09.06.2024 - 21:40
De tots els fantasmes de la guerra del Vietnam que, cinquanta anys després, encara causen víctimes de tota mena –bombes que no han esclatat, desapareguts, exiliats, mutilats, ferits, famílies dividides, fills mestissos–, el darrer és invisible i igualment mortífer i cruel. És l’agent taronja, un producte químic fabricat, entre més empreses, per Monsanto, que avui pertany a Bayer AG, i Dow Chemical, que els avions americans van ruixar pels boscs, selves i conreus vietnamites durant deu anys. El Vietnam també va ser una guerra química brutal del segle XX.
L’agent taronja era un herbicida defoliant. L’exèrcit americà l’emprava com a arma per aniquilar l’exuberant vegetació del Vietnam, Laos i Cambotja. L’objectiu era triple. Primer, obtenir visibilitat i trobar els campaments i els poblats on s’amagava el Viet Cong, o deixar al descobert la ruta Ho Chi Minh, que, passant per Laos i Cambotja, facilitava el transport de tropes i vitualles del nord al sud. Segon, devastar els conreus per impedir el subministrament d’aliments als guerrillers i als vilatans que els donaven suport. Calia matar de fam l’enemic. I tercer, causar l’èxode de la gent de les àrees rurals a les ciutats, majoritàriament controlades pels americans.
Entre el 1961 i el 1971, les forces aèries americanes van abocar del cel vuitanta milions de litres de substàncies químiques, la major part eren agent taronja i contenien gairebé quatre-cents quilos de dioxina, una de les substàncies tòxiques més mortíferes produïdes per la humanitat en el laboratori. És la causa de moltes malalties greus, com ara càncers, trastorns neurològics, columna bífida, pèrdua d’immunitat, trastorns endocrins, de la reproducció, i defectes i malformacions de naixement. Els efectes, quan no són mortals, són molt greus i incapacitants.
Segons les dades que fa públiques el War Remnants Museum de Ciutat Ho Chi Minh (Saigon), l’agent taronja va afectar 26.000 pobles, en una àrea de 3,06 milions d’hectàrees, gairebé la quarta part del total del Vietnam del Sud. El 86% de les zones contaminades va ser ruixada més de dues vegades, i l’11%, més de deu.
Han passat cinquanta anys i molts vietnamites encara en sofreixen els efectes. Neixen nens amb malalties i malformacions. A uns altres, se’ls manifesten quan es fan grans. La dioxina és molt resistent. Penetra als gens i es transmet de generació en generació. De la mateixa manera que també s’ha integrat en la natura, la fauna i l’alimentació humana filtrant-se a la terra i l’aigua dels rius. Però la part més greu és que cap organisme mèdic o científic ha estat capaç de determinar exactament quantes generacions perjudicarà.
Segons la Creu Roja del Vietnam i l’Associació Vietnamita de Víctimes de l’Agent Taronja/Dioxina (VAVA) es calcula que dels tres milions de vietnamites afectats per aquesta substància mortífera, almenys cent cinquanta mil nens neixen amb malformacions i defectes congènits, i un milió en té conseqüències greus.
En una de les sales del War Remnants Museum, fa uns quant anys, s’exposaven tot de recipients de vidre amb fetus malformats, per mostrar els efectes terribles de la dioxina en els éssers humans. Avui, potser per no espantar els turistes, tan sols se’n conserva una urna, situada de tal manera que t’has d’ajupir per veure-la.
La intoxicació de l’agent taronja no solament va danyar els vietnamites, també va tenir un impacte significatiu entre els soldats americans i els seus aliats a la guerra. Durant el període 1968-1970 almenys va haver-hi 2,6 milions de soldats americans exposats a l’agent taronja/dioxina. Segons la Korean Victims of Agent Orange Veterans Association (KAOVA), dels 300.000 soldats coreans que van prendre part a la guerra del Vietnam, 100.000 van ser víctimes de l’agent taronja, 20.000 dels quals s’han mort.
Víctimes de primera i víctimes de segona
Les víctimes americanes han estat reconegudes i indemnitzades per la justícia americana, que, en els mateixos tribunals, paradoxalment, ha negat el reconeixement, la justícia i la reparació a les víctimes vietnamites. D’ençà de començament del 1979, van arribar als tribunals americans centenars de peticions de denúncia d’individus i grups, en representació de més dels dos milions i mig de veterans de guerra americans, contra les empreses químiques americanes que havien elaborat l’agent taronja.
