intervencions són espontànies. Hem d’assegurar-nos que d’inèrcia tindran un català correcte. En algun cas molt puntual tenim algú que potser no té el millor nivell de català, però necessitàvem aquella persona perquè té una expertesa que creiem molt valuosa. En aquest cas, li farem un seguiment in situ per a revertir això que no surt de manera natural. Parlo de casos molt puntuals, de fet, hi ha gent que hauria passat un càsting i no l’ha passat pel nivell de català. Però no hem fet això i prou, també hem fet recerca de varietats dialectals i hem intentat que no tothom parli el mateix català. Els nens en aquest moment aprenen la llengua, és molt important.

—Aquests anys que el Super3 ha perdut pistonada hi ha hagut un retrocés important en l’ús social del català, cosa que sembla que hi té una relació molt clara.
—Per ajudar el català hem de ser necessaris i estar de moda. Això no és important, és urgent. Ho tenim claríssim. I si hi ha un context en el qual és més urgent és el lleure. Passa sovint, i ho hem vist en estudis, que molts nens que parlen en català a casa i a l’escola quan comencen a jugar amb les figuretes o amb els seus companys passen al castellà. Perquè els nens juguin en català, els seus referents d’entreteniment han de parlar en català. Per això l’anime és important, perquè quan et disfressis d’un personatge reprodueixis els diàlegs en català. O perquè quan un nen de tres anys tregui els ninots per jugar sobre la taula no canviï d’idioma, si el seu idioma és el català.

—També aneu a cercar referents com els creadors de contingut a les xarxes, tot i que en aquests casos hi ha el risc que, si treus un comunicador que era bo fent vídeos de TikTok en català i el passes a fer televisió, potser deixa de fer vídeos a TikTok.
—Nosaltres no fem televisió, fem continguts audiovisuals. No portem comunicadors a fer televisió, si els anem a buscar és perquè creiem que tenen èxit en allò que fan. Si els treus d’allà per fer una cosa diferent, que precisament és la que no té èxit, tu et suïcides i l’altre el mates. Ho tenim claríssim. On més col·laboradors de la xarxa tenim és al Random, que serà una mena de directe de Twitch o de TikTok. Agafem gent de moltes bandes, ens és igual, però que s’hi mantinguin. Perquè són bons fent el que fan. Una altra cosa: el país és molt petit. A part dels comunicadors que tenim, que no són gaires, en necessitem més. Hem de fer pedrera. Tindrem un concurs d’influencers menors de divuit anys. Volem sang nova, si no, tot el dia hi ha els mateixos. Hem de potenciar que els qui entrin nous en el joc els interessi fer-ho en català.

—Justament, la presentadora d’aquest concurs, la Laia Oli, fa continguts en castellà.
—Per contractar algú mirem vint milions de paràmetres: que parli un català correcte, que hi hagi color dialectal, que s’expressi bé, que estigui disponible, que no faci contingut per a adults a les seves xarxes, cosa que és gairebé impossible de trobar… Ho hem de mirar tot plegat, i potser alguna cau. En la seva vida personal la Laia Oli s’expressa així. Vam prioritzar que té un català perfecte i que té moltíssims seguidors entre els nanos. Tot allò que fa vinculat a nosaltres ho fa en català. El que fem és obrir noves finestres i creiem que és positiu. És una manera d’ampliar usuaris. I la cosa important del concurs són els que en sortiran, no ella.

