Laia Malo: “Vaig llegir aquell poema i em vaig quedar de pedra, com si m’haguessin posseït”

Laia Malo (Laia Martínez López, Berga, 1984) és poetessa, música i traductora, llicenciada en traducció i interpretació d’anglès i rus per la Universitat Autònoma de Barcelona. Fa anys que viu a Mallorca i forma part del duet d’electrovers Jansky. Ha escrit cinc llibres de poemes, els darrers, Afollada i Venus volta. Ha traduït del rus la poetessa Marina Tsvetàieva, el llibre Fites, publicat per Edicions de 1984 i amb el qual ha obtingut el premi de traducció Vidal Alcover.

Marina Tsvetàieva (Moscou, 1892 – Ielàbuga, 1941) és una desconeguda per als lectors catalans a causa de la manca de traduccions de la seva obra, sobretot si la comparem amb alguns autors russos contemporanis seus, els del tombant de segle XIX-XX: Akhmàtova, Pasternak, Mandelstam, Balmont… Tots són autors que van viure la revolució, l’estalinisme, van passar dues guerres i van patir la repressió i la censura a l’URSS.

L’obra de Tsvetàieva és extensa, diversa i té en la llibertat formal i vital una de les fites que li conformen una veu particularíssima i la col·loquen com una de les grans de la literatura russa. I, tal com diu Laia Malo, tot i tenir una vida plena de mort, d’atrocitat i de dolor, que la va portar finalment al suïcidi, la poesia és plena de passió per la vida i per viure.

El llibre té un pròleg del també traductor del rus Miquel Cabal Guarro, en què diu: “La musicalitat de Tsvetàieva, sumada al joc de contrastos i a la profunditat expressiva, és un dels elements definitoris del seu jo poètic.” També diu que la traducció de Laia Malo és “el resultat d’haver assaborit, patit i recreat els poemes originals russos en llengua catalana”. Comencem per les semblances entre poetessa i traductora, per la música.

—Amb Marina Tsvetàieva compartiu l’interès per la música i saber tocar un instrument.
—Ella va estudiar piano. De fet, es va formar per ser música. La seva mare era pianista i volia que ella també ho fos. I ho feia molt bé, però trobava que les normes i la part física del piano, o sigui, no solament el solfeig i la composició musical, la teoria musical, sinó fins i tot l’estructura pròpia del piano, l’objecte, la limitaven per poder tocar una mena de música o una altra. En canvi, quan escrivia era lliure cent per cent. I a mi em va passar una mica això, també.

—Però el llenguatge musical i el llenguatge literari tenen molta relació.
—Sí, però és el que diu ella, que tu pots escriure poesia i no seguir cap mètrica, cap forma preexistent, però en la música tens la limitació de l’instrument sempre. Aquestes coses et marquen allò que acabes fent. I a l’hora d’escriure sembla que puguis fer el que et doni la santíssima gana i per Tsvetàieva era el més important del món. Per mi, també.

—Tot i no haver-se dedicat al piano, haver tingut una formació musical la devia haver influït a l’hora d’escriure.
—Sí, s’hi nota completament. Les seves composicions tenen un ritme propi. Un ritme que trobo que és necessari. Ella té les seves pautes i són purament musicals. Per tant, ella, quan escriu poesia, es deixa anar. I nosaltres no ho veiem de seguida, però ella segueix una estructura, la que ella ha creat. El problema a l’hora de traduir-ho és que no tens referències comunes, perquè és una escriptora que s’inventa de zero i això és un repte complicadíssim.

—Com us ho heu fet?
—Em semblava que tenia un rerefons prou semblant al de Tsvetàieva per a poder-ho provar.

—Quin és aquest rerefons que creieu que compartiu?
—Jo vaig estudiar música, també, vaig estudiar piano i ho feia molt bé. Però em posava molt nerviosa i em quedava en blanc. Això és una cosa que mai no m’ha passat quan he hagut de sortir davant el públic a dir un text, a parlar. I, en canvi, davant el piano em quedava en blanc. Llavors, hi ha aquest rerefons d’haver tingut una educació musical, però haver-nos-en desdit, diguéssim, o deslligat –tot i que jo ara tinc un grup de música. Tot el que busco en la poesia és retornar a quan la poesia i la música eren el mateix. I em sembla que Tsvetàieva també ho fa, usa la llengua com quan devíem anar pel món cantant, més que només entonar.

