Laia Perearnau: “Moltes dones van amagar a la família que havien fet de passadores”

Llicenciada en ciències de la comunicació i en història, la periodista i escriptora Laia Perearnau i Colomer (Barcelona, 1972) ha acabat combinant aquestes dues facetes en la narrativa històrica. Va debutar amb la novel·la Francesca de Barcelona, premi Nèstor Luján 2022, i ara torna amb La passadora (Columna). Si a la primera recuperava la història real d’una metgessa barcelonina del segle XIV, ara ret homenatge a les dones que van participar en les xarxes d’evasions dels perseguits i salvats de la Segona Guerra Mundial. Se serveix d’un personatge de ficció, Sol Mentruit, però que reuneix trets i vivències de les autèntiques passadores, moltes de les quals eren persones absolutament anònimes.

—Volia començar reprenent el fil de la vostra novel·la anterior, Francesca de Barcelona. Com heu viscut aquest debut i de quina manera us ha fet decidir a tornar a escriure?
—Si ho he de resumir amb una paraula, diria que “intens”. Ha estat un any de moltes presentacions, de moltes coses noves per a mi. Jo no estava acostumada a fer entrevistes, a sortir per mitjans… Ha estat intens, però alhora molt enriquidor i ho he hagut d’anar compaginant amb l’escriptura de la nova novel·la, perquè, com saps, els escriptors tenim sempre aquell cuc. Està molt bé fer entrevistes i deixar-se veure pertot arreu, però a mi el que m’agrada és escriure. Per tant, he hagut de dedicar també moltes hores a aquest nou llibre, La passadora.

—I d’on surt la idea de La passadora?
—Surt de Boira negra, un documental de Felip Solé. Ell ha treballat molt l’exili i ha fet molts documentals per a TV3. A Boira negra, hi surten molts passadors. Són els qui es dedicaven a fer de guia per a gent que travessava, en aquest cas, els Pirineus, per refugiar-se en un altre país perquè estaven amenaçats de mort. Entre el 1936 i el 1945, és a dir, entre la guerra civil i la Segona Guerra Mundial, n’hi va haver molts. Un dels que sortia al documental, Quim Baldrich, em va colpir, perquè parlava d’un altre passador que li havia confessat un crim. Li va dir que havia violat les dones, els havia mort tots i els havia enterrat. En Baldrich ho explicava enrabiat i ofès, perquè per a ell l’ofici de passador era un orgull. A partir d’aquesta escena terrible, es va forjar la idea de construir alguna cosa. I, de fet, és pràcticament com comença el llibre.

—Des que vau veure el documentari de Felip Solé, com ha estat el procés de coneixença de les muntanyes i els personatges?
—He fet els camins. Vaig fer el camí de Siguèr, que Déu n’hi do. Hi vaig anar amb la família, el gos. Vam pujar muntanya amunt, perquè volia ser al lloc dels fets, on havien passat aquestes històries tan bèsties, tan crues, tan inhumanes, de gent que fuig de la mort… Durant la Segona Guerra Mundial la majoria dels qui fugien eren jueus perseguits, pilots britànics que havien caigut a la França ocupada pels nazis o membres de la Resistència. L’acció se situa sobretot a Bescaran, a l’Alt Urgell. La protagonista és una noia d’aquest poble que s’acabarà convertint en passadora.

—Aquests camins entre Andorra i l’Alt Urgell també són territori de contrabandistes. Podríem dir que els passadors són una mena de contrabandistes de persones?
—De fet, tots eren antics contrabandistes. Però els sortia més a compte passar persones que passar fardells de tabac. Per persona els pagaven tres mil pessetes, que pagava el consolat britànic, mentre que pel tabac els en pagaven tres-centes per fardell.

—Parlem de passadors en masculí genèric, però n’hi havia, de passadores, com les de la vostra novel·la?
—Aquesta pregunta me la vaig haver de fer. Hi havia passadores? El dubte va arribar de seguida, perquè em va sorprendre que hi hagués passadores franceses i, en canvi, no n’hi hagués de catalanes. A més, posats a escriure una novel·la, volia que la protagonista fos una dona. Però, alhora, volia que tingués una base real i no falsejar la història. I puc dir que hi havia passadores, ho vaig corroborar. Vaig fer un treball de camp molt laboriós, molt lent, molt complicat, que consistia a anar als pobles, parlar amb gent gran, estirant fils dels historiadors locals, aquells savis que coneixen totes les històries dels pobles. He tingut sort de la memòria oral, perquè no hi ha res escrit.

—I què heu trobat?
—A partir d’aquí he anat trobant històries meravelloses. Les he posades totes al final del llibre com una mena un recull de tot allò que he anat descobrint. Són les històries sobre les quals he sustentat la protagonista,

—És a dir, Soledat Mentruit, la Sol, és una barreja de diverses dones?
—És la suma de totes, perquè no vaig poder trobar una protagonista real que fos al lloc geogràfic que a mi m’interessava. Per exemple, vaig trobar alguna protagonista potencial, però era a l’Alt Empordà i no m’encaixava en la trama. Vaig decidir oblidar-me d’una protagonista real i fer la suma de totes aquestes dones que vaig trobar. Moltes no tenen ni nom, són anònimes, però sé que són reals, perquè m’ho han dit testimonis. Alguns m’han explicat que als seus pares els havia passat una passadora, però no en sabien ni el nom. Les he volgudes homenatjar.

—Obriu el llibre amb una citació d’Antonina Rodrigo, que diu que elles també van fer la guerra, van estar al maquis, a la resistència, però continuen absents dels llibres d’història…
—Les dones, en general, ja són sempre anònimes. I t’he de dir que no solament per part dels homes, sinó per les mateixes dones. És a dir, moltes famílies i moltes dones m’han acabat dient que elles no volien que se sabés, perquè era una cosa vergonyosa. Hi va haver una dictadura, no ho oblidéssim pas, de quaranta anys. A més, que una dona fes una feina tradicionalment d’home, en entorns rurals, era un fet a tapar. Moltes no ho han explicat ni a fills ni a néts, i han estat aquests darrers, que potser tenien el record d’un dia que va arribar un cotxe amb matrícula estrangera a portar-li unes flors a l’àvia, a abraçar-la i a donar-li les gràcies, que han lligat caps.

—A la vostra primera ja reivindicàveu una dona que feia una feina d’home… Hi ha una continuïtat?
—M’agrada posar en relleu que sempre hi ha hagut dones que han fet allò que han volgut, que els ha plagut i que han considerat correcte. I aquestes històries de dones normalment han estat silenciades. M’atreuen especialment, aquestes històries. Em sento còmode escrivint-les.

—Què creieu que feia diferents les passadores dels passadors, per exemple?
—Suposo que, en essència, elles havien de superar més obstacles que un passador. És a dir, pel seu gènere, ja tenen uns impediments, unes dificultats, que d’entrada un passador no devia tenir, tot i que era una feina molt complicada. Però, si eres una dona, de poble, de l’entorn rural, superar tots aquests prejudicis i limitacions m’imagino que era molt complicat. I, per tant, més èpic.

—La família de la Sol estava marcada per la guerra del 1936-1939 i enllaça amb la Segona Guerra Mundial.
—La Sol és una persona poruga, marcada per la guerra que ha vist en primera persona. El seu pare s’ha hagut d’exiliar, és del bàndol dels perdedors, en un poble, com tants, dividit entre vencedors i vençuts. Ella abomina la guerra i intenta evitar qualsevol conflicte, especialment amb l’autoritat. Fent de passadora s’adonarà que passa a l’altra banda dels Pirineus. És a dir, que hi ha una guerra a Europa i que hi ha gent que en fuig, com havia fet el seu pare. Per tant, se li desperta la solidaritat i se li obre la ment i el món.

—Si al començament té com a heroïna Greta Garbo, la Sol acaba essent ella mateixa l’heroïna de la seva vida.
—Per a ella, com per a tanta gent dels anys quaranta, l’única vàlvula d’escapament és el cinema. Hi va per evadir-se i està totalment encisada per la Garbo i la Katharine Hepburn. És una manera de volar lluny del poble, no físicament però sí mentalment. Però acabarà protagonitzant una història més èpica que la de les dives del cinema.

—Parlàveu de fugir mentalment, però ella se n’haurà d’anar de Bescaran arran d’un fet tràgic i refugiar-se a Andorra. Com es va viure la Segona Guerra Mundial a les Valls?
—Sobre el paper era oficialment neutral, però la Gestapo hi campava alegrement. Els nazis havien ocupat la zona lliure de Vichy i, per tant, Andorra també estava sota el règim nazi, d’alguna manera. Ara, ens hem d’imaginar una Andorra ben diferent de la d’ara. Una Andorra molt rural, molt pobra, amb molta fam i una població que per a sobreviure s’havia de dedicar o a cultivar tabac o al contraban. El contraban no era il·legal i era una manera tradicional de tenir un sobresou. Tenir un contrabandista a la família era la cosa més normal del món.

—De la llegenda negra dels passadors d’Andorra, se n’ha parlat molt, però aquí també hi ha una reivindicació de la solidaritat i dels bons passadors.
—Cada vegada que he anat a Andorra, t’asseguro que la gent em parla d’aquesta llegenda negra. Ara, així que els demanes quines proves hi ha, quins noms, es fa un silenci total. Jo no he trobat proves, al marge de la història que surt a la novel·la, de passadors que matessin els jueus a la muntanya i es quedessin els diners i les joies que portaven. Es parla de les fortunes que alguns andorrans van fer passant gent, però el fet és que gent com en Baldrich no es van fer rics. Ara, es vanagloriava que mai no se li havia perdut ningú a la muntanya.

—A la novel·la hi apareixen personatges reals i personatges de ficció. Com els combineu?
—Les històries reals que m’atrapen, em remouen o em suggereixen alguna cosa, les hi intento incorporar i això implica també els personatges. Són reals els nazis que perseguien els jueus fugitius, però també la Lina Pla, la senyora de l’hotel que parlava anglès i conduïa. També la Teresa Carbó, militant del POUM i l’última persona que va veure viu l’Andreu Nin. O el periodista franquista César González Ruano i el policia Pedro Urraca. O l’espia francès Jacques Alier. Però si hi ha un personatge real que m’agrada especialment és Raquel Psankiewicz, que és una nena que es va salvar de la batuda del Velòdrom d’Hivern de París, on van tancar tots els jueus, gràcies al fet que la seva mare li va clavar una bufetada i la va obligar a fugir de casa. Si s’hi hagués quedat, li hauria passat com als seus pares, que van ser assassinats als camps. Es va dedicar tota la vida a anar per instituts i escoles a explicar aquesta experiència i conscienciar els joves del perill del feixisme. Ara sembla, en alguns moments, que torna i que s’oblida què ha passat ben a prop d’aquí.