09.11.2023 - 21:50
La novel·la El silenci dels astronautes, de Laia Fàbregas, ha guanyat el XLV premi Joanot Martorell de narrativa. I Un cowboy crepuscular, d’Eduard Olesti, ha obtingut el LXI premi de poesia Ausiàs March. Les obres, que ja es poden trobar a les llibreries dels Països Catalans, són editades per Edicions 62. Els guardons formen part dels premis Ciutat de Gandia, que seran lliurats en una vetllada literària el dissabte 18 de novembre. Enguany, l’arribada de les obres premiades a les llibreries s’ha avançat. Fins ara, per aquestes dates es feien públics els guanyadors, però els llibres arribaven el mes de gener. Amb aquesta antelació es vol aprofitar tota la repercussió que té la tardor literària a la ciutat i també la campanya de Nadal.
En una època políticament complicada quant a les activitats i projectes en llengua catalana al País Valencià, amb el govern del PP i Vox desficiat en contra, l’Ajuntament de Gandia, governat pel PSPV-PSOE i Compromís, treballa amb normalitat a favor de la cultura i concretament de la literària. La regidora de Cultura, Balbina Sendra, i el director de l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques de la ciutat, Toni Ordiñana, han defensat la llengua i la cultura en català i han destacat la normalitat amb què han treballat fins ara.
El dol perinatal, el mutisme selectiu i el nen bombolla
La novel·la de la Laia Fàbregas, El silenci dels astronautes, parteix de la història d’una nena, la Rita, que no pot parlar a l’escola i, en canvi, s’expressa bé a casa amb la família. D’aquesta malaltia se’n diu mutisme selectiu. El fet és que la mare de la Rita, l’Anna, se sent culpable de la malaltia de la filla; pensa que durant l’embaràs va tenir un episodi de tensió que li ha causat aquest mutisme. Perquè l’Anna, abans de tenir la Rita, va tenir un avortament d’una criatura de cinc mesos i, arran d’això, té la por a dins. Laia Fàbregas ha explicat que aquest avortament és un fet real, que ella va tenir el 2015. En aquell moment encara no s’havien establert uns protocols adequats per a les famílies, per a fer el dol, poder veure el fetus i acomiadar-se.
En aquesta història també hi entra un tercer personatge, real, David Vetter, el nen que va viure dotze anys dins una bombolla i que va ser tractat com un experiment, no pas com una persona. Fàbregas va investigar sobre aquest cas i introdueix un diàleg dramatitzat entre la Rita i en David, dins la novel·la. En un moment determinat se sabrà que aquesta dramatúrgia l’ha escrita la mare. El silenci dels astronautes presenta temes com ara què vol dir ser normal, el dol perinatal i l’ètica mèdica.
Contra l’excés del jo poètic i a favor del sentit col·lectiu de la creació
Eduard Olesti és una nova veu de la poesia catalana. L’any passat va guanyar el premi Amadeu Oller per a autors joves i primera obra, amb Sarcop, i enguany ha aconseguit l’Ausiàs March amb Un cowboy crepuscular. Segons que ha explicat Jordi Cornudella, editor i membre del jurat, aquest premi ofereix una visió força clara del panorama poètic del país i té la virtut d’abraçar un camp molt ampli de creadors: dels més consolidats a les noves veus. És el cas d’enguany, amb un guanyador nascut el 1995 i que, per tant, encara no té trenta anys.
Eduard Olesti va estudiar filologia hispànica, però també ha treballat en teatre i en més àmbits del món de l’art i la cultura i això ha fet que la seva manera d’entendre la creació sigui bastant diferent de la creació literària convencional. Explica que el títol, Un cowboy crepuscular, és un gènere literari que neix en el moment de decadència del western; un moment en què la modernització del western el fa desaparèixer. I això ho lliga amb una idea generacional que té el llibre i que també ha destacat Cornudella.
Olesti explica: “Jo vaig estudiar filologia hispànica i hi havia un abús del concepte generació en la història de la literatura, especialment espanyola. És un terme que m’havia molestat força, però en l’àmbit més sociopolític el concepte generació és més interessant a l’hora de concebre un col·lectiu ampli. I vaig fer una relació més intuïtiva que filosòfica entre la decadència d’un western, que difumina allò que li conferia la identitat, amb la nostra generació. Vull dir: que la nostra generació no sigui capaç d’intuir on és el bé i on és el mal i aproximar-se a un sistema ètic ferm ens pot portar a la desaparició. L’absència de l’ètica és el que ens matarà.”
Aquesta responsabilitat que Olesti posa en la pròpia generació, que és nova, és un fet poc habitual. “Tot i que jo vinc de la literatura –diu– i és el camp de les arts que m’interessa més treballar, també em dedico al teatre i a l’art contemporani. I en aquests circuits hi ha una tendència molt clara i una aposta molt ferma per la col·lectivització del subjecte creador. He tingut la sort de poder-me nodrir d’aquests àmbits on això és molt present. En la literatura no hi és tant i aquesta, doncs, és una manera d’anar obrint fronts en el circuit cultural del país.”
També assenyala: “Sobre el to, es juga amb el cromatisme anímic a l’hora d’estructurar l’ordre en què apareixen els poemes, que juguen entre dos pols, l’esperança i la desesperança, que és on ens movem els éssers humans. I aquesta esperança es busca en molts llocs, sobretot en la literatura i l’amor, que no és el convencional, sinó que fins i tot té uns deixos místics. Perquè la veu que busca aquest amor és un deixar de ser un individu, deixar de ser un cos, per passar a ser una ciutat, un edifici, un color, alguna cosa més que no pas un jo. La veu poètica està bastant farta de ser un jo.”
