02.12.2018 - 21:50
L’impacte de la literatura i el pensament africà en la cultura global és cada dia més fort. La solidesa i la innovació de les seves propostes són una revelació en mitjans acadèmics i culturals. És com una alenada d’aire fresc disposada a capgirar per sempre els vells plantejaments estancats del colonialisme i el neocolonialisme capitalista.
Una altra brillant figura africana de primera línia internacional, el politòleg i historiador camerunès, Achille Mbembe, afirma, de fa temps, que els joves artistes i intel·lectuals africans, visquin al continent o a la diàspora, són als dos llocs alhora, pertanyen simultàniament a molts mons i són capaços d’articular un discurs nou.
Tant ell, com l’economista senegalès Felwine Sarr, sostenen que l’africanització de la qüestió planetària serà el gran esdeveniment d’aquest segle XXI en el debat d’idees sobre el futur. Potser el relleu del pensament crític occidental ja està venint de l’Àfrica?
Felwine Sarr és un jove pensador de referència. Té quaranta –sis anys i és professor a la Universitat Gaston-Berger de Saint Louis al Senegal. El seu nom ha saltat recentment al debat dels grans mitjans perquè amb la historiadora francesa Bénédicte Savoy, ha elaborat per encarreg d’Emmanuel Macron el polèmic informe per una nova política de devolucions al continent africà de les obres d’art fruit de l’espoli colonial que hi ha als museus francesos.
L’obra que millor defineix el seu pensament, tot just traduïda, és Afrotopia que el 2016 va obtenir el Grand Prix des Associations Littéraires en la categoria d’investigació. Es tracta d’un assaig rigorós i creatiu que elabora una esperançant utopia del futur africà i, de retruc, del futur del món.
Àfrica ha de tornar a ser potència i llum pròpia
‘Afrotopia és una utopia activa que pretén de treure a la llum els vasts espais possibles de les realitats africanes i fecundar-los’, afirma Sarr al pròleg. Al marge dels tòpics i els patrons matemàtics de mesura de la realitat que ha imposat el colonialisme i el capitalisme, més enllà d’índexs de mesura com el PIB o el mite occidental prepotent del ‘desenvolupament’, existeix un continent africà efervescent, innovador i molt dinàmic que d’aquí a uns quants anys pot sorprendre el món, pensa l’autor.
Per exemple, i això és molt important, les societats africanes poden ser un laboratori (de fet, ja han començat a ser-ho) per a repensar l’equilibri entre economia i ecologia, un dels problemes més greus que ha d’afrontar el món. O per a assajar noves formes d’economia més lògica, més humana, d’acord amb els valors de la comunitat. De fet, l’economia informal inventada als carrers de les ciutats africanes ja és la base d’aquelles societats. I la cultura més innovadora i jove, del hip-hop al cine, passant pel teatre i l’art, prou arrelada en les tradicions i creences precolonials, fa de pont entre l’ancestral i les lluites quotidianes de la modernitat.
Sarr proposa una nova mirada sobre l’Àfrica en moviment, un punt de vista independent, sobirà, net de conceptes com ‘emersió econòmica’, ‘Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni’, o ‘Objectius de Desenvolupament Sostenible’, paràmetres que fins ara han servit per a descriure-la i, sobretot, per a projectar-hi els mites occidentals. Per contra, hi ha tota una altra Àfrica emergent que cal conèixer i estudiar, i potser de la qual podem també aprendre per reelaborar la manca de solucions de futur que sembla oferir el capitalisme occidental.
Els conceptes de ‘progrés’ i ‘desenvolupament’ han restringit les societats africanes a una mena de prêt-à-porter social i cultural en el qual no hi tenia cap paper la cultura, tradició i saviesa locals, afirma Sarr. Aquest model ha ofert una perspectiva invertida de l’ésser humà, amb la importància de la quantitat consagrada sobre la qualitat, del tenir sobre el ser. Per això ‘la majoria de països africans han d’elaborar un projecte polític, econòmic i social que parteixi de la seva sociocultura i que emani dels seus universos mitològics i visió del món.’ Es tracta de crear un projecte perquè l’ésser humà torni a ser el centre de tota preocupació. ‘Àfrica ha de tornar a ser la seva potència i la seva llum’, ha dit Achille Mbembe.
Però en l’elaboració del seu projecte utòpic, Felwine Sarr exposa unes línies ideals i positives d’actuació, opta per no aprofundir en els greus inconvenients que poden ser un impediment important per a la seva Afrotopia, com és ara la corrupció que infecta els aparells de poder polític i econòmic, la dificultat d’alliberar-se del jou neocolonial de les empreses de les ex-metròpolis –la Françafrique, per exemple-, o la considerable penetració al continent d’empreses, indústries i bancs xinesos.
