L’adeu al bar Pinotxo de la Boqueria

D’uns quants anys ençà, i amb l’accelerador de les crisis que encadenem, ens hem acostumat als tancaments d’establiments històrics, tant si són restaurants, com cafeteries, botigues de queviures, cellers, adrogueries, pastisseries o ferreteries. El ritual és el mateix: alertes a les xarxes socials, grans lamentacions, articles nostàlgics, promeses de canvis legals i un no pot tornar a passar general. I en el fons de tot, una sensació general d’incomoditat o de vergonya, per no haver donat més suport a l’establiment quan era obert amb un gest tan senzill com haver-lo sovintejat.

El darrer tancament sonat en aquesta Barcelona cada vegada més amnèsica i asèptica, farcida de franquícies i establiments modernets pensats per Instagram i els bastaixos de Glovo, és el del Bar Pinotxo de la Boqueria, un establiment amb més de vuitanta anys d’història. La notícia va saltar aquest dilluns. L’inefable Juanito, en Joan Bayén, havia venut la llicència de la parada a un empresari d’origen hebreu que ja controla un bon grapat de llocs de venda i establiments de restauració del mercat de Sant Josep. Res no feia pensar que faria aquest final, amb un tancament sense comiat, aprofitant unes obres de canvi del paviment. El restaurant anava com un tro, amb una fama que traspassava fronteres i un relleu, aparentment assegurat, amb tres generacions, braç amb braç per continuar ampliant la llegenda d’aquell petit baret de mercat esdevingut alguna cosa més.

Una història familiar

Però, les famílies felices s’assemblen i les dissortades ho són cadascuna a la seva manera, com va deixar escrit Tolstoi. I la família del Pinotxo sembla que amagava unes tensions que venien de lluny. L’ànima i propietari de la llicència del mercat, Joan Bayén, que s’acostava a la norantena, s’acabava de jubilar –si us plau per força, segons que sembla– després de ser darrere el taulell ja de ben petit i amb una darrera etapa marcada per algun problema de salut; però feia molts anys que la cuina i el gruix del servei els menaven, discretament, el seu nebot Jordi Asín, la seva dona María José, el seu fill Dídac i en Javi, un amic d’aquest darrer. Abans la cuina havia estat el territori de la mare i la germana d’en Juanito, on van ser rellevades per l’Albert Asín, l’enyorat germà d’en Jordi.

En Juanito –també conegut per Pinotxo, que era el nom del seu gosset i que va donar nom a la parada– mantenia viva la bonica història d’amor al mercat d’un nen que va començar de ben menut ajudant la seva mare, que en la immediata postguerra es va fer càrrec d’un bar que servia primordialment als treballadors de la plaça. Anys després, convertit en un relacions públiques infal·lible, de rostre peculiar i somriure sempre a punt, vestit amb armilla i llacet virolats, maratonià, portador de la flama olímpica, amic de tots i de tothom, repartidor de floretes i copes de Torelló, sumador en paper i bolígraf dels comptes de cada client i mestre de la màquina de la qual sortien cafès amb llet en got d’una delicadesa goluda, es convertiria en símbol de la ciutat, sense dir mai no a cap fotografia ni a cap broma… Una llegenda certa que els periodistes i els clients hem repetit com a bons apologetes i que, d’alguna manera, ha quedat enterbolida per un trencament familiar que no vam saber veure –o explicar–, però que feia anys que hi era i que l’ha dut a desprendre’s de la parada i deixar els seus familiars sense possibilitat de succeir-lo.

Com si, d’alguna manera, cregués impossible la pervivència d’un Bar Pinotxo sense el Juanito, ell mateix ha decidit d’evitar-ho, amb un gest inapel·lable que ens ha impedit de veure la continuïtat d’una saga hostalera que semblava molt ben encarrilada. Ara serà el temps dels plors i dels homenatges –la Boqueria ha demanat una ben merescuda medalla d’or de la ciutat per a en Joan Bayén–, però també per a desgranar els records que ens han acompanyat als qui, contràriament a allò que dèiem respecte d’alguns altres establiments que han passat avall, hi hem fet despesa constant.

Records personals a la barra del Pinotxo

En relació amb això, no recordo quan va ser la primera vegada que vaig anar amb els pares al taulell del Pinotxo, però sí que ja llavors em va impressionar que fessin sentir tothom igualment important i estimat. Fossis el xef amb estrella que hi passava després de fer la compra, fossis la paradista dels menuts o del gra que hi feia el cafè, o els turistes carregats de duros i disposats a deixar-se servir llagostes i ampolles de xampany. Hi vaig tornar manta vegada, atrapat pels cigrons, per les mongetes de Santa Pau amb calamarsons, pel cap-i-pota…, i vaig alçar la copa pel pare, quan la seva mort va coincidir amb la de l’Albert. Després d’una llarga absència, aquests darrers anys es va convertir en el nostre esmorzar o dinar habitual el dia de mercat, com a bons veïns del rodal que vam ser.

També recordo que, durant el confinament, la Boqueria deserta d’estrangers i deslliurada –ara veiem que momentàniament– dels sucs pre-fabricats, de les paperines de fregits i la fruita tallada, va recuperar l’esperit de mercat de barri. O de ciutat. I el primer dia de confinament en què van poder tornar a obrir ens hi vam arribar. El taulell era tancat i només podien servir en les dues o tres taules sota les voltes del mercat. El coronavirus havia accelerat l’entrada del cobrament amb targeta, al qual en Juanito s’havia resistit amb dents i ungles, i, tot i ser una persona d’un risc elevat per la seva edat provecta, no va deixar d’aparèixer per la parada ni un sol dia.

El futur d’un mercat sense personalitat

Retornada la normalitat, l’adeu del bar Pinotxo és una notícia pèssima per a la identitat de la ciutat i d’un mercat que ha expulsat els compradors habituals. Les raons dels qui han fet el joc al turisme són que la Boqueria no té barri i que els barcelonins no hi baixen, però realment hi ha ningú que cregui que els turistes voldran continuar anant-hi quan en comptes de peix, carn, verdura i fruita, aviram, embotit i formatge, pesca salada i gra o fruita seca només s’hi venguin galindaines d’afaitapagesos? En el manteniment de la identitat del mercat s’hi juguen la seva pròpia supervivència. També com a referent gastronòmic. I el que es preveu que rellevi al Pinotxo –que no va deixar mai de ser allò que era i de fer una cuina tradicional catalana malgrat atreure vagons plens de visitants estrangers– no ens fa ser gaire optimistes.

De Pinotxo només n’hi ha un, i a nosaltres ens hauria agradat tenir-lo sempre.

Des de l’Associació de Comerciants del mercat sol·licitem la concessió de la Medalla d’Or de @bcn_ajuntament al nostre estimat Juanito, el somriure de la Boqueria. (1/2) pic.twitter.com/UKBNraB3yI

— La Boqueria (@la_boqueria) February 21, 2023

Quant a la història humana, ara sabem que en aquells pocs metres quadrats hi havia una família infeliç amb qüestions pendents de resoldre. Un home vital que es resistia a la vellesa i uns joves que esperaven poder-se fer càrrec d’un negoci on feia anys que feinejaven. Per nosaltres sempre seran uns pocs metres quadrats on podies esmorzar de forquilla o ben dinar, assegut al taulell i ben atapeït al costat d’uns japonesos que descobrien el cap-i-pota i els bolets, o clients d’una fidelitat secular. Un espai on sempre t’alegraven el dia –estómac i ànima– i on sempre eres el més guapo.

Adeu, Pinotxo!

Aquesta setmana s’ha parlat

A banda els tancaments en el món de la restauració, també fa dies que sabem que la revista l‘Avenç acabarà la seva trajectòria amb el número 500, corresponent al mes d’abril. Com amb les merceries històriques o els bars centenaris, també hi ha hagut sorpreses, plors i clams a trobar-hi una solució. El fet cert és que si una cultura com la catalana –tant públicament com privada– no és capaç de sostenir una revista com l’Avenç, potser que s’ho faci mirar.