Lagarde?

No em puc creure ni una sola paraula d’una persona que, condemnada per un tribunal francés malgrat que sense presó, no hagi tingut la mínima dignitat de dimitir del FMI. Jo crec que si fessin parella ella i en Rato (els dos han ocupat el mateix càrrec) podrien anar a una il·la solitaria del Pacífic d’on no pugessin sortir mai més i farien un favor a l’humanitat.

Em creia que el cinisme del PP no és podía superar però encara veig que n’hi han de pitjors. Aquesta dona es una bruixa total.

No és que aquesta gent tingui molta barra, ni que visqui en una mena de llimbs celestials, que també, sinó que se’n foten de tots naltros i a la cara. Per mí que entren a la categoria de paràsits improductius. Després de dir el que ha dit, la senyora Lagarde se’n deu haver anat amb els seus col·legues a beure wiski del car fins a caure rodona en un matalàs ple de bitllets. L’únic que podem fer, penso, és organitzar-nos de tal manera que aquests individuus siguin prescindibles. Hem de canviar de paradigma.

al i com van les coses, és inevitable una explosió social. Ja hi ha massa pobres i l’únic que se’ls ofereix és una publicitat enganyosa sobre com qualsevol pot esdevindre ric. Al meu parer, el que ha vist la senyora Lagarde és les orelles del llop. Perquè el capitalisme, està tocat de mort. Però d’èxit. Aquests vuit multimilionaris no tenen cap possibilitat d’absorbir cap demanda de cap bé que produïsca ningú. Ara mateix, la immensa majoria dels diners del món, estan invertits en empreses que compren i venen “actius financers”, “futurs” o “bons” (tant és que siguen del regne d’Espanya com dels EUA) sense cap recolzament real. Al marge d’això, funciona l’economia real. Però està ofegada per aquest oceà de diners que només són una línia en un programa informàtic. De manera que és igual, que es cobre per treballar als qui cusen la roba de les multinacionals al quart món. Si ningú té diners, ningú comprarà aquesta roba per barata que siga. És exactament el mateix que passa quan es juga al Monopoly. Que, quan un ha guanyat la partida, s’acaba el joc. I ací és on estem ara. Però si hi ha una explosió social, comence on comence, els híper rics no trobaran qui els defense. I no acabaran fent fallida. Poden acabar molt pitjor. Només em ve al cap Gadaffi. Era, sense cap mena de dubte, el més poderós del seu país. I va acabar com va acabar. Possiblement, una imatge semblant a aquella és el que tem la senyora Lagarde; però amb altres protagonistes. Només hi ha una possibilitat d’allargar la partida. Que el qui ha guanyat, cedisca part del que té als demés. A canvi de res; només per a continuar jugant. Però si ens aturem a pensar, això és difícil. On quedaria, el seu prestigi de “guanyador”? En qualsevol cas, que aquesta dona ens parle de transparència, sembla un mal acudit.

Ha dit algunes veritats i una mentida. És cert que el què esta passant al món és la desaparició de la classe mitjana i que el principals problemes són les desigualtats i pel creixement baix de l’economia que fa que els pobres s’hagin empobrit més però la vessa quan afirma que la transparència és una causa dels mals del món. En tot cas, serà del seu món i de la gent que cobra uns sous obscens i els sap greu que això se sàpiga i corri per les xarxes. I ho diu ella que ha tingut algun problema en aquest sentit. Cal tenir efectivament molta barra per dir que la transparència és una causa de les desigualtats o potser el que li sap gent conegui els sous dels alts càrrecs.Gràcies a això vam saber el que cobraven els alts comandament de l’AMT, per exemple i la immensa diferència que hi havia entre aquests sous infladíssims i els de la resta dels treballadors que són els de conductors i personal del manteniment del metro.
Aprofito per dir que crec que hi ha gent (banquers, empresaris, professionals, polítics, etc.), que està cobrant sous massa exagerats i que amb la república caldria fer un referèndum com ja s’ha fet a algun país, per limitar el que pot cobrar una persona ja sigui mensualment o al cap de l’any. I la decisió hauria de ser vinculant per a tothom. Com a mesura inicial caldria augmentar l’IRPF en les rendes més altes i això el govern català ja ho podria fer ara que estem parlant de pressupostos.

