L’adeu a Trapero és el final de la via impossible

Que l’intent de transitar de la llei a la llei fos fallit no vol dir necessàriament que sigui una via que s’hagi de descartar. Simplement que no es va planificar prou bé.

Com va dir el president Mas (crec que va ser ell, encara que no amb aquestes paraules exactes) “no hi havia cartografia”. Normalment, si no hi ha cartografia, o la cartografia és incorrecta, la ruta serà també errada. I per aquest mateix motiu, per moltes eminències que tingués el Consell Assessor per la Transició Nacional, sense una bona cartografia no podien fer un bon pla.

Així doncs, ja sigui per la via “de la llei a la llei”, o per la via “democràtica”, o “trencant els ous”, o com vulguem dir-li, el nou plantejament haurà de tenir ben present la cartografia; que em temo que encara s’està fent.

Puc estar d’acord amb la restitució de Trapero quan ho va fer el Govern de la Generalitat per donar un missatge de voler revertir un dels pocs efectes del 155 que es podien fer. Però era clar que no podia tenir la confiança d’un executiu teòricament independentista després de les seves paraules al judici sobre el pla per detenir el President i altres membres que, fossin certes o no, segurament li van permetre sortir-se’n sense condemna.
Però no calia esperar tot un any per fer-ho. Més tenint en compte l’actuació antidemocràtica i violentament repressiva respecte als activistes independentistes i la tolerància amb els feixistes.
Sigui qui sigui que estigui al front, el més important serà fer quadrar als BRIMO i ARRO i retornar al Cos de Mossos el segell de policia democràtica que no hagués d’haver perdut mai, fent una bona neteja dels indesitjables que al llarg dels anys s’han anat colant a les seves files. I tinguem-ho clar, la República només la guanyarem al carrer.

No ho sé, però intueixo que alguna cosa va passar els dies posteriors a l’1 d’octubre, perquè el Trapero, considerat fins llavors com un heroi, fes un tomb tan brutal, tan marcat, el dia del judici al Tribunal Suprem.
Veritat, mentida, por d’anar a la pressó?
Mal aconsellat per la seva advocada?
Pugna personal amb el general de Los Cobos?
O potser el govern el van deixar sol ?
No se si ho sabrem mai, però sense volguer anar a favor d’ell, em costa d’entendre que un tio tan professional i tan volgut per la gent, fins aquell moment canviés tan subtadament d’heroi a traïdor.
Personalment crec que es va equivocar. Més li valia anar a la pressó dignament que ara viure indignament. També hagues sortit amb els indults, com els altres. O no?
Només sé que és una llàstima que s’hagi malmès, que l’estat espanyol hagi malmès un tio que valía.
Una pena.

D’acord, Trapero no va ser conseqüent amb el model de policia que ell creia adequat. És cert. Però va ser i és un bon profesional cosa que contrasta violentment amb el que passa a les policies espanyoles, on els bons professionalks no arriban mai a càrrecs ijmportants o significatius, i on els greus errors i matusseries són moneda corrent entre aquests càrrecs. I sí, per si faltava alguna prova, la seva destigtució tanca el cercle: del 14 al 17 l’error va ser creure i confiar que España era una democràcia i un estat de dret. No, és un estat de tort! És un desgavell manat per bergants i lladres sense escrupols que han instaurat des de fa moltrs anys, i quasi segles, una màfia dominant al servei dels seus negocis il·legals i criminals.

Però nosalttes seguim, que ningú s’enganyi.

Al Major Trapero o a qui mani a la policia l’únic que se li ha de demanar és neutralitat. És a dir, respecte a les decisions del poble a través dels seus representants. Això passa per no fer cap pla proactiu per detenir-los pel teu compte.

Jo sí que em crec que a instàncies dels jutges hauria detingut tot el govern, i que tenia el pla preparat. S’uneix a il·lustres figures de militars i policies unionistes i demòcrates que, creient fer la seva feina, reprimeixen el seu poble sense contemplacions però amb poca violència, i després són apartats per Madrid, assassinats, desterrats, empresonats… El general Batet, avi de la presidenta del congrés n’és un exemple. Afusellat a Burgos per en Franco després de reprimir amb mínimes baixes la revolució sobiranista del 1934 quan era el governador militar de Barcelona.

