L’agonia del català

Sempre dic que el català és a la Lliga de Campions de les llengües minoritzades. Minoritzades, no minoritàries, atès que es tracta d’una llengua mitjana en nombre de parlants (es troba entre les cent amb més parlants del món), però que té dificultats que no han de patir les llengües que són oficials en un estat.

El catalanoparlant, a diferència dels parlants d’altres llengües, està sotmès allò que Unamuno, a tomb del cristianisme, anomenava agonia (en el sentit de lluita) i que el sociolingüista F. X. Vila ha batejat com a estrès sociolingüístic. A força catalanoparlants ens fa la impressió, real o no, que després de moltes braçades, la llengua pot morir en qualsevol moment, fins i tot només a uns metres de fer peu a la platja. Això és així perquè, per avatars històrics prou coneguts, i amb metàfora futbolística, el català sempre ha de remuntar el partit: la prohibició secular fa que li arribi relativament tard la normativització, que hi hagi una consciència fràgil d’unitat lingüística, que sigui minoritària a l’espai audiovisual i de xarxes socials als territoris on es parla, que coexisteixi en un mateix territori amb llengües amb més pes demogràfic, etc.

El català, doncs, és una llengua massa exposada a la intempèrie. Els seus parlants són poc mantenidors i, en general, tendeixen a la submissió lingüística.

La situació de subordinació política dels territoris de parla catalana, tret d’Andorra, fa necessària una actitud proactiva dels parlants, amb una barreja d’estratègies de guerrilla i de “fer-se el simpàtic”, cosa que no cal amb llengües més fortes. Ho diré d’una altra manera: és una llengua poc imposada, poc exigida. Fins i tot n’hi ha prou amb l’assistència (no amb l’assoliment) als cursos de català per a adults per regularitzar la situació administrativa. És una situació grotesca.

Hi podem fer res? Per començar, trobo que els partits dits nacionalistes o independentistes hegemònics, sempre amb la calculadora electoral a la mà, es van equivocar equiparant en una hipotètica república futura els papers del català i del castellà. I que farien bé de proposar polítiques lingüístiques que s’emmirallessin en algunes de més reeixides, com les de Flandes o el Quebec amb el neerlandès i el francès, respectivament, no fos cas que en el camí incert i ple d’obstacles cap a Ítaca es perdés alegrement la viabilitat futura de la llengua catalana.

Andreu González
Escriptor

VilaWeb publica cada dia un article de la sèrie “El futur del català”, impulsada per Carme Junyent (vegeu-ne el text introductori).

Heus ací els autors de la sèrie:

1. Josep Murgades: ‘Situació de la llengua o llengua de la situació’
2. Joan Peytaví: ‘Perdre el nord?’
3. Maite Puigdevall: ‘Tots els colors de la llengua’
4. Joan Pujolar: ‘La llengua com a factor de producció’
5. Carles de Rosselló: ‘Minoritzats, però propositius’
6. Albert Rossich: ‘Ecologisme lingüístic’
7. Montse Sendra: ‘La reconstrucció necessària’
8. Enric Serra: ‘El català no ‘cunde’ prou’
9. Ramon Sistac: ‘Parlar o saber parlar’
10. Natxo Sorolla: ‘Activem els sensors de la llengua’
11. Albert Turull: ‘La llengua incerta’
12. Carme Vilà Comajoan: ‘No hem complert mai un decret de fa vint-i-vuit anys’
13. Xavier Vila: ‘Una estratègia completa per a la llengua’
14. Lluís Barceló: ‘El català a les Illes Balears enfront de la saturació d’informació (en castellà)’
15. Albert Bastardas: ‘Avaluar, (re)pensar i fer’
16. Alà Baylac: ‘Ressuscitar el català a Catalunya Nord’
17. Marta de Blas: ‘Per què parlem de multilingüisme quan volem parlar del català?’
18. Emili Boix: ‘Banderes vermelles’
19. Eugeni Casanova: ‘Som Cartago a mans de Roma’
20. Llorenç Comajoan: ‘Assumeix que la gent no és idiota’
21. Mireia Farrús: ‘Sobirania tecnològica, també’
22. Avel·lí Flors: ‘Pel català, de l’acció individual a l’acció col·lectiva’
23. Jordi Ginebra: ‘L’estat del català. Voleu dir que n’hi ha per a tant?’
24. Andreu González: ‘L’agonia del català’
25. Narcís Iglesias: ‘Ambivalències en un context de transformacions’
26. Xavier Lamuela: ‘El present del català’
27. Mercè Lorente: ‘Llengua i responsabilitats’
28. Josep Martines: ‘El futur del català i la creativitat lingüística’
29. Vicent Martines: ‘La sociolingüística una eina necessària’
30. Marina Massaguer: ‘Adoptar el català: la importància dels afectes’
31. Brauli Montoya: ‘Cal una llei de llengües de l’estat espanyol?’