L’adeu de Nissan a Catalunya

[Aquest article va ser publicat el 15 de maig i ha estat recuperat avui després que Nissan hagi anunciat que tanca totes les seves plantes a Catalunya]

Que Nissan se’n vagi de les seves plantes de producció catalanes voldrà dir moltes coses més que la dada directa, fàcil i dolorosa: la pèrdua de 3.000 llocs de feina directes i 20.000 d’indirectes, segons dades sindicals. Si s’acaba consumant, en aquest aspecte, la marxa serà un cop molt dur per al país, atès que faria créixer un 5% la xifra de desocupats actual, una xifra encara pendent de la resolució final dels ERTO presentats.

Era previsible? Sí, no ens enganyem. L’automòbil, arreu del món, fa molts anys que té problemes. El principal –el de fons– és que la capacitat de producció instal·lada és molt més alta que la demanda existent i esperada. En el cas de Nissan, per exemple, les plantes d’aquí treballaven al 30% de la seva capacitat i així és molt difícil rendibilitzar fàbriques i inversions. Dimarts passat, en aquesta mateixa píndola, publicava que el sector de l’automòbil en el seu conjunt –és a dir, producció, comercialització i reparacions– representava el 25% de la xifra total de persones amb Expedient Temporal d’Ocupació a la motxilla. Conjuntament al de restauració i hostaleria, és el de més pes i més amenaçat en aquests moments.

Ja no es tracta solament de Nissan, es tracta de tot el sector. L’any passat, la producció de vehicles a l’estat espanyol es va mantenir i la de turismes va tenir una lleugera baixa del -0,3% i no va anar més avall gràcies a l’exportació, que es va mantenir. Pel que fa a la demanda, ha afluixat els darrers temps. A l’estat espanyol, la matriculació del gener a l’abril ha caigut un 50%, cosa normal, perquè el març i l’abril han estat mesos pràcticament inhàbils. I l’any passat va baixar, igual que a la resta de països d’Europa. A més, el sector ha tingut molts problemes amb la contaminació, amb l’aparició dels elèctrics –i unes inversions extraordinàries per a fer la transició– i, darrerament, amb la guerra comercial entre els EUA i la Xina.

‘Entre el 2007 i el 2009, les vendes mundials de vehicles lleugers havien baixat de 6 milions d’unitats a 64 milions de vehicles, un descens del 8,7% en dos anys’, explicava la consultora capdavantera mundial del sector, LMC Automotive, en la nota publicada a final de març, sobre la darrera crisi. ‘Avui tenim una nova configuració. El 2009, alguns mercats van permetre de salvar la demanda global, que no és el cas d’ara… Al mateix temps, els grups automobilístics haurien d’intensificar les mesures dràstiques a curt termini, tallant totes les despeses no essencials per a la supervivència, per mirar de limitar l’impacte de la crisi del coronavirus.’ Vet aquí el consell dels qui probablement saben més del sector.

Ara la situació de Nissan, amb el paraigua de l’aliança amb Renault, és problemàtica i els francesos –de la mà del nostre conegut ex CEO de Seat, Luca di Meo, a partir de juliol– voldran reestructurar les empreses a escala mundial, repartint mercats i produccions, per millorar la seva eficiència. Però hi ha un fet cabdal. La Covid-19 ha assestat el cop de gràcia en un sector malmès i amb unes expectatives difícils, atès que els mesos vinents el consum a tot el món quedarà tocat, per l’atur i les menors rendes que la gent obté dels ERTO corresponents –quan les cobren, és clar–, la qual cosa obligarà a fer canvis dràstics, no solament a Renault i Nissan, sinó a altres marques. Deia que el fet cabdal és que Renault –el qual principal accionista continua essent públic– ha demanat un crèdit de 5.000 milions a l’estat francès per passar el tràngol actual. La condició que hi posa el govern francès és que hi hagi relocalització de feines de Nissan a l’estat francès, per no empitjorar les coses a les plantes dels veïns, perquè al capdavall són els ciutadans francesos qui paguen l’operació.

A mi no m’estranyaria que s’acabés imposant aquesta decisió si s’arriba a una situació extrema. No són tan beneits, per dir alguna cosa, com ha demostrat ser el govern espanyol, que ha finançat ERTO a empreses que tenen filials a paradisos fiscals, una cosa que no té ni solta ni volta i que em sembla gravíssima. Si més no, per les implicacions que té finançar companyies que no volen ajudar a mantenir el nostre estat del benestar –la sanitat, per exemple– i defugen els seus deures fiscals.

Com acabarà tot? Falten un parell de setmanes per a saber-ho. De moment, aquesta tarda, Nissan ha qualificat de ‘conjectura’ la informació publicada ahir pel diari japonès Nikkei que esmenta el tancament de Barcelona. Una portaveu de l’empresa, segons l’agència Efe, diu que la informació que es va publicar ahir al mitjà nipó és una ‘notícia amb conjectures sobre el futur de l’estratègia de producció futura’ i assegurat que ‘Nissan no ha fet cap comunicat oficial sobre aquest tema’. La portaveu de Nissan sí que ha dit que el programa a mitjà termini ‘és en progrés’ i que encara no s’ha concretat. I ha afegit que, en tot cas, s’anunciarà quan es facin públics els resultats de la companyia de l’exercici fiscal 2019/2020 –que sembla que presenten unes pèrdues netes de 800 milions d’euros– el pròxim 28 de maig, sempre segons l’agència esmentada.

No ens enganyem, les coses no pinten bé, encara que la consellera Chacón reclami a l’empresa ‘lleialtat i claredat’ i digui que no ‘llança la tovallola’. El problema addicional és que la decisió es prendrà a molts quilòmetres d’aquí.