20.12.2021 - 21:50
El govern de la Generalitat de Catalunya va decidir ahir de destituir el major Josep Lluís Trapero. Al nostre país quan un govern canvia, hi ha la tendència a renovar també els màxims responsables tècnics dels departaments. Hom podria dir, per tant, que aquesta substitució no ha ser cap gran sorpresa. Tanmateix, Trapero és Trapero. No hi ha cap càrrec tècnic de la Generalitat que puga acostar-s’hi en notorietat. De manera que, tot i que s’entén que el conseller simplement vulga canviar la cúpula d’Interior per adaptar-la al seu projecte, no hi ha cap dubte que l’adeu de Trapero té una interpretació que va més enllà.
És simptomàtic que, just un any després de ser objecte de l’única restitució que s’ha fet del govern legítim, ara el destituesca un govern format pels mateixos partits que el van nomenar, més enllà del canvi de color polític de la conselleria. Josep Casulleras us explica les claus del cas en aquest article, però hi ha una lectura de fons que m’agradaria fer perquè em sembla pertinent. I és que la destitució de Trapero també enterra definitivament les poques restes que es mantenien d’aquella via “de la llei a la llei” que la classe política catalana va intentar entre el 2014 i el 2017.
Cal que fem memòria. En aquell context que hom volia que fos extremadament rigorós, radicalment democràtic i impecablement civilitzat era molt natural de pensar que el cap dels Mossos no havia de respondre a cap perfil polític sinó ser un excel·lent professional. Car s’albirava un procés dur i tens, però sempre dins els límits de la democràcia i la llei. Per més que Espanya no ho haja entès, ni ho puga entendre, en aquell moment el govern no va pensar mai en el procés d’independència com una insurrecció, sinó com l’aplicació, simple i raonable, natural, de la voluntat popular.
I, d’acord amb això, tinc la sensació que, igual com amb un equip intel·lectual de luxe es va fer un Llibre Blanc que conté totes les claus per a activar el nou estat l’endemà de tenir-lo, al capdavant de la policia també s’hi va posar un bon professional –i ningú no dubta que Trapero ho és. Irònicament, la prova màxima de la seua capacitat és que el Primer d’Octubre va ser capaç de fer una cosa molt difícil, en una situació que reclamava un autèntic malabarista. Però cal ser conscients que no la va fer perquè cregués en el projecte polític del govern sinó perquè creia en un model d’ordre públic avançat, europeu, garantista amb la democràcia, en què la repressió política no té espai.
Tanmateix, com ha passat amb tantes altres coses raonables, la violència desencadenada a partir d’aquell dia per Espanya va acabar amb Trapero de morros a terra, sense saber on ni a qui agafar-se. A Madrid no li van perdonar que no obeís cegament el concepte autoritari de l’ordre públic que tenen ells. I quan al judici va dir que estava disposat a detenir el president i el govern, una part enorme dels catalans s’hi va girar d’esquena per sempre més. He de dir que no sé fins a quin punt aquella declaració, que va sorprendre molt els qui estaven destinats a ser detinguts, responia al cent per cent a la realitat. Però sí que amb aquella declaració Trapero va trair el seu model i el projecte i les idees que ell mateix havia sostingut i havia fet executar als Mossos el primer d’octubre del 2017. I així certificava que aquella manera de fer les coses que havia de ser civilitzada i raonable és irremeiablement morta, assassinada a Madrid.
PS. Que “de la llei a la llei” fos la via triada el 2017 no significa, com alguns pretenen, que nosaltres fóssem o siguem un país innocent. Els catalans no vam ser ingenus: vam ser demòcrates. I és molt important remarcar-ho, això, especialment avui. Perquè tota la responsabilitat de la crisi que vivim la té l’estat espanyol. És seua i prou. I són ells en definitiva que hauran de carregar les conseqüències de les seues accions, d’haver impedit amb el seu nacionalisme supremacista la via més civilitzada, la més democràtica, la que proposàvem els catalans. Perquè nosaltres, per més dificultats que tinguem, ni ens hem aturat ni ens hem resignat. I ni ens aturarem ni ens resignarem.