Com és l’Àfrica que avui va emergint? Com serà l’Àfrica del futur?
Felwine Sarr la descriu com un laboratori a cel obert que treballa a tota velocitat amb combustible que arriba de tot arreu, com un immens terreny de conreu de matèria: ‘L’Àfrica que és i que s’hi acosta és proteïforme. La seva raó és plural. No ha desencantat els seus mons. La vida espiritual encara és vibrant. Les seves religions, músiques, arts, ciutats, la relació amb el seu cos, la seva presència en el temps, hi són per a la reinvenció quotidiana d’ella mateixa’.
Per exemple, l’autor afirma que avui es discuteix molt la definició de les polítiques públiques mercantils del futur. És un debat viu que enfronta forces socials, lobbies, multinacionals, institucions internacionals, ONG, moviments religiosos, mitjans de comunicació, etc. És un debat necessari i potser amb unes bases més sòlides i autèntiques que les que conté el model occidental, ja en procés de degradació i de mal funcionament.
Per a ell és molt important el fet que el continent africà degui la seva forta resiliència social a les tradicions. Per això ha sobreviscut a l’esclavatge i al colonialisme, gràcies a la pràctica permanent d’idees com la família àmplia, la mobilitat interètnica, la capacitat d’integrar la diferència, la idea de justícia reparadora, la solidaritat del grup, etc. És qüestió que els africans siguin autònoms, que no pretenguin viure al ritme que els marca l’exterior, i que controlin el seu temps. Que es donin marge per a fer els seus experiments, perquè totes les grans civilitzacions han aconseguit autonomitzar-se en un moment concret. Ara és el moment de l’Àfrica.
Radiografia del continent negre en xifres i possibilitats potencials
De què parlem quan parlem de l’Àfrica? Heus ací algunes dades exactes que aporta el llibre, imprescindibles per a imaginar la magnitud del potencial de futur del continent negre.
Són cinquanta estats en trenta milions de quilòmetres quadrats, que podrien allotjar els EUA, la Xina, l’Índia i una part d’Europa occidental. En total són mil milions d’individus. D’aquí a mig segle serà el continent més poblat del món amb dos mil milions d’habitants que representaran un quart de la població mundial.
L’Àfrica disposa d’una quarta part de les terres emergides, del seixanta per cent de les terres conreables no utilitzades i d’un terç dels recursos naturals mundials. És molt rica en recursos miners i energètics, el noranta per cent dels quals, i cal subratllar-ho, encara no s’han explotat.
És un continent que experimenta un creixement econòmic i urbanístic considerables. El quaranta-cinc per cent de la població ja viu en ciutats, contràriament de com passava al començament del segle XX, quan el noranta per cent dels habitants vivia en àrees rurals. La major part de la població activa més capaç del món serà africana l’any 2050.
Aquests moviments, aquestes mutacions, també impliquen una redefinició, una reinvenció dels espais i de les formes de viure-hi i actuar-hi. El concepte de ciutat, l’obra humana per excel·lència, avui ja és reinventada a Lagos, Addis Abeba, Maputo o Dakar. Les ciutats són territoris que contenen sediments de diferents moviments, èpoques, històries, un caos organitzat segons flueix la vida.
El present i el futur són molt prometedors. L’Àfrica reneix, ja ha superat el gran trauma de l’esclavatge i del colonialisme. Cal tenir present que forçosament s’ha endarrerit segles respecte d’allò que hauria estat la seva evolució natural.
Si al segle XVI els africans eren un vint per cent de la població mundial, a final del XIX, per culpa de l’esclavatge, només n’era el nou per cent. Les xifres del comerç d’esclaus oscil·len de les més moderades, onze milions, a les més agosarades, vint-i-quatre milions de persones capturades i transportades, i dos-cents milions de morts.
A més a més, després el colonialisme va ressentir molt les economies africanes, que es van veure abocades a un baix rendiment endèmic a causa de la desestructuració i dependència i de la mala gestió dels polítics de les noves nacions independents nascudes als anys seixanta. Però avui ja han caigut molts dels pitjors dictadors i els països s’obren a maneres més justes de funcionar pel bé comú i contra la corrupció generalitzada.
El desafiament de regenerar l’economia, culturalment i èticament
La ruptura econòmica amb els sistemes imposats fins avui és necessària, apunta l’autor. S’han d’acabar les economies d’enclavament i d’extracció i cal deixar d’exercir un control ciutadà sobre els contractes que signen els governs amb les multinacionals i sobre el repartiment social dels beneficis.