En primer lloc, Vicent, els mitjans responsables deurien ser més crítics amb els estudis “guais” que donen per moltes portades i pescaclics fàcils però que són falaços per no dir rotundament falsos (http://fusion.net/story/39185/oxfams-misleading-wealth-statistics/). Podria donar més enllaços però aquest em sembla un dels que millor ho explica.

Demagògia estadística barata a banda (que crec que pot arribar fins i tot a ser més perillosa que allò que li fa por a la insigne Lagarde) he de coincidir en denunciar el cinisme del FMI en general i la barra que tenen. El problema general és que els peixos grossos apliquen la doctrina Andrea Fabra a la resta de la gent. “Que es foten!”. Crec que el que s’ha fet amb Grècia deuria ser considerat crim contra la humanitat (per molts errors i animalades que hàgen pogut fer els grecs). I en molts altres països podem trobar segurament més mini-grècies a poc que mirem causades per aquesta política que solament du com de costum a que paguen la crisi els més dèbils.

Lagarde té por ara del que Nick Hanauer ja denunciava fa temps (http://www.politico.com/magazine/story/2014/06/the-pitchforks-are-coming-for-us-plutocrats-108014). Hi ha alternatives a totes les polítiques que s’estan fent. Solament falta que els qui tenen la paella pel mànec se n’adonen que la resta de ciutadans poden ser al final qui comencen a fotre-se’n d’ells. Ves a saber, igual comencen a parlar de truites i ous.

Per a Família.
Paradigma: El paradigma espanyol és l’autoritarisme la corrupció total.
El paradigma català hauria de ser la llibertat i la realització d’una societat justa per a tothom.
Penso que Joan Guasc es refereix a organitzar-nos de tal manera que aquests individus “siguin prescindibles”.

Viquipèdia: El terme paradigma significa «exemple», «model» o «tipus de societat i organització» . En tot l’àmbit científic, religiós o un altre context, el terme paradigma pot
indicar el d’esquema formal d’organització, i ser utilitzat com a sinònim del marc teòric.

Penso que J V Sala bé a dir el mateix: que ens organitzem de manera que tots “els Lagardes” quedin a la cua de la societat.

El ser veritat o mentida no depèn de qui diu les coses. Ni les bones intencions fan més certes les mentides.
Dir la veritat sempre pot donar un cert prestigi i un contrapunt a una imatge desacreditada. Si més no, d’intel·ligència.
Ara bé, mentre la part explícita és certa, la implícita és falsa, perquè ella no representa la defensa de la classe mitjana i l’anivellament de rendes.
De totes maneres, alguns capitalistes hauran d’adonar-se de que van cap al desastre i hauran de prendre mesures per evitar-lo., i, reconèixer el fet, és una necessitat del sistema. NO CAL SER ANTICAPITALISTA per veure que sense demanda, el sistema no roda i que el capitalisme financer no concita adhesions, com feia el capitalisme industrial.

Josep Vicent Sala: Solament falta que” els que tenen la paella pel mànec se n’adonen que la resta de ciutadans poden ser al final qui comencen a fotre-se’n dells Ves a saber, igual comencen a parlar de truites i ous”. Crec que estem en un moment molt proper al punt d’ebullició, i la gent està més interessada, mes informada, més sensibilitzada i sobretot, cada vegada té les idées més clares. M’agradaría molt que el final de l’obra fós que acabèssim tots enfotent-nos dels qui tenen la paella pel mànec, de tal manera que la prudència i la vergonya els decidíssin s tornar-se’n a casa. Al cap i a la fí tenim molts més arguments i de més pes que ells, que l’únic argument que avui en día els hi val és l’obscuritat total que protegeix totes les malifetes que fan, i que aquestes malifetes aprenguin a sobreviure en la foscor, sense delir-se per la llum del día. Possiblement sería el final més còmic, pero més dolç, menys doloròs, més civilitzat i menys tòxic. Tanmateix, evidentment, això no és gens probable. Un día Déu pot enviar un àngel del cel i engegar-los’hi el tinglado a fer punyetes. O més probablement, puguin ser uns quants àngels de la terra, que n’hi han més que al cel, i coneixen millor la poca vergonya la sordidesa i la perillositat dels homes que es creuen que ells són els amos del món i que el poble està al seu servei. (consultar 1789)