Laia Serra: ‘Fins i tot en els casos de violència sexual que guanyem, les dones no els tornarien a denunciar’

La violència sexual contra les dones ha estat un dels aspectes més tractats pels mitjans de comunicació aquests darrers dies: els violadors de la Manada van ser posats en llibertat provisional la setmana passada i, d’ençà de la nit de Sant Joan, s’han sabut les denúncies d’agressions sexuals en grup a municipis com Palamós i Molins de Rei. Arran de l’alarma social que han causat casos com aquests, el PSOE ha presentat al congrés espanyol una proposició de llei per a impulsar la formació dels jutges amb perspectiva de gènere i evitar sentències que no protegeixin els drets de les dones. És una mesura realment útil per a protegir les víctimes de la violència masclista? En què hauria de consistir? A què responen les decisions de tribunals com l’Audiència de Navarra, que ha condemnat la Manada per abús i no per agressió i, a més, n’ha decretat la llibertat provisional? Ho preguntem a Laia Serra, que és advocada penalista especialitzada en gènere i ha treballat en nombrosos casos de violència sexual contra les dones.

—Els violadors de la Manada havien demanat la llibertat provisional cinc vegades. Per què aquesta vegada han estat alliberats?
—La resolució és molt qüestionable i reflecteix un model de justícia en què no es té en compte la perspectiva de gènere i ha deixat de valorar molts elements de pes, entre els quals el risc de continuar perjudicant la noia. De fet, el risc d’atemptar contra els drets de la víctima-supervivent és una de les finalitats que la llei preveu per a justificar la presó provisional. És cert que s’arribava al límit tècnic dels dos anys de presó preventiva i, per llei, el tribunal s’havia de pronunciar. També és cert que hi ha un recorregut judicial llarg (d’un any o dos) d’ara endavant: apel·lació davant el Tribunal Superior de Justícia i recurs de cassació davant el Tribunal Suprem. Ara, el tribunal es decanta per la llibertat amb uns arguments molt pobres, amb el pretext que l’existència d’una condemna no és un argument suficient per a allargar la presó provisional.

—També considera que no hi ha risc de fugida. En què es fonamenta?
—Els arguments són fútils tenint en compte que la condemna de nou anys o bé es consolidarà o bé s’incrementarà via recurs i que quatre d’ells estan pendents d’un altre procés per agressió sexual. Consideren que són persones que no tenen capacitat econòmica i que les acusacions no han demostrat que tinguin vincles amb persones que puguin facilitar la seva fugida del país. Els jutges també argumenten que han agafat tanta notorietat que seria molt fàcil per als cossos policíacs de localitzar-los. Això és una bestiesa com una casa. Ja tenim documentats casos en què persones notòries com Luis Roldán van marxar. Ara que estan en llibertat, s’ha difós a les xarxes socials que algunes dones de la zona no havien estat capaces de reconèixer-los. És molt fàcil de modificar l’aspecte… És una absurditat.

—A més, ahir es va saber que un dels membres (l’agent de la Guàrdia Civil) va provar fer-se el passaport, malgrat la prohibició de sortir de l’estat espanyol.
—Sí. A la interlocutòria de llibertat ja hi havia antecedents. Per una banda, la carta que el guàrdia civil va enviar a Tribuna de Cartagena desafiant la sentència i la campanya de solidaritat amb la noia. Per una altra, es feia constar que la noia havia denunciat intimidacions i amenaces. Aquesta darrera notícia significa una mostra clara de la nul·la voluntat de respectar les condicions de la llibertat. Corroboren que és una resolució equivocada. En vista d’aquest incompliment, el jutjat hauria de valorar d’imposar mesures més restrictives o fins i tot acordar novament la presó, a banda la comissió del delicte de trencament de mesura.

—A banda la retirada del passaport i la prohibició de sortir de l’estat espanyol, les altres mesures cautelars són l’obligació de presentar-se al jutjat tres vegades la setmana, la prohibició de l’entrada a la Comunitat de Madrid (on viu la víctima) i la fixació d’una fiança de 6.000 euros. Aquestes dues últimes mesures són habituals i proporcionades?
—Aquesta fiança que tots han pogut pagar és irrisòria, no dissuadeix ningú de fugir. És veritat que, per a fixar les fiances, s’ha de tenir en compte la capacitat econòmica de la persona, però també la gravetat del cas i el risc que la seva fugida deixi desatesa la noia pel que fa a la restauració dels danys causats. D’una altra banda, la prohibició d’entrar a la Comunitat de Madrid implica que la noia no pot sortir-ne, si vol estar segura. Al final, qui té restringida la llibertat deambulatòria a més territori és ella. Fa riure.