L’Àfrica també és garantia de seguretat alimentària per al futur del planeta. Cal, doncs, recuperar també el control ciutadà sobre les terres de conreu. Avui a tot el continent hi ha multinacionals que acaparen, lloguen i exploten grans extensions de terres per a les necessitats alimentàries del món en perjudici dels agricultors africans i les necessitats dels seus països.
Els economistes del continent tenen clar que cal invertir en capital humà, estudis, salut i infrastructures, com també adequar l’economia a les dinàmiques socials i culturals, a les aspiracions de les persones i els grups. Abans del colonialisme ja havia estat així. Hi havia societats sense presons, multiplicitat d’identitats, normes sagrades d’hospitalitat i ajuda, etc.
Les economies africanes tradicionals es regien per una ètica social que volia garantir la subsistència de tothom. Quan el capitalisme va imposar el benefici individual per damunt tot, es va subvertir el funcionament normal de les societats africanes, moltes de les quals encara ara per sobreviure es guien amb normes ètiques precolonials o informalment adaptades .
Recuperar la dignitat i l’autoestima
Per a bastir el nou edifici africà a renovar i construir, a més dels pilars econòmic, polític i cultural, cal consolidar el psicològic, diu l’autor. Són segles de submissió i alienació, de pèrdua de l’autoestima, de creure que tot allò que ve d’Occident és sempre millor. El talent africà sol reconèixer-se només quan és avalat per instàncies de legitimació blanques: universitats, laboratoris, empreses, editorials, discogràfiques, etc.
Per a recuperar la dignitat i l’autoestima, segons Achille Mbembe, són teràpies fonamentals la música, l’escriptura i la religió que, alhora que són íntimes, individuals, tenen un vessant col·lectiu important.
La recuperació de la dignitat ja ha començat. Hi ha una actitud generalitzada i reivindicativa de la joventut que s’expressa a les xarxes socials, que mira el món i que hi intervé. D’una joventut que, per exemple, ja no dóna suport multitudinari a les cimeres de la Françafrique ni a la imposició cultural blanca. La música, el rap i el hip-hop protesta són un terreny en què és a flor de pell. Els cantants esdevenen dirigents juvenils, citen Mandela, Sankara o Lumumba, que encara són herois seus.
La revolució africana serà intel·ligent o no serà
Aquesta darrera dècada les taxes d’escolarització han millorat sensiblement. Es creu que la vinent durà l’educació per a tothom. Es fa necessari, diu Sarr, invertir més en investigació i educació científica i tècnica. Quant a les ciències humanes, és imprescindible d’alliberar el discurs africà dels tòpics etnològics i antropològics colonials. Felwine Sarr creu que cal arrelar l’acte de pensar en el present, car, com diu el filòsof congolès Valentin Yves Mudimbe: ‘Occident creà el salvatge per tal de civilitzar, el subdesenvolupament per tal desenvolupar, i el primitiu per poder fer etnologia.’
Un instrument per a l’emancipació humanística i del pensament pot ser, segons l’autor, reformar a fons les universitats, els plans d’estudis i també, com ha dit l’escriptor kenyà Ngugi Wa Thiong’o, recórrer a les llengües africanes, cosa que permetria no tan sols ‘descolonitzar la ment i l’imaginari, sinó també revelar interioritats i universos significants inscrits en un ordre del món que tingui un sentit profund per als africans. ‘Les llengües obren les galàxies, els universos i els mons que es tracta d’explorar’, afirma Felwine Sarr.
Tots els arguments que exposa l’assaig circulen sobre el rerefons de repensar la idea de progrés i de desenvolupament, i de desconstruir la raó colonial. Superar el concepte colonial capitalista de vida i cultura i modificar els mecanismes de funcionament econòmic i polític, d’acord amb el present de les societats africanes, un debat que ja existeix, tot inspirant-se en l’humanisme profund de les seves cultures i creences, com si es tractés d’una revolució espiritual. Una idea que reforça amb una frase de l’escriptor senegalès Alioune Diop: ‘La presència africana en el món tindrà com a efecte augmentar la densitat i la maduresa de la consciència humana.’
La metàfora d’un nou món
Afrotopia de Felwine Sarr és un treball important que reflexiona, especula, proposa i alhora ens informa del present africà i els seus debats intel·lectuals i culturals. És un assaig que no solament imagina els fonaments teòrics i utòpics de l’Àfrica futura i gosa establir-los, sinó que, en descolonitzar la realitat, la mirada i el pensament, també fa trontollar els fonaments de l’imperialisme occidental i el capitalisme salvatge actual i formula d’una manera rigorosa, positiva, intel·ligent, la metàfora d’un món nou.