Per haver fet plans no crec que hagués de ser destituït, en aquesta Catalunya autonomista que volen construir. Ningú em farà creure que ERC o JxCat l’han fet fora per poc independentista, i que volen posar en lloc seu un cap dels Mossos netament independentista o que no faci plans per engarjolar-los en cas de tornar-ho a provar. Això no existeix actualment a la policia catalana, malauradament, ni se l’espera. I no crec pas precisament que el govern tingui plans per a implementar la independència.

Tanmateix estic totalment d’acord amb que el destitueixin, perquè més enllà de l’autonomisme o l’independentisme, ha estat absolutament incapaç de controlar l’auge de l’extrema dreta i dels sindicats afins dins els Mossos. Actualment la nostra policia és un cos que és si fa o no fa igual de violent que la GC o la PN a les manifestacions, que mostra preocupants connivències amb els mateixos elements de l’a por ellos i que actua sistemàticament contra qualsevol manifestació independentista fent servir tots els recursos de la llei per mirar de criminalitzar els ciutadans (si cremes un cotxe o et resisteixes a un arrest essent taxista no sols tenir problemes).

No dic que tots els mossos, ni fins i tot tothom de la Brimo o Arro sigui així. Com tampoc tots els GC o PN són tots uns energúmens, però molts dels que han de controlar l’ordre públic, ho són.

I cal revertir la tendència abans no sigui massa tard. Cosa que queda clar que ell no ha fet ni farà. Queden també episodis que fan grinyolar molt el personatge, com quan demanava més poder per la policia el dia de les esquadres, obviant pel meu gust que la policia està al servei de la ciutadania, i no a l’inrevés, o les condecoracions a amics que el varen ajudar durant el judici a l’Audiència Nacional (em sembla molt bé que l’ajudessin, però donar un guardó públic per una actuació particular en favor d’un servidor públic, concedida per l’interessat mateix, convindrà tothom que no és gaire estètic).

No tinc el més mínim dubte que li trobaran un altre lloc prou destacat dins els Mossos, sense enviar-lo a fer fotocòpies com amb el 155 formal (en realitat no ha deixat d’aplicar-se mai), o que, si decideix deixar el cos, trobarà alguna cosa prou ben remunerada, com el comissari López, o sigui que no cal patir pel seu futur professional ni personal.

Crec que cal desitjar-li la millor sort. Com a independentista soc un dels que ell hauria reprimit si ho haguéssim intentat de debò, però encara crec que és un demòcrata. Escaldat i canviat pels anys de repressió, però un demòcrata.

P.S.: els catalans, com sempre, fem filigranes, però ens manca perspectiva històrica i sentit de la realitat. És veritat que el Llibre Blanc és un exercici intel·lectual fantàstic, i el concepte de “de la llei a la llei” del professor Pi i Sunyer una interpretació escrupolosament democràtica. Però és que a l’altra banda no hi tenim, ni hem tingut mai, una contrapartida igual. Espanya no ha canviat en 300 anys. Mai ha deixat anar ningú de bon grat. Sempre ha estat amb sang i amb conflicte, o per pressions exteriors, o per qüestions econòmiques o de força major. I cada cop que ho ha fet s’ha replegat sobre sí mateixa, amb l’orgull ferit i tornant-se encara més autoritària i més feixista. És el cas de la generació del 98 després de la derrota de Cuba, de l’UME, les guerres colonials al Marroc, Primo de Rivera i Franco, per exemple.

És el “Castilla, otrora grande, desprecia envuelta en harapos aquello que no comprende”, de Machado. Perquè Espanya és Castella i el nacionalisme excloent castellà disfressat, com Iugoslàvia era el nacionalisme serbi camuflat (uns altres que porten segles emmerdant-ho tot).

Pensar que amb aquesta gent ens podrem entendre a base de llibres, lleis i amb la força de la raó és com pensar que pots convèncer una pedra per tal que rodi costa amunt. jo no se si mai ho tornarem a intentat, si ens quedaran forces com a país per fer-ho o si la seva ofensiva final haurà acabat amb la nostra llengua, cultura i voluntat de ser (sóc pessimista al respecte, malauradament), però si es torna a provar, s’ha de tenir en compte tot això i el que ens han fet per planificar com arribar a l’objectiu final.

