24.08.2016 - 19:19
|
Actualització: 25.08.2016 - 01:24
Pocs dies abans de morir-se, Jordi Carbonell deia a la seva família que l’Onze de Setembre vinent hauria de sortir d’amagat de l’hospital per poder assistir a la manifestació de la Diada. La seva salut ja era molt fràgil, i tot i amb això s’imposava un termini més per a continuar, per a mirar endavant, com havia fet tantes altres vegades aquests últims anys, quan es deia a si mateix, i ho compartia amb familiars i amics, que havia de ser a temps d’arribar a veure un nou besnét, o d’arribar a un nou Sant Jordi o a una nova Diada. Així ho explicava el seu fill Oriol, durant la cerimònia de comiat, al tanatori de les Corts, a un dels referents de l’independentisme i del compromís polític, que es va morir dilluns a 92 anys.
L’anècdota que explicava Oriol Carbonell servia per a exemplificar la tenacitat, la fermesa i el compromís del seu pare fins al darrer moment. Era una lliçó més de tantes com Jordi Carbonell ha deixat com a llegat, a través de les seves paraules, la seva actitud, els seus gests. Quan ara hi ha elements d’incertesa en l’independentisme, amb una Diada amb incògnites en l’horitzó, amb un setembre que es presenta decisiu, alguns dels principals dirigents polítics del país han reivindicat justament l’exemple de Carbonell, el de la seva lluita constant. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que ha assistit al funeral, ha recordat el consell de Carbonell ‘que no oblidarem mai’, aquell que resumeix la frase que va pronunciar a la Diada del 1976 a Sant Boi de Llobregat i que l’ha fet famós: ‘que la prudència no ens faci traïdors’. ‘Ens ha deixat un exemple de vida, en el seu vessant d’acadèmic i en el de compromís amb el país, i ens ha deixat un somni per acomplir. Serem fidels al consell i intentarem seguir l’exemple, i de ben segur aconseguirem el seu somni’, ha dit Puigdemont en unes declaracions un cop acabat l’acte de comiat.
Durant el funeral, Puigdemont ha estat a la primera fila acompanyat de la presidenta del parlament, Carme Forcadell, i del president d’ERC, Oriol Junqueras, a més de consellers com ara Carles Mundó i Antoni Comín i més dirigents destacats d’ERC (Anna Simó, Alfred Bosch…) i del Partit Demòcrata (Jordi Turull, Marta Pascal i David Bonvehí), a més de la diputada de la CUP Gabriela Serra. A les primeres files de la sala del tanatori on s’ha fet el funeral, plena a vessar, familiars de Carbonell i autoritats polítiques; al fons, un munt de gent que volia acomiadar un exemple de lluita de l’independentisme. I enmig dels uns i dels altres, força inadvertits, els ex-presidents Jordi Pujol i José Montilla. I també Josep-Lluís Carod-Rovira, qui el va conèixer molt bé i va proposar el 1996 que Carbonell fos president d’ERC.
Una vida d’amor i lluita
‘A casa, amor i felicitat, a fora la lluita constant’, deia de Carbonell Oriol Junqueras, que ha fet una de les intervencions a la cerimònia de comiat. ‘Aquesta lluita neix de l’amor, d’un amor que l’abocava a lluita pel benestar de la seva get i de la seva societat. El seu independentisme és indestriable del seu compromís social, de la seva vinculació a Nacionalistes d’Esquerres primer i després a ERC. El seu compromís és resultat de l’amor que desbordava.’
El president d’ERC, emocionat, amb ulls plorosos, parlava de la vida de Jordi Carbonell com ‘un exemple constant de triar sempre la porta que mena al camí més difícil, però que és el de més dignitat’. I ho exemplificava així: ‘Ho trobem en la seva vida acadèmica, quan perdé el lloc de professor a la UAB [el 1972]; quan el van tancar a la secció de psquiàtrics de la Model perquè no volia deixar de parlar en català, o quan el 1976 a Sant Boi va pronunciar una frase que l’ha fet famós i que l’acompanyarà en el record d’aquest país durant moltes generacions’. I acabava: ‘Va triar la porta estreta quan va votar contra una constitució espanyola que s’imposava enmig de la remor de sabres d’un exèrcit encara franquista; va triar la porta estreta quan es va oposar a una constitució europea que s’havia demostrat absolutament insuficient, i quan es va oposar a un estatut retallat que traïa la voluntat que havia expressat el Parlament de Catalunya.’
‘Entre l’amor i la lluita’, es titulen les memòries publicades per Carbonell el 2010 (Proa). I és entre l’amor (al pare, a l’avi) i la lluita (per la llengua, pel país) que ha transcorregut l’acte de comiat a Carbonell; els néts, recordant les muntanyes de llibres que tenia a casa seva l’avi, les paraules dolces i d’agraïment, els viatges a Sardenya cercant traces de manifestacions culturals catalanes, i el fill explicant com el seu pare es va fer fort després d’una infantesa dura i cruel, recordant les nits de por per si la policia venia a casa a endur-se’l o a fer-hi un escorcoll, aguantant la respiració al passadís i escoltant la mare dient que no obrissin la porta si trucaven. Oriol Carbonell va recordar el retorn a la fe cristiana del seu pare després de la mort insuportable de la seva muller, Hortènsia Curell, l’amor de la seva vida.
Els relats d’amor sobre Carbonell s’alternaven amb les paraules de reconeixement a la trajectòria acadèmica i política, també les de Teresa Cabré, presidenta de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans de la qual Carbonell n’era membre i a les reunions de la qual va assistir fins al juliol. Cabré ha destacat el coratge de Carbonell en la lluita per les llibertats i la seva tasca com a filòleg. ‘Sempre ha estat un gran idealista fins al final, una persona incòmoda que mai callava allò que pensava’.
L’inconformisme i la lluita constant, el llegat de Carbonell, ara que vénen moments decisius. Així ho apuntava Junqueras: ‘Tenim un exemple per als moments més difícils i incerts que acompanyen una vida, especialment quan cadascú de nosaltres, i entre tots, decidim de fer coses que valen realment la pena.’
