Laia Perearnau: “Si grates una mica, trobes històries de dones de l’època medieval”

Laia Perearnau i Colomer (Barcelona, 1972) acaba de guanyar el premi Nèstor Luján de novel·la històrica amb Francesca de Barcelona (Columna), la història d’una dona del segle XIV entossudida a dedicar-se a la medicina, una professió que en aquella època era reservada exclusivament als homes. És un relat de ficció basat en la vida real de Francesca Satorra, que va ser autoritzada per Joan I a exercir la medicina.

Llicenciada en ciències de la comunicació, Perearnau treballa a TV3 i durant molts anys va ser guionista del Club Súper 3, en què escrivia les aventures d’en Petri, la Nets, la Noti i en Tomàtic, fet que la va portar a cultivar la literatura infantil. Va estudiar història i un curs de creació literària a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on fem l’entrevista. Allà va tenir de professors escriptors com ara Melcior Comes, Sebastià Alzamora i Muriel Villanueva. L’any 2014 va publicar la seva primera novel·la, El secret de l’església de Capmort, una història fantàstica ambientada al Berguedà.

—Quan vau descobrir el personatge de Francesca Satorra, una metgessa del segle XIV?
—Volia escriure una novel·la sobre el segle XIV amb veu de dona. I que fos real. Era un repte de trobar-ne una amb una història al darrere de la qual pogués treure suc. Vaig llegir un llibre de Teresa Vinyoles, la meva professora d’història medieval, titulat Les barcelonines a les darreries de l’edat mitjana. Allà vaig descobrir Francesca Satorra. Va ser una revelació!

—Què en sabem, de la Francesca real?
—Allò que en sabem és gràcies als documents. Era vídua d’un mariner, Berenguer Satorra, l’esglaó més baix de la societat. L’any 1390 va tenir problemes legals per exercir la medicina –sense especificar quins. Dos anys després, el rei Joan I la va perdonar, però li va imposar una multa de deu florins amb l’obligació de deixar de fer de metge. En va fer cas omís, perquè consta que continuava guarint i atenent pacients. El 1394, el mateix rei que l’havia multada li dóna la llicència de metgessa i cirurgiana, amb l’amenaça d’una sanció d’un miler de florins a qui li impedís d’exercir la medicina. El misteri era saber què va passar per causar aquest canvi d’opinió reial.

—Francesca era una dona amb experiència a guarir, tot i que no havia estudiat.
—La dona no podia estudiar, no podia ser ciutadana de ple dret, li decidien amb qui es casava… Era una vida molt limitada de drets. Que hagués aconseguit aquest permís volia dir que havia de ser una dona amb un parell d’ovaris.

—D’aquella època, tan sols en coneixem noms de reines i de santes.
—Quan vaig estudiar història, em van parlar de poques dones. Però si grates, en trobes. Francesca no era l’única metgessa barcelonina de l’època. També ho era Joana Sarrovira, que surt al llibre. Sens dubte, Francesca era la més coneguda i apreciada entre les classes populars. La ciutat tenia moltes dificultats de salubritat i neteja, i les infeccions i epidèmies s’estenien molt fàcilment.

—Tanmateix, la medicina era una professió d’homes.
—Però les dones eren les dipositàries de la medicina popular al llarg dels segles. Eren analfabetes però sàvies, dominaven el món dels ungüents, les pocions, les pólvores. Eren llevadores, herbolàries, remeieres, guaridores i algunes, fins i tot, metgesses i cirurgianes. A partir del segle XIV es va imposar l’exercici de la professió sotmès a llicència reial.

—Les dones havien de fer de llevadores… Un ofici menystingut.
—I això que tenien un paper fonamental en el començament de la vida. Les mans de la llevadora eren les que aixecaven el nen de terra. El món de les dones que tenien aquests coneixements ancestrals i es dedicaven a les cures va acabar perseguit per la Inquisició amb l’acusació de bruixeria. Es va eradicar tot allò que era considerat superstició, enfront de la ciència.