Mentrestant ni oblit ni perdó.

Sr. Partal, sense fer autocrítica personal i professional diria que no avançarem ni individualment ni col•lectiva. M’explico: ¿La tesi personal que eleva a la categoria de país: “Els catalans no vam ser ingenus: vam ser demòcrates”, té sentit en un estat colonial?

Sóc de l’opinió que cal denunciar i acabar amb la simultaniejat de percepcions o dissonància cognitiva amb què les elits politicomediàtiques i professionals han alimentat i impedit que la majoria de ciutadans admetin les conseqüències nefastes de l’estat colonial.

Que el Primer d’octubre o, esdeveniment individual-col•lectiu-nacional (fase 1) deixa al descobert. Llavors, comença la descolonització dels mecanismes de la mentalitat retributiva del reconeixement, retribucions i recompenses (fase 2), que és on som actualment.

Per tant, segons aquest procés de guarició d’aquesta malaltia psicològica, implicaria raonar a partir d’una percepció personal individual amb un plural indeterminat similar a aquest: “Els catalans demòcrates No poden ser ingenus”, mentre siguin una colònia. No troba? Salut.

PS. El personatge de l’article, per a mi una anècdota -encara que important-, ha fet el seu trajecte-tractament. Però, i ¿la resta de polítics, periodistes i professionals que controlen l’organització colonial que el Primer d’octubre va deixar al descobert, han fet o fan el seu trajecte-tractament de guarició? I, els ciutadans?

M’atreveixo a dir que com més joves més lliures d’aquest parany de la dissonància cognitiva amb què l’estat colonial i els seus intermediaris pretenen allargar la malaltia cognitiva ordinària.

Per què; simultàniament, els poders experimenten altres mètodes per tal de controlar les ments de les persones i dels col.lectius humans. Però, de moment, en aquest país cal vèncer la malaltia colonial imposada; tal com va detectar el Primer d’octubre.

Pel que fa a la professionalitat de Trapero, em fa l’efecte que l’home havia arribat al seu llindar d’incompetència. Segurament va ser bo investigant delictes i organitzant i dirigint operacions. Però quan el varen ficar a la cúpula, la seva responsabilitat abastaba tots els aspectes del cos, no només aquests. Que els cossos de seguretat ciutadana s’hagin omplert de feixistes sàdics o que els mossos en general estiguin completament infiltrats de traficants de droga ha estat un gran fracàs de Trapero.

Per altra banda el fet de ser un bon professional no és suficient per a ficar una persona al capdamunt d’una organització. A més, cal que estigui alineada amb l’estratègia i els valors de l’organització. Si Trapero no era un demòcrata de pedra picada, els dirigents polítics no l’haurien d’haver posat al seu lloc. I després del 1’O, una vegada que el poble ha parlat i ha votat independència, tot aquell que no respecta la voluntat del poble no és demòcrata.

Al meu entendre, en Trapero el que va fer és comprar la seva llibertat amb el seu sacrifici professional, simulant que una hipòtesi o un comentari entre Mossos com podria ser el de “tu què faries si haguéssim de detenir al govern” era un projecte seriós. Sembla evident que per a evitar el seu sacrifici professional, el va portar al seu sacrifici personal. Ell ha estat un altre, com el Rufián, en Tardà, en Junqueras, l’Aragonès i tants altres que simulaven ser independentistes només si triomfava, si no, es vestirien ràpidament d’espanyolistes i robarien el lloc al MH. President Puigdemont per a posar-s’hi ells, programa exclusiu del seu projecte. Com era de preveure, després no han sabut ni què fer, perquè el després no estava ni mínimament programat. Només el poder pel poder… i la misèria del poble.

Hi ha coses que no em quadren.

Un conseller de la autonomista ER de Junqueras, ex-PSC, destitueix al major que va declarar que estava a les ordres de qualsevol jutge espanyol abans que a les del govern de la Generalitat, els seus superiors jeràrquics.

Aquest conseller d’ER destitueix a aquest cap dels mossos?

No, no em quadra.
Hi ha més coses que no surten a la llum.