L’any 1984, la justícia americana anunciava un acord segons el qual les empreses químiques com Dow Chemical i Monsanto, avui Bayer AG, acceptaven de finançar un fons de compensació de 197 milions de dòlars per als veterans americans afectats per la dioxina. Els veterans coreans, neozelandesos i australians afectats també han aconseguit alguna victòria judicial.
A més, el 1996, el govern dels EUA admetia oficialment els perills de l’agent taronja per als soldats americans a la guerra del Vietnam i manifestava la necessitat de compensar-los. Per contra, la mateixa justícia ha esquivat amb tota mena d’argumentacions les demandes de justícia presentades als tribunals dels EUA per l’Associació de Víctimes Vietnamites de l’Agent Taronja (VAVA) contra trenta-sis companyies químiques americanes, que van fabricar els tòxics bo i sabent-ne els efectes i la destinació.
Segons el jutge Jack Weinstein, el mateix que va donar la raó a les víctimes americanes, en el cas de la demanda vietnamita “no existien bases legals” que justifiquessin les demandes dels quatre milions de víctimes vietnamites de l’agent taronja. L’argument principal per a perdre el judici va ser que emprar-lo no anava contra les lleis internacionals vigents fins el 1972, any en què es va prohibir com a arma militar.
Les multinacionals, fent abstracció de totes les proves que hi ha sobre el caràcter mortífer del seu producte, neguen la seva responsabilitat amb l’argument que, en els casos individuals, no es podrà demostrar mai que l’agent taronja sigui la causa directa de malformacions, Parkinson i càncers. A més, Monsanto va al·legar que, quan va descobrir els efectes letals del seu producte, ho va comunicar al govern americà, que, si això fos veritat, no en va fer cabal.
Unes quantes fonts de la defensa de les víctimes sostenen que les empreses i el govern dels EUA sabien, abans no es comencés a fer servir, l’any 1961, que era molt perjudicial per a la salut, a causa de les dioxines que contenia. També, segons ells, se sabia que l’agent taronja superava els límits de dioxines establerts pels EUA. I que, per tal de satisfer l’enorme demanda de l’exèrcit i ampliar els beneficis, van posar en pràctica mètodes de producció més ràpids que, de retruc, ocasionaven més concentració de dioxina.
L’any 2021 a l’estat francès hi va haver una altra derrota judicial. Tran Ton Nga, una dona francesa nascuda al Vietnam, va presentar una demanda contra catorze empreses multinacionals que havien fabricat l’agent taronja. Havia estat víctima de la fumigació l’any 1966, va perdre un fill i, més tard, va tenir un altre fill, que va néixer malalt com ella, amb defectes cardíacs, diabetis i asma. Un laboratori alemany confirmava en la seva demanda que la causa probable eren els elevats nivells de dioxina a la sang. Malauradament, el jutge va acceptar la línia de defensa de les multinacionals i va al·legar que un tribunal francès no tenia jurisdicció sobre les accions d’un estat sobirà, com els EUA, en temps de guerra.
La descontaminació dels aeroports
La injustícia és encara més flagrant quan sabem que el govern dels EUA ha reconegut aquests darrers temps els perills permanents de toxicitat de l’agent taronja, per la natura i les persones, i ha finançat la neteja d’uns quants llocs clau del país. El Ministeri de Defensa i la l’Agència per al Desenvolupament Internacional dels EUA (USAID, per les sigles en anglès) van acabar el 2017 la tasca de descontaminació de l’aeroport de Da Nang, que havia estat una base aèria important dels americans.
També han netejat els terrenys dels aeroports de Bien-Hoa i de Phù Cát. I col·laboren invertint en projectes d’ajuda a les víctimes amb discapacitats en vuit províncies. Tot i que per a molts la neteja de la dioxina es fa massa tard, és un primer pas. Es calcula que avui encara hi ha entre una dotzena i vint àrees greument contaminades.
No obstant això, el drama humà persisteix en tota la seva gravetat en zones rurals molt pobres i d’accés difícil, ben allunyades d’aquests aeroports desintoxicats fa poc, espais avui freqüentats per les classes mitjanes, els empresaris, els rics i els turistes, actualment una font de riquesa important per al país i per a les empreses internacionals.