—El retorn de l’anime ha creat unes expectatives en postadolescents i gent que ja és en la vintena o fins i tot en la trentena que, segurament des de la nostàlgia, espera uns continguts que potser ni tan sols tenen cabuda a l’X3, que és la franja per als més grans. Aquestes expectatives acabaran frustrades?
—Hi haurà moltes confusions, també perquè el nom X3 pot remetre al 3XL. Cal deixar-ho molt clar: nosaltres fem continguts infantils, que arriben vora els catorze anys. Històricament, els continguts infantils i juvenils depenien del mateix departament de TV3, però ara no. No depèn del departament d’infantil de TV3 que es faci un espai juvenil o no. La casa hi treballa, però no és el meu negociat. De fet, té lògica que no ho sigui. La importància de l’infantil és tan gran que mereix una atenció pròpia, però també la casuística és molt diferent. El públic infantil no té res a veure ni amb l’adult ni amb els joves. Si ja és difícil combinar el Mic amb els Guardians de la nit, i és tot en el mateix paquet, imagina si ens posem a parlar de programes més adults.

—Al final, aquestes reclamacions vénen del buit que va deixar en tancament del 3XL.
—Jo, d’això, puc tenir-ne una opinió personal, però professionalment no puc dir-te’n res perquè no depèn de mi. Prou feina tinc amb el meu públic, que també és molt complicat d’arribar-hi. També s’ha de tenir en compte que aquests joves que reclamen aquests continguts fan molt de soroll a les xarxes, però els nens no en fan i tenen el mateix dret.

—Quins continguts hi haurà a la plataforma digital? Els episodis s’estrenaran tots de cop com a Netflix o seguiran el ritme d’emissió a la televisió?
—Intentarem tenir una plataforma de televisió a la carta independent de la graella lineal en la qual els usuaris puguin remenar i trobar de tot. Vora el 50% del catàleg es penjarà sencer, un 40% es penjarà per temporades i un 20% serà més restringit. O bé perquè són de difusió directa, com l’InfoK, el Random i el Betapodcast, o bé alguns animes o alguna sèrie de ficció que tenen restriccions de difusió digital. Són restriccions com ara que fins que no estrenes en la televisió lineal un capítol no pots penjar-lo en el digital, que te’n deixen tenir com a màxim cinc de seguits i que caduca al cap d’una setmana o dues d’haver-lo emès.

—A la presentació es va veure que la música serà un element central. Les sèries i els programes de l’S3 són molt musicals, i a l’X3 hi ha el grup de música Beta, que des que vau estrenar-ne la cançó “Creu-me” no me la trec del cap.
—És bona, oi? És de Guille Milkyway. La música és prioritària per a totes les franges d’edat. Per als més petits és la millor manera de créixer, aprendre i jugar. Tenim molta música i molt bona. Dani Vega, guitarrista de Mishima, ha fet les adaptacions de les cançons tradicionals del Fa La Là. Èric Vergés i Jan Riera, dels Catarres, han fet la cançó del Uau Ka Kau. Tomeu Penya ha doblat Jasmine & Jambo, que també té la veu d’Anna Moliner i la música de Marc Parrot. El Titó és cantant de musicals. Per als més petits és imprescindible, però per als grans també. Només cal veure com ha funcionat Eufòria.

—Hem d’entendre Beta com la nova ficció que fa d’eix narratiu, tal com feia La família del Super3?
—No. Un dels problemes de l’antic Super3 és que tot anava a parar allà mateix, i tan bon punt falla aquest pilar es desmunta tot. Creiem que hem de diversificar els pilars. A més, en l’àmbit digital la continuïtat del canal perd molta transcendència. Per tant, el que necessitem són comunicadors. Els protagonistes de Beta els vam escollir sobretot perquè són comunicadors, no perquè siguin actors. Es mouen molt bé en el món digital i, a més, tenen expertesa. Hi haurà la gamer, l’otaku, el flipat de la ciència i l’enamorat de la música. Ho dominen i et parlaran de tu a tu d’aquests temes. Per això, comencem amb un pòdcast, i una vegada tinguem assentat el producte farem que ells s’expressin individualment a la xarxa. A Beta es barreja música, videojocs, unes criaturetes basades en la mitologia catalana que aniran sortint, també hi haurà metavers… Serà com un barreja entre Stranger Things i Eufòria. I això que es va fer molt abans que Eufòria!