—Com s’explica que els jutges considerin que no hi ha risc de reiteració delictiva si quatre dels condemnats són implicats en un altre cas d’agressió sexual, el cas de Pozoblanco?
—Utilitzen el fet que les acusacions no han aportat dades d’aquest procediment, que es troba en un estadi molt preliminar. Consideren que no hi ha prou informació perquè la investigació sigui tinguda en compte.

—Però el cas és obert…
—Sí, hi ha informacions relacionades que són notòries, perquè han estat divulgades pels mitjans de comunicació. Pel que fa a les proves d’un judici, el pes de la càrrega de la prova correspon a les acusacions, però quan parlem d’una situació de llibertat provisional, es pot actuar d’ofici. No solament pot fer-ho el ministeri fiscal; també els jutges. No solament poden, sinó que tenen l’obligació d’adoptar les cauteles i tenir en compte tots els elements que puguin incidir en els drets de la víctima. En el redactat de la interlocutòria, fins i tot castiguen les acusacions dient que no han aportat dades. La resolució en general té molt mala bava.

—L’altre argument que crida l’atenció per a justificar que no hi ha risc de reiteració delictiva és la popularitat del cas.
—Sí, creuen que per la notorietat que han adquirit els joves és pràcticament impossible que puguin reincidir en aquestes conductes sexuals. Això és patètic, tenint en compte què han demostrat. Fa un temps vaig escriure sobre la possibilitat d’aplicar el delicte de grup criminal a la Manada. Hi ha hagut una preparació, una mecànica, una distribució de papers, l’agressió de Pozoblanco… Hi ha una activitat delictiva greu sostinguda en el temps, amb un modus operandi similar i reiterat, un propòsit comú i una anticipació. Hi ha jurisprudència sobre això i, per tant, s’hauria pogut considerar. A més, la carta del guàrdia civil amb to desafiador demostra que reivindiquen el patró de depredació sexual que van dur a terme. La reiteració delictiva no es preserva respecte d’una mateixa víctima, sinó que totes les dones som candidates que aquest model de depredació sexual ens colpegi.

—Quan dieu que la resolució té una manca de perspectiva de gènere, us referiu a més elements?
—Es projecta en diversos aspectes. La víctima ja va ser perjudicada amb l’informe dels detectius sobre el seu dia a dia, que va ser acceptat per l’Audiència en un primer moment. A més, hi ha la publicació de la carta i és obvi què significarà aquesta decisió del tribunal per a la noia. Ni el ministeri fiscal ni els jutges no han donat la importància deguda al fet que el comportament d’aquests subjectes pot fer créixer el dany causat. Hi ha les mesures de protecció contingudes a la Llei de l’Estatut de la Víctima i totes les mesures de protecció derivades del Conveni d’Istambul (que són normes imperatives pel jutjat) on es diu que s’han de desplegar tots els mitjans de protecció. Això s’ha de garantir en tots els estadis del procediment, inclòs el moment després de dictar sentència i durant tots els recursos.

—Ara continuarà el procés de revictimització de la víctima que ja es va viure abans i després del judici?
—És previsible de pensar que el dany a la noia continuarà. Jo crec que hi haurà una ofensiva comunicativa i social que consistirà a qüestionar la noia i denigrar-la, i aquesta nova victimització serà tant o més feridora que l’agressió sexual. S’haurà de veure el paper dels mitjans, que també tenen obligacions legals a l’hora de no fomentar la discriminació envers aquesta dona, les que ja han estat víctimes de violència sexual i la resta de dones, per extensió. Hi ha el dret de saber, però sempre que no es vulneri el dret d’intimitat i la dignitat i no es fomenti un missatge que justifiqui la violència i la discriminació. Són línies molt primes…