Potser la seva defensa va fer servir l’argument d’estar a les ordres de la judicatura perquè sabia de primera mà, del mateix Trapero, lo sol que l’havia deixat part del govern, aquella part que havia de tenir enllestides les estructures d’estat, i a l’hora de la veritat no havia fet res, conscientment, traint al govern. Parlo del vicepresident Junqueras, avui dia sense màscara, botifler total.

Molt d’acord amb aquest editorial.

Ressalto l’ús del terme “nacionalisme supremacista”, que crec que defineix correctament el nacionalisme de l’estat espanyol. Supremacista és un adjectiu que cal afegir al diccionari de la llengua catalana, que veig que encara hi falta.

Soc absolutament contrari a qualsevol nacionalisme supremacista, qualsevol. Per això crec que el terme “nacionalisme” genera confusió: en l’esfera internacional tendeix sovint a interpretar-se en termes d’aquest nacionalisme supremacista, malauradament molt present en moltes nacions. El nacionalisme català ha de ser sempre un nacionalisme auto-determinista, pacífic, demòcrata i promotor de la diversitat cultural. Aleshores, per què no n’hi diem simplement auto-determinisme?

1.Vaig anar a votar l’1 d’octubre cap a les 9 del matí, en un poble del Maresme. Tots els carrers que portaven a l’escola estaven controlats per cotxes dels mossos. Tot caminant els vaig preguntar com estaven les coses, si podia continuar amb tranquil·litat. Em van respondre amablement que no tingués por, que tot estava tranquil. L’1 d’octubre no s’hauria pogut fer sense els mossos d’esquadra. És veritat que en alguns col·legis van retirar urnes, sense cap mena de violència, perquè tenien una ordre judicial. Què deia l’ordre judicial?: “adoptar totes les mesures per impedir la consecució del referèndum però sense afectar la normal convivència ciutadana”. Els mossos va posar per davant la seguretat ciutadana a la necessitat d’avortar el referèndum, diametralment oposat al què va fer la policia nacional i la guàrdia civil. Tinc la percepció que Josep Lluís Trapero és un bon professional, amb una concepció moderna i democràtica del que ha de ser un cos de policia i que va actuar amb coherència i valentia perquè el més fàcil era sotmetre’s a la jerarquia de l’estat i no ho va fer. Una altre cosa és el què va dir en el judici però això són figues d’un altre paner perquè tothom té dret a defensar-se, sobretot en un judici injust, amb l’estratègia que cregui més convenient.
2.El govern català va bastir un argumentari coherent però fictici. “De la llei a la llei” no s’ho creia ningú que tingués un mínim de perspectiva història. Recordeu que veníem de la negativa reiterada de l’estat per fer una consulta i del “a por ellos”.

Els dubtes sobre si el que va dir al judici es 100% cert també em van quedar a mi….i no s’han esvaït. No recordo quan va ser, diría que al judici (o potser en unes declaracions posteriors, sento no recordar-ho exacte) va deixar anar una frase en que si paraves be l’orella s’entenía que si el recolzament i la decisió vers l’independéncia hagués estat massiva, ell no s’hi hauría oposat en absolut. Sempre ens quedarà el dubte. Malauradament, la venjança del 155 s’endú per davant un bon professional, al que cal recordar en la ràpida ressolució dels atemptats del 17A: els incompetents de Madrid (i els d’aquí tampoc es poden deixar d’esmentar) no poden suportar que algú els sobrepassi en saber, com aquell rei africà que no deixava estudiar els seus fills per a que no sapiguéssin més que ell.
Tot plegat, la tristor i grisor en la que es desenvolupen les mediocritats.

Crec que amb qualsevol altre cap del cos en els moments del 2017 hagués estat condemnat i el cos de mossos transformat en una policia simbòlica. En Trapero va ser murri per navegar entre dues aigües tempestuoses, l’estat i la Generalitat.
Trapero és un policia que té molt clara la jerarquia i els mossos, en els moments més difícils, estaven sota la batuta dels jutjats (i ara sabem de quin color són majoritàriament). Se’n va sortir prou bé que el cos de mossos no actuessin com la resta de policies, cosa que hagués estat el més fàcil. Ell va intentar no posar un policia català amb familiars a l’altra banda en confrontació (sinó perquè els altres cossos van portar efectius d’altres llocs i els afincats a Catalunya fent feines menors, doncs pel mateix).
Per últim faig una reflexió personal. Si algú havia de detenir el govern de la Generalitat, millor els mossos. Ja vàrem comprobar el tracte que dispensaren a la resta en el trasllat a Madrid.

Clar, com es usual, el vostre comentari Sr. Partal. Tot el procés es va fer, com molt be dieu, de forma democràtia, i tenia que acabar de forma democràtica. El Govern va arribar democràticament fins on va poder. Aqui no hi varen haver covards, com alguns exaltats ens han fet creure (potser ells haguessin estat els primers en amagar-se), aqui hi va haver comportament democràtic, també de la gent, desilució sí, perqué l’esperança mai es perd, i l’emoció s’hagués desbordat més si al Paseig Lluis Companys el President hagues declarat la independéncia… que hagués durat una mica més, per caure després en el fatal desànim, però, en el meu cas, pesà més la comprensió democràtica de la situació.
En quan al Major Trapero: Us pregunteu que hi va haver de realitat en la seva declaració al TS?. Es pot posar en dubte, però ningú ho va desmentir. Si efectivament era una persona força competent, es creible que fos real. Aixó el desmitifica?. Mai tindria que haver estat mitificat. Era o es un profesional, que és debia a dues dependéncies, però una per sobre l’altre. Va jurar obediencia a la justicia espanyola, i aquesta prevalía per sobre del seu comandament politic. Això li van deixar clar i ho va deixar clar. El 1 d’Octubre va actuar com un profesional, i crec li hem de reconeixer. També es comprensible que els seus deures com profesional xoquesin amb les conseqüències previsibles, i això no li agradés massa, però ho va acceptar com part de la seva feina. Com també es comprensible que alló li va reportar patiment en un judici llarg en que ho tenia tot en contra. La seva actuació, sense que ell ho volgués, va xocar amb els uns i als altres, i el seu prestigi enfron del poble de Catalunya fou malmés per les seves declaracions, humana i comprensibles com he dit. Al meu entendre, el seu error va estar acceptar l’incorporació al comandment. Las circumstàncies i no el seu comportament, fins les seves declaracions al feien incompatible amb el càrrec. Posteriorment la seva actuació buscada o no, allunyan-se de la seva dependencia política, ho en fet encara més evident.

LA DESTITUCIÓ FULMINANT DE TRAPERO HA ESTAT UNA SORPRESA PER A MOLTS.

Estic d’acord Vicent que ara el departament corresponent i també el president Aragonès voldran fer passar bou per bèstia grossa.

Ens voldran fer creure que és el canvi lògic d’un càrrec tènic. Tal com tu has dit, “Trapero és molt Trapero” i no té res en comú amb qualsevol altre càrrec tècnic.

Al cap d’un any just, que el mateix govern el va restituir, només té de lògic que un president de la Generalitat que cada dia que passa és més afí a l’estat espanyol trii a una persona a qui creu que podrà fer anar com un titella. Ves que no li surti el tret per la culata.

Això de que la república només la farà el poble és una frase que fa bonic però després del referendum del 1.O que havia guanyat el poble i per tant havia de ser proclamada, va resultar que només la volien proclamar el MHP Puigdemont i els seus.

Ara la república només es pot fer des de l’exili i requereix que el poble organitzat en els Consells Locals del Consell per la República amb seu a Bèlgica, en els que hi pot entrar tothom que ho demani, no segueixi omplint-se de botiflers com ja ha començat a passar.

En definitiva, és molt urgent que els independentistes rupturistes que encara no s’hagin inscrit al CxR, ho facin immediatament. Si no és així tornaran a guanyar els independentistes reformistes i tindrem mossens per tota l’eternitat.

Doncs a mi en Trapero em continua semblant un heroi que ha hagut de salvar-se davant l’abandonament dels líders independentistes que van decidir postposar la independència. En tot cas, ell no és culpable d’aquesta decisió ignominiosa. I no se’l pot criticar per a intentar salvar la pell. És el seu deure de fet. Ningú lluita per ell. El teatre español ha convertit de nou un heroi català en un traïdor. I nosaltres tan cofois apedregant-lo. De fet com amb tants d’altres. En Pujol encara l’anem menystinguent de tant en tant. Com si les nostres virtuts personals fossin tan exquisites i el nostre coratge tan ferm!