—Al llibre, hi ha un intercanvi entre el jueu Astruc Benevist i Francesca. Ell li ensenya els grans llibres de medicina i ella, el poder de les plantes i la saviesa ancestral.
—Volia retratar la simbiosi entre aquesta saviesa antiga i la ciència que arriba a Europa per mitjà dels àrabs i de la qual els jueus són dipositaris. Són ells qui permeten l’accés a la cultura, als clàssics grecs i llatins que ens arriben mitjançant les traduccions àrabs, a la ciència i al coneixement. Si Francesca havia de descobrir-la, de qui millor que dels jueus, que també viuen marginats, tancats al call i amb un antisemitisme brutal. Els escrits que apareixen al llibre els he trobats en inventaris d’època.

—La majoria de personatges són reals?
—Per documentar-me vaig haver de llegir molts llibres i tesis doctorals sobre qüestions ben diverses: des de la vestimenta a l’alimentació, passant per la prostitució medieval. A mesura que anava investigant, m’anava topant amb personatges que afegia a la novel·la. M’he basat en personatges reals, que em donen una valentia que no tindria si me’ls inventés.

—Al llibre hi ha uns quants exemples de violència contra les dones.
—No em considero cap abanderada de res, però per mi és natural escriure amb veu de dona. I el que prenc és basat en fets reals. He llegit els processos de dones que van ser condemnades a ser emparedades per adulteri, per exemple. La violència contra les dones era a l’ordre del dia i era perfectament acceptada. Si pegaves una dona, pagaves una multa de vint sous. Si la violaves, trenta, i si era casada, setanta. El rei perdonava els homes que mataven la dona per adulteri.

—Heu fet un esforç per introduir aquesta perspectiva de gènere?
—Algú em demanava: “Per què la protagonista és una dona?” Em vaig quedar sorpresa. He agafat una dona com a protagonista perquè sóc dona i em venia de gust. Si fas immersió en l’època medieval i tan sols mires les batalles, no veus tot aquest món de les dones. Però, si grates una mica, a més de les gestes, també hi trobes les històries de les dones. Potser no hem tingut una mirada prou àmplia.

—Una altra de les qüestions que tracteu és l’antisemitisme de la societat barcelonina de l’època. És prou conegut un episodi com l’assalt del call del 5 d’agost de 1391, que va significar la desaparició dels jueus.
—No m’explico que un fet tan bèstia com aquell no sigui més present en la memòria col·lectiva. Tenim cròniques molt detallades del que va passar. Per exemple, aquestes cròniques conten que moltes dones van preferir de morir llançant-se cap a la turba armada perquè eren elles les que transmetien la judaïcitat.

—Fins fa poc, l’actual carrer de Simeó Ben Adret encara s’anomenava “Sant Domènec del Call”.
—El dia de Sant Domènec era el dia que van atacar el call jueu. I era el carrer on hi havia la Sinagoga Major de la ciutat. Una altra sinagoga, de l’anomenat call menor, va ser enderrocada pels jueus conversos mateixos per construir-hi l’església dels trinitaris, l’actual temple de Sant Jaume, al carrer de Ferran. Tenim una ciutat amb molta traça jueva: com ara el carrer de la Lleona, on vivia el jueu que cuidava el zoològic de la reina Violant de Bar. El Palau de la Generalitat és construït sobre la casa d’un metge jueu.

—També sorprèn la normalitat de l’esclavatge, en aquella societat barcelonina.
—Eren presoners de guerra –o, si més no, així es deia–, que venien de Rússia i la zona de la mar Negra, Turquia i Grècia. El mercat d’esclaus de Barcelona era molt important, i no eres ningú si no en tenies. Les dones eren fetes servir com a dides o concubines, i els homes, com a macips.

—Us ha servit la vostra experiència en la ficció televisiva?
—Penso que sí, perquè escric molt visualment. Això em ve del fet de ser guionista. Quan escric escenes, me les imagino de dins. A més, tots els personatges tenen la cara d’un actor o d’una actriu que m’agrada… Però no us diré quins, per no condicionar el lector.

—Per acabar, Barcelona és un bon escenari per a la novel·la històrica?
—Tenim una ciutat plena de racons històrics. París va destruir el seu centre per construir les grans avingudes, però aquí hi ha molts llocs que continuen allà mateix des de fa sis-cents anys. Els meus pares tenien una botiga al barri Gòtic i m’hi he passat mitja vida. Els meus carrers són aquests, amb els pixats, les pudors, la prostitució… És el meu barri i me l’estimo.