El verí que queia del cel sobre els més pobres
Per obtenir informació sobre l’estat de la qüestió avui, cinquanta anys després de la fi de la guerra, recorro a l’associació britànica Medical and Scientific Aid for Vietnam, Laos i Cambotja (MSAVLC), amb base a Londres, i a diverses fonts vietnamites vinculades a associacions humanitàries, a l’atenció dels malalts, i al suport i ajuda internacional a les víctimes de l’agent taronja.
A Ciutat Ho Chi Minh m’acosto a la Hoa Binh Peace Village, situada en un dels pavellons de l’Hospital Tu Du d’Obstetrícia i Ginecologia. És un dels llocs que, de fa anys, rep les ajudes d’MSAVLC, que els abasteixen amb equips mèdics, instrumental, cadires de rodes, mobles adaptats, etc.
Segons les dades d’aquesta associació britànica, les víctimes i la gent que va estar exposada als gasos de l’agent taronja són els més pobres del país. El 70% de les famílies viuen sota el llindar de la pobresa; i el 22% té tres víctimes o més a la família. Moltes pateixen de greus discapacitats. El 90% no té feina. La majoria viu en zones rurals amb condicions climàtiques extremes, tant a l’hivern com a l’estiu. Són agricultors. La vida els és dura, sobretot si són víctimes de la dioxina o s’han de fer càrrec dels familiars malalts o discapacitats. Normalment, són els pares, ja vells, que s’encarreguen dels fills malalts. El problema és dramàtic, i ho serà més anys a venir, quan es morin els cuidadors.
La pobresa i la impotència per a atendre les criatures que neixen malaltes per la dioxina, fa que hi hagi famílies que deixin els seus fills en institucions com la Hoa Binh Peace Village. De vegades, al matí, es troben nadons que les famílies han deixat durant la nit a la porta de l’hospital, amb l’esperança que els atenguin com ells no poden.
Aquesta institució es va fundar l’any 1990 i d’aleshores ençà ha acollit quatre-cents nens víctimes de l’agent taronja. Actualment, hi viuen uns seixanta nens, entre zero anys i quinze. Molts pateixen de danys cerebrals i discapacitats físiques, algunes de les quals són molt greus.
Sense els permisos oficials corresponents, del Ministeri de Sanitat vietnamita i la direcció de l’hospital, la meva visita serà molt breu. Una infermera molt amable em torna a informar de tots els requisits oficials per a entrar. La conversa en el passadís, no impedeix que uns quants nens se’ns acostin tot contents per la novetat, per demanar com em dic i d’on sóc.
Amb ben poca estona, m’he fet una idea de les terribles malformacions, mutilacions i seqüeles que ha deixat la dioxina en els seus cossos: caps immensos i deformats, monyons, ulls desorbitats, bonys a la cara, cossos petits, sense cames, que s’arrosseguen amb les mans, muntats en una plataforma amb rodes, etc. I els que jo he vist són els que poden caminar i parlar, penso. Segons que sé, aquí s’internen els casos més greus, que difícilment podrien sobreviure sense una atenció mèdica adequada.
Es calcula que avui un 1,5% de les criatures que neixen en aquest gran complex hospitalari té alguna afectació per l’agent taronja. En un recinte especialment reservat es conserven en formol els cossos de més de cent nens nascuts morts. És com un registre de les conseqüències terribles de la guerra química. N’hi ha que tenen dos caps, les cames deformades, malformacions impressionants, etc. Són proves que restaran per a la història, la investigació científica i la prohibició legal de l’ús d’armes químiques i bacteriològiques, de conseqüències devastadores per a generacions i generacions.
El 1972, després d’haver arrasat durant deu anys el Vietnam i parts de Laos i Cambotja, l’agent taronja va ser inclòs en les llistes de productes químics dels quals es prohibeix la producció i l’emmagatzematge. Les primeres normes es van establir a final de la Primera Guerra Mundial, l’any 1925, en què s’havien fet els primers experiments amb armes químiques, com ara la iperita. És evident que atès el grau d’innovació del sector de les armes químiques i bacteriològiques, els convenis de productes prohibits per a ús militar s’haurien de revisar més sovint, i no quan la matança ja s’ha fet i demostrat.