—Ja hi ha una campanya preparada per si finalment els membres de la Manada són entrevistats…
—Això segur que passarà. Els drets de la víctima han estat minimitzats d’una manera molt bèstia respecte dels drets dels encausats. A banda, si s’haguessin quedat en presó provisional, hi ha un règim preferent de tots els recursos que té en compte quan les persones estan privades de llibertat. Per tant, ja es mira d’agilitar els procediments. Trigarem un any o dos a tancar el procediment. Serien tres quarts d’any si no s’hagués atorgat aquesta llibertat provisional…

—I això no és prorrogar encara més el suplici de la víctima?
—Sí. Després s’estranyen que les dones no denunciem. Jo treballo amb molts casos de violència sexual i, fins i tot en els que guanyem (amb condemna, indemnització i tot favorable als nostres interessos), demanes a les víctimes i asseguren que no tornarien a repetir aquest camí, no tornarien a fer la denúncia. El nivell d’angoixa, espera, frustració i qüestionament a què són sotmeses; el nivell d’incomprensió i manca de sensibilitat amb què són tractades és tan horrorós i tan perjudicial que al final fa tant de mal el fet delictiu com la victimització secundària derivada de tot el trànsit del procediment.

—La Manada, per tant, no és un cas aïllat, sinó un patró judicial que es repeteix?
—La Manada és un cas paradigmàtic i representatiu. Aquí, si més no, pel focus mediàtic, s’han hagut d’esforçar a redactar, argumentar i donar un tractament de fons en la matèria. Moltes vegades, si no hi ha aquesta pressió comunicativa, les coses es fan d’una manera molt més destralera. No sabeu què hem d’encarar en el dia a dia. Quan assitia a la indignació envers la sentència de la Manada, jo pensava: ‘No sabeu en quina trinxera ens movem nosaltres.’ Si la gent ho sabés, s’encendria d’ira.

—Què és el pitjor que us heu trobat?
—He estat a judicis on la dona explicava el moment de la violació, plorant i fent un esforç descomunal i el tribunal s’hi adreçava i li deia: ‘Ja n’hi ha prou, ja n’hi ha prou. Ja està, ja està. Ja se’n pot anar.’ També m’he trobat, en judicis de conformitat, que he exigit que hi hagués un moment en què, a banda l’admissió dels fets per part de l’acusat, es dediqués un minut perquè l’acusat s’adrecés a la víctima a través de la mampara per a demanar perdó. M’ha passat que els jutges hi han intervingut quan el noi encara no havia acabat per dir ‘Ja està! Ja està!’ És l’únic minut de reparació simbòlica que tenim al judici… També hi ha qüestionaments dels metges forenses, que demanen a les víctimes si havien begut, quina relació tenien amb el violador, si havien exterioritzat prou el ‘no’, si veien clar de denunciar… Tot això en unes hores primerenques en què les dones estan en estat de xoc… I acabaven posant als informes forenses que la víctima no veia clar de denunciar, de manera que qüestionaven els fets. També m’he trobat ocasions en què els Mossos d’Esquadra, tot i comptar amb una descripció suficient de la persona i fins i tot amb testimonis, han obligat la víctima a acostar-se a l’agressor per tal de reconèixer-lo. Podria parlar d’un reguitzell d’atropellaments infinit…

—El PSOE ha presentat una proposició de llei al congrés espanyol per a formar els jutges amb perspectiva de gènere. Què vol dir, exactament?
—Vol dir crear consciència i donar visibilitat a tot de mecanismes socials que condicionen les dones en sentit negatiu. El fet que la violència vers la dona es considerés, fins fa quatre dies, un fet privat i relegat a l’àmbit de la llar, sense un dret de la societat d’intervenir, és dels grans exemples de què és la manca de perspectiva de gènere. Es pot mirar allò com un assumpte anecdòtic o donar visibilitat a tota aquesta cadena de condicionants que vulneren els nostres drets. Si els jutges no tenen una mirada que els interpel·la a aplicar justícia tenint en compte les desigualtats històriques, condicionants i estereotips, apliquen una justícia parcial i contaminada. En una situació de desigualtat. La neutralitat perpetua la discriminació.

—I la proposta del PSOE seria un primer pas?
—És insignificant, perquè l’obligació de formar els operadors jurídics és vigent de fa molts anys. Si consultes la llei integral del 2004, ja s’hi preveu. Totes les lleis, tant la catalana com l’estatal, tenen aquesta obligació. Després hi ha el Conveni d’Istambul, que és del 2011, en vigor des del 2014, que preveu aquesta obligació.