—Tant en la poesia de Tsvetàieva com en la vostra, l’oralitat és fonamental?
—És un poema que té en compte el ser dit. Això no vol dir que no siguin poemes per a ser llegits, també, perquè tenen cinquanta mil coses amagades, i per trobar-les has de llegir els poemes unes quantes vegades. Però sí que hi ha aquesta cosa de dir-los. Jo no busco una llengua, ni una estructura, ni un lèxic de floritures, sinó un dir que pugui ressonar a tothom d’entrada, que soni familiar a tothom.

—En Tsvetàieva hi ha aquesta mirada quotidiana que te la fa molt pròxima, però alhora no fa que pensis que és menor.
—És el gran què de la poesia. És a dir, agafar les paraules de cada dia, les imatges de cada dia i donar-hi aquesta forma tant visual com musical, que pot fer que cada dia valgui la pena d’encuriosir-se per una cosa diferent, emocionar-se per una cosa diferent. Això és el gran què que busquem els poetes i els músics.

—En l’obra de Tsvetàieva hi ha una cosa que impacta molt: si en llegeixes la biografia, descobreixes una vida escruixidora, plena de dolor. Tot allò que va arribar a passar, amb tanta mort… I, així i tot, la seva poesia és molt esperançadora.
—Això em fascina, aquest apassionament per la vida, aquestes ganes de viure malgrat tot. Malgrat tot i dins de tot, perquè no s’aïlla pas. I fins al darrer moment hi ha aquesta llum, aquesta fascinació per la vida, per la humanitat, per l’amor de la humanitat, pels humans bons i pels humans que s’estimen. I intenta de no jutjar ningú, simplement dir: “Aquí hi ha una mar d’embulls.” Sempre té aquesta cosa de presumpció d’innocència dels éssers humans i que, a la vida, mentre tinguis amor i paper i tinta per a escriure, vas fent. Perquè sempre hi ha una flor o una mà o un edifici que brilla o el que sigui que et permet pensar que aquest món és una meravella.

—Aquesta actitud d’ella té molta força.
—Ahir va fer cent trenta-un anys que va néixer. Per això em sembla que és tan important que tinguem aquesta autora a la nostra literatura i a la nostra vida. Perquè vivim moments en què és molt difícil emocionar-se per les coses perquè tot el que passa al nostre voltant és desolador, és terrorífic i pinta molt malament. És a dir, no fa una sensació d’anar per bon camí, de redreçar-ho, de cap manera. Per això, aquesta mena de capacitat d’estimar de Tsvetàieva, de capacitat de lluitar i de valorar les coses, i el do de viure et toqui el que et toqui, és molt poderós.

—Traduir Tsvetàieva és la vostra manera de combatre el context actual. Em feu pensar en la manera de combatre de Mireille Gansel, combatre amb la cultura.
—El seu llibre Traduir com transhumar el tinc molt ficat a dintre i no me’l trec. De fet, per això vaig triar Fites per a traduir. Perquè el que hi ha és això: tota l’estona molta gent que camina, que transhuma, d’una banda a l’altra, uns que s’exilien, els altres que canvien de ciutat, els altres que busquen la llibertat amorosa, la llibertat laboral, la llibertat literària, el que sigui, i tot passa al carrer. I que tot estigui tan aterrat.

—Tsvetàieva és una poetessa que va ser reconeguda en vida pels seus contemporanis. Grans autors l’admiraven.
—Hi ha tot un seguit d’editors i companys escriptors que tenen contacte amb ella i s’envien cartes i tothom queda absolutament fascinat amb Tsvetàieva, perquè no hi ha manera de no quedar-hi, amb la força amb què escriu. La força amb què ella diu i fa, perquè hi creu, és molt única i tothom li ho reconeix. I també l’esforç per fer una literatura que no sigui dins cap dels corrents literaris que hi ha en aquell moment, que sigui la seva veu, pròpia, que no sigui al servei de ningú, ni dels tsaristes ni dels bolxevics, ni dels soviètics. Que ningú no pugui venir a dir: “Aquest poema, Tsvetàieva l’ha escrit per a nosaltres.” I això els devia posar nerviosos.

