Laeticia primaveral!

La primavera ha venido,
nadie sabe como ha sido.
Juan Ramón Jiménez

En el meu scriptorium estic enrevoltat de llibres, de papers, de revistes, d’eines d’escriptura, de diaris, d’ordinadors, de quadres, de lectors de discos, d’andròmines de tota casta (pedres, copinyes, bolles d’algues, un cavall de fusta ple d’inscripcions, una bicicleta de nin amb una roda quadrada amb un sol pintat, una rajola hidràulica amb un ram groc, espelmes, un cap de porcellana amb les parts del cervell en llatí, fotos de la padrina Joana del Terreno, mumare i la tia Nita, un escut de guix fosc amb figures romanes, etc.).

Cop en sec mir cap a la porta de la terrassa: els quadrats dels vidres retallen el núvol d’un verd transparent de les fulles acabades de néixer del lledoner de la clastra i una clapa triangular amb la tendra duresa del cel de color de cel puríssima. Ufff!

Poros en el seu origen significava via d’aigua, via de passatge. L’aporia és una sequera profunda, una aridesa que atreu. Sòcrates agafa la imatge dels brins de llana que ens permeten passar el contingut d’una copa a una altra pel fenomen de la capil·laritat. I ens diu que el pensament seria una transfusió que aniria de la forma d’un recipient a una altra forma. El moviment de la transfusió em fa pensar amb la manera com la saba puja pels vasos dels vegetals. Quina és la força que venç la gravetat i que de cop aspira en els sifons de l’aporia, de la fam, de la set, del desig? No és la pressió de l’aire el que fa vessar el líquid a l’extrem del tub. És el brusc desequilibri del mateix fluid. Biofísica i llenguatge es donen la mà. És la sobtada desproporció que anima la metàfora, aquest transport d’ésser a ésser, allò que escriu sobre la terra.

Sòcrates, el Plató del Banquet i el Quignard de Mourir de penser, m’ajuden a sedassar la primavera, el primus tempus, el primer temps en l’ordre del temps, el primer pas sobre el qual el temps suporta la rotació sobre la terra, el temps físic originari i, també, el temps de la poesia.

Transport, sincronia i primavera tenen forts lligams. Cop en sec la saba, nada del desequilibri de l’hivern, puja de les arrels a les capçades, les tortugues es desenterren i comencen a menjar lletuga, tots els arbres treuen ulls, borrons, gemes, les fulles es despleguen unes darrere les altres, les flors surten plegades amb una sincronització que meravella i que és l’espectacle més extraordinari que el món dóna als humans.

Espectacle que ens sembla tan bell perquè nosaltres en venim, en naixem i, cada any, en renaixem.

Cal badocar molt de temps davant la primavera!

Escolteu Biel Mesquida com recita el text: