L’agonia ciutadanista de l’esquerra catalana

No va prestar-se prou atenció al fet que a la presentació pública de la candidatura d’En Comú Podem a les darreres eleccions generals, l’octubre passat, la proposta es presentés ‘essencialment ciutadanista’ (vegeu les informacions de premsa sobre l’acte). Curiosament, aquella iniciativa electoral, i se suposa que el nou partit que Ada Colau es proposa d’encapçalar, assumia una definició política que fins ara s’havia presentat en termes crítics en relació amb l’escàs contingut anticapitalista de les grans mobilitzacions que havia conegut el món entre les grans concentracions altermundistes de final dels 90 i protestes com les del 15-M a Espanya i més de similars en uns altres països.

Del ciutadanisme s’havia dit que era un moviment merament socialdemòcrata –i més demòcrata que socialista–, que es limitava a reclamar la restauració en allò que fos possible de l’estat del benestar. Inoculava una dosi de sensibilitat social al sistema de lliure mercat i aspirava no tant a superar l’ordre capitalista com a participar-hi. El ciutadanisme no censurava el capitalisme, sinó la versió neoliberal més despietada i l’activitat perversa d’una minoria malvada de poderosos  –’la casta’– contra la qual la immensa majoria havia de revoltar-se. Aquesta moderació sobre l’ordre capitalista, al qual només retreia els excessos i la falta d’escrúpols, era del tot compatible amb una certa vehemència retòrica, molt en la línia de la vella tradició dels partits radical-republicans o fins i tot imitant l’estil dels populismes hereus del model peronista a Llatinoamèrica.

La clau de l’èxit del ciutadanisme va ser la seva habilitat per a dominar un dialecte ple de nocions fosques o usades obscurament i que podien significar qualsevol cosa –empoderament, hegemonia, procés constituent, el comú, capital social, perfomativitat, intel·ligència col·lectiva…– i fer-ho per disfressar l’ambigüitat dels seus propòsits socials reals, alhora que promocionava proclamacions aptes per a tots els públics. De fet, els intel·lectuals, activistes i polítics ciutadanistes troben en els mitjans de comunicació de masses i en la superficialitat de les xarxes socials un espai ideal en què poden desplegar la seva debilitat per formar part de la societat de l’espectacle, aportant-hi un ingredient acceptable d’acidesa radical.

Ara, atès que més enllà de les exuberàncies proclamatives, el ciutadanisme no és més que un programa de renovació del vell republicanisme burgès i la seva meta d’aconseguir una democratització tranquil·la de la societat que no alteri els plans d’acumulació capitalista ni els amenaci; que no qüestioni els mecanismes de control real sobre la societat, inofensiu per a les agendes polítiques oficials. No presenta un projecte històric i es limita, com a màxim, a constituir dinàmiques particulars d’acció col·lectiva que, com hem vist en el cas de Barcelona i més ciutats de l’estat espanyol, aviat s’han integrat en ordres institucionals prou ‘oberts’ per a incorporar a les seves lògiques els propis impugnadors.

Malgrat la modèstia de les seves pretensions reals en el camp del canvi social, el ciutadanisme és en aquests moments la doctrina-refugi d’allò que un dia va ser l’esquerra revolucionària i el moviment obrer, que, vençuts i desarmats, intenten sobreviure adherint-se a un corrent que s’escapoleix d’autodefinir-se d’esquerres i que tendeix a menysprear per vetusta la tradició ideològica i enquadradora de les organitzacions revolucionàries o del sindicalisme de classe.

En efecte, amb el projecte de constitució d’En Comú com a partit polític a Catalunya passa que és l’expressió local d’un fenomen generalitzat: el de la liquidació de l’esquerra històrica, dissolta en la nebulosa del democraticisme radical ciutadanista. En el cas català serà probablement el destí d’ICV i EUiA, és a dir les despulles del PSUC, que han trobat en aquesta mena de batibull ideològic un nou salvavides després del fracàs de l’eurocomunisme i de l’intent de reciclatge ecologista. Igual sobre la poca cosa que queda de l’esquerranisme dels 60, bàsicament organitzacions trotskistes que han continuat el mateix camí. Fins i tot un sector de l’anarquisme, sobretot en les seves tendències autònomes i vinculades al moviment okupa, també ha sucumbit al discurs fàcil del ciutadanisme i ha acabat nodrint-lo fins i tot d’algun dels seus principals dirigents, com la batllessa de Barcelona mateix i algun dels membres destacats del seu entorn.

Dit d’una manera clara: el projecte de constitució d’un nou espai polític no implica una reorganització de l’esquerra, sinó la difuminació amb el carisma d’una política, Ada Colau, que defuig sistemàticament de reconèixer-se d’esquerres, precisament perquè el ciutadanisme, com és ben sabut, no es defineix ni d’esquerres ni de dretes.

El fet que implica l’eventual incorporació de les deixalles de l’esquerra que es va pretendre revolucionària a projectes polítics com el que es gestiona entorn dels comuns és fer-ho al resultat d’un procés de regeneració de la socialdemocràcia i de l’esquerra liberal, amb la finalitat concreta d’aconseguir el jaciment de vots que foren del PSC. El ciutadanisme és el nou paradigma ideològic mitjançant el qual el sistema capitalista aspira a suggerir que pot ser més humà i, en nom de tal possibilitat, canalitzar i tornar ‘raonables’ les fraccions conflictives de la societat convertint-les en ‘moviments socials’, aliens i fins i tot hostils a qualsevol cosa que evoqui la lluita de classes, corrents d’acció col·lectiva a les quals, tard o d’hora, es convidarà a ‘participar’, és a dir, a ser ‘copartícips’ de la seva pròpia dominació.