L’advocacia de l’estat demana d’aplicar l’amnistia als investigats del cas Tsunami

L’advocacia de l’estat ha demanat al jutge de l’Audiència espanyola Manuel García Castellón que apliqui la llei d’amnistia als investigats per delictes de terrorisme en la causa del Tsunami Democràtic, que instrueix i en què figuren uns quants dirigents, entre els quals, Marta Rovira.

A l’escrit, l’advocacia –que, de la mateixa manera que la fiscalia, ha demanat l’arxivament de la causa– considera que els fets que s’atribueixen al Tsunami Democràtic no van constituir pas “greus violacions de drets humans” i, per tant, entrarien en l’àmbit d’aplicació de l’amnistia. L’advocacia basa les seves conclusions en “la clara intenció del legislador que quedin incloses dins el seu àmbit d’aplicació totes les manifestacions que revelin tensió política, social i institucional”. I afegeix: “Es pot arribar a l’afirmació, per motius clarament constatables pel seu abast i contingut” que les accions “no mereixen el qualificatiu de ‘greus violacions de drets humans'”.

L’escrit, diu l’advocacia, casa amb “la interpretació i el sentit que li atribueix en el dret internacional dels drets humans i en particular el Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals“. Per argumentar aquesta afirmació, l’advocacia assenyala que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) “i els textos i opinions a què fa referència no donen una definició en abstracte de què s’ha d’entendre per violacions greus”, si bé precisa “que es pot inferir que s’ha de tractar de conductes d’absoluta gravetat”, com ara actes de tortura, assassinats, violacions o desaparicions forçoses.

En aquest sentit, l’advocacia recorda la resposta que va donar Suïssa a García-Castellón a la comissió rogatòria que va enviar per a localitzar i interrogar Marta Rovira, que al·legà que els actes que atribuïa a la dirigent d’ERC no arribaven “al nivell de gravetat necessari” per a atendre-la.

A aquestes disquisicions, l’advocacia afegeix que les amnisties es consideren qüestions de dret intern dels estats membres i, en principi, no són contràries al dret internacional, “cosa que ens obliga a examinar aquests límits, que en efecte operen com un límit al principi de sobirania dels estats, de manera no extensiva o analògica, sinó de manera restrictiva i amb cautela”.