—És el primer llibre de poesia que es tradueix de Tsvetàieva al català. Com es forja aquest llibre i per què s’ha tardat tant a traduir-la?
—Fa molts anys que tradueixo Tsvetàieva, des que vaig estudiar traducció i interpretació d’anglès i de rus. La professora de l’assignatura de literatura russa, na Natalia Novosílzov, un dia d’aquests de pluja ens va dir: “Avui traduirem alguna cosa de literatura. Què voleu traduir?” I jo vaig dir: “Poesia.” Com que ningú més no va dir res, em van fer cas. Ella va posar quatre poemes de diferents autors i un d’aquests era de Tsvetàieva. I vaig llegir aquell poema i em vaig quedar de pedra, com si m’haguessin posseït, com si em parlés una veu que hagués conegut de tota la vida. I vaig intentar de traduir el poema i no hi va haver manera. Però m’havia fascinat. Això passava el 2004.

—Per què no vau poder traduir aquell poema? Quina era la dificultat?
—La dificultat era que hi havia massa coses. Tu a vegades fas una traducció i dius, seré superfidel a la forma i em deixaré anar una mica més amb el sentit; o seré superfidel al sentit i amb la forma em donaré una mica més d’espai. Però en el cas de Tsvetàieva semblava que tot fos tan important en el poema, que tot havia d’anar rodó. La professora em va animar a intentar de traduir-la i em va advertir: “A Tsvetàieva no hi ha ningú que s’atreveixi a traduir-la, o sigui que tindràs feina.” Vaig anar fent, vaig anar fent, i un bon dia l’editor de 1984, Josep Cots, que és molt fan de Tsvetàieva, em va dir que si jo la traduïa, s’ho miraria. Al cap d’un parell d’anys, el 2013, vaig anar a veure en Cots, li vaig portar alguns poemes traduïts i em va dir: “Em sembla que tot això està molt bé.” I a partir d’allà, vaig anar fent feina. Però no m’acabava de sentir mai prou segura. El 2020, com que l’activitat de concerts es va aturar per la pandèmia, vaig pensar que era el moment de traduir-la i vaig agafar el que tenia i ho vaig presentar al premi Vidal Alcover, que és un premi beca. I a partir d’aquí ja va anar tot rodat.

—O sigui que vau guanyar la beca que us va permetre d’acabar la traducció.
—Sí, acabar-la i, sobretot, fer una mica la selecció, perquè he traduït molts poemes de Tsvetàieva durant aquests anys i alhora ella va escriure molt, des del 1914 fins que es va morir, el 1941. I en aquest període, dels vint anys justos fins que en té quaranta, és clar, canvia el to dels poemes i l’estil. I em va semblar que Fites era un bon llibre per a traduir. Llegint les cartes i els diaris s’entén que era el primer llibre important que tenia una mena de repercussió com a obra important. Els poemes van del 1916 al 1920, que és aquell moment que ja han passat les flamarades de joventut i ja sap més què vol. També coincideix amb el 1917, quan hi haurà les dues revolucions, la de febrer i la d’octubre. Suposo que ella com a persona i com a poeta ja pressentia que hi hauria canvis, per tant, posa totes les forces, totes les eines, a escriure uns poemes que volen sobreviure al que sigui que passi.

—Amb aquesta traducció de Fites obriu la porta a descobrir la poesia de Marina Tsvetàieva per al lector català.
—És important de recalcar que Marina Tsvetàieva no és coneguda. De la seva època tenim Akhmàtova, Pasternak, Mandelstam, Balmont… I Tsvetàieva sempre ha sonat com una espècie de cosa rara. I és enorme! Es troba al mateix nivell que aquests altres noms i potser per sobre i tot –personalment, n’estic convençuda. Però aquesta espècie de fantasma que l’acompanya, això que és tan difícil de traduir, ha fet que s’hagi traduït molt poc. I, és clar, què passa si no traduïm l’obra d’un autor? Doncs que no el coneixem. I com que els altres sí que s’han traduït més, suposo que per això els tenim més integrats. Doncs ja era hora! Maria Mercè Marçal i Monika Zgustová, entre el 1980 i el 1990, van publicar una selecció de poemes d’Akhmàtova i Tsvetàieva, però el gruix era Akhmàtova. Va ser una introducció a Tsvetàieva, tot i que hi havia molt pocs poemes. Ja tocava que hi hagués la possibilitat de llegir els poemes d’aquesta veu impressionant, totalment diferent de totes les veus que coneixem, potentíssima. La meva traducció és a partir de la meva lectura de Tsvetàieva, una manera d’obrir camí perquè n’hi pugui haver més. Algú havia de trencar el gel.