L’ADN de les empreses catalanes

En el complicat últim trimestre de l’any hi ha una dada que no ha estat passada per alt pels ‘caçadors de notícies negatives’ de Catalunya i a la qual se li ha donat el ressò habitual. Es tracta de la creació d’empreses, xifra que cada mes proporciona l’Institut Nacional d’Estadística (INE) per a totes les comunitats autònomes. La notícia difosa és que a l’octubre, novembre i desembre la creació de noves empreses a Catalunya ha estat inferior a la dels mesos corresponents de 2016, gràcies a… Ja hi som! Doncs, mira, en aquest cas és cert. En total, en el quart trimestre s’han creat un 16% d’empreses menys que l’any anterior i en el total d’Espanya (exceptuant Catalunya) s’han creat un 1,1% més.

Això ha donat peu a un reguitzell de crítiques exagerades, sobretot, perquè curiosament ha passat inadvertida una dada col·lateral que és molt important. Conjuntament amb la xifra d’empreses creades, l’INE publica també el capital que s’ha aportat en la seva creació. I resulta que aquí també hi ha diferències importants… encara que en sentit contrari al del nombre d’empreses. Vet aquí, que el capital subscrit en les noves empreses catalanes creix en el trimestre un 15% respecte al quart de 2016, mentre a Espanya (exceptuant Catalunya) es registra una caiguda del 24%.

Això, al marge d’invalidar la dura crítica que ens han fet, ens aporta una dada molt més interessant. Fins i tot en aquests mesos complexos, s’han creat empreses a Catalunya, amb una dimensió superior a la de l’any passat, en termes de capital. I crec que això és el realment important. Amb les dades que ofereixen l’INE i l’IDESCAT no es poden treure més conclusions, però és un aspecte molt interessant, ja que un dels grans problemes de la xarxa empresarial de Catalunya és la seva mida reduïda, com posava en relleu un bon treball de l’Observatori de la Pimec de fa un parell d’anys.

En realitat, quan parlem de nombre d’empreses, la informació que oferim és poca, per no dir nul·la. A Catalunya, hi ha actives avui més de 610.000 empreses, de les quals unes 350.000 no tenen assalariats. De les 260.000 restants, unes 230.000 tenen d’un a nou treballadors i només 8.000 en tenen més de 50. Potser és bo, doncs, recordar què es deia en el treball de la Pimec esmentat, per situar-nos.

Som-hi. Per a les pimes ‘créixer no ha de ser una voluntat o una intuïció, sinó una necessitat’. Aquesta contundent frase tancava l’estudi esmentat sobre ‘la dimensió de les pimes catalanes’ l’any 2015, que comparava la mida de les empreses d’aquí amb les espanyoles i europees. La conclusió era que les catalanes eren més petites que les europees. Cal suposar que en dos anys l’estructura no serà molt diferent.

Aquí, les microempreses -menys de deu treballadors- contracten a un 31% del total dels treballadors, un percentatge que només superen Bèlgica, Espanya i Itàlia i tenen una mitjana d’1,7 treballadors, enfront dels 1,9 de mitjana europea o els 2,8 a Alemanya. Per cert, sempre he pensat si no caiem en un error en parlar habitualment de pimes quan en realitat estem davant una munió de micros…

Sobre la mida hauríem de plantejar-nos sempre dues preguntes, per què?, i per a què?, el perquè el respon el document de l’Observatori i al·ludeix a fets històric-culturals, com l’individualisme o la relativa joventut de les empreses… Quant al per a què han de ser més grans, dubto que en la gran majoria de casos es plantegi amb claredat la visió d’aquesta necessitat des de dins, amb l’ofec propi del dia a dia. Per exemple, creieu que hi ha consciència que existeix una correlació positiva entre rendibilitat i dimensió de les pimes? Doncs, sí, segons la Pimec; o que els nivells de productivitat augmenten amb la dimensió? O que millora la capacitat d’accés al finançament i la de negociació amb els proveïdors?… És raonable pensar que potser no sempre és així al 100%, però sí en una molt gran majoria d’empreses.

¿Desavantatges? Sí, també n’hi ha, però menys. En qualsevol cas, no podem oblidar que el nostre teixit és fonamentalment una malla de microempreses. Això, que certament pot explicar una manca de visió del petit empresariat o la joventut de moltes, suposa també un gran potencial: sortint des de més avall sempre es creix més i més ràpid. Simple qüestió d’aritmètica.