—I què s’hauria de fer perquè es complís?
—Cal voluntat política, que el Consell General del Poder Judicial comenci a sancionar els jutges que emetin vots particulars com el de la Manada o sentències en les quals es tolera la impunitat d’una agressió perquè la dona duia minifaldilla. Que s’impliqui en aquesta formació, que ha de ser no únicament en l’accés a la judicatura, sinó en tots els jutges que administren justícia. No solament toquen aquesta matèria els jutges especialitzats en violència sobre la dona. De fet, tota la violència sexual resta fora dels jutges especialitzats en violència cap a la dona. Els jutges de menors també reben una allau de violències sexuals i no tenen aquesta formació característica. Vaig llegir la proposta de redacció i l’expressió ‘formació obligatòria’, que seria el component vinculant, no hi és. Sí que es diu que determinats jutges, per a romandre al seu càrrec, haurien d’accedir a aquesta formació. Tampoc no s’especifica què s’ensenyarà ni la llargada de la formació. I, la cosa més important: haurien de deixar-hi participar els col·lectius feministes. A més, la batalla real és la de la resistència ideològica. Un jutge pot tenir tots els coneixements del món, però si no incorpora aquesta perspectiva de gènere que diu que tenen l’obligació de vetllar pels drets de les dones, no anirem enlloc.

—No hi ha res per a ser optimistes en aquest terreny, doncs?
—Ja hi ha les primeres sentències que incorporen la perspectiva de gènere, però trigarem pel cap baix cinc anys perquè hi hagi un cert rodatge. Hi ha hagut precedents com el cas d’Ángela González Carreño, un cas sagnant de negligència de l’estat espanyol que va ser condemnat per instàncies internacionals. Ella es va separar del marit i denunciava davant totes les instàncies que ell amenaçava de fer-li mal atacant la criatura. Ella volia que no pogués veure-la si no era en certs punts de trobada i amb el suport d’un tècnic. Tothom li deia que era una exagerada i que la violència masclista no l’impedia de ser bon pare. Al final, ell va matar la nena. Això va recórrer totes les instàncies estatals en l’àmbit judicial i, finalment, l’estat va ser condemnat a indemnitzar la dona i fer tot un seguit de canvis que també incloïen la formació dels operadors jurídics. L’estat espanyol, però, va dir que en faria cas omís i no ho compliria. És un cas acreditat d’error estructural del sistema: ella havia fet desenes de denúncies per dir que l’home mataria la nena, que la mataria. Fins que la va matar.

—Hi ha una sensació d’immensa distància entre la justícia i els ciutadans. És així?
—No. Els jutges són un reflex de la població que tenim. Ara que la Manada és en llibertat, ja veurem totes les mostres de suport i solidaritat que hi ha, que criminalitzen la dona, que diuen que ella va provocar, que no va ser clara en els termes, que hi havia consentiment, que són totes unes fresques, que es prenen quatre copes i van provocant… Per a evitar Manadas, el que realment funciona és que hi hagi un rebuig social a tot arreu. Hi ha un llibre que ha escrit Nerea Barjola sobre això, Microfísica sexista del poder: el caso Alcàsser y la construcción del terror sexual.

—Què explica?
—Com el relat social que va emergir amb el cas Alcàsser als noranta ha anat construint tota aquesta retòrica de terror sexual que fa que les dones ens inhibim, per por, de sortir a l’espai públic. Així, les que hi accedeixen coneixent aquest relat són considerades dones mereixedores d’aquest resultat perquè s’han posat en perill. En comptes de llançar el missatge de ‘no violeu’, ens llancen el de ‘us heu de protegir’. Et diuen que has d’anar amb compte, no beure, no anar vestida de segons quines maneres, no anar amb nois més grans, no pujar al cotxe de ningú… I si ho fas, ja saps què et trobaràs. Dins la falta de perspectiva de gènere també hi ha la responsabilització de les dones. És el cas del vot particular de la Manada, el jutge que va veure una gresca sexual consentida. És un cas de manual per a veure quines dues mirades es poden aplicar a la justícia. Però no és que es pensi d’una manera o una altra, és que hi ha obligacions internacionals que s’incompleixen. Formar amb perspectiva de gènere no és cap opció, és una obligació.