L’actitud Orwell i l’ofici d’escriure

Per què escric és un acurat recull d’articles, reportatges, assaigs i ressenyes literàries, rigorosament perfilat i contextualitzat per Pau Dito Tubau. En la tria dels texts i en l’ordre cronològic en què són editats, el lector es pot fer una idea ben clara de l’evolució de l’activista i l’escriptor. Es veu el trajecte ideològic i professional d’un home que avançava literàriament, en sintonia amb l’experiència pròpia i la dels seus contemporanis.

De les moltes coses que es poden extreure de la lectura del llibre, n’hi ha dues que, d’entrada, m’agradaria destacar. L’absoluta actualitat i vigència de les idees sobre l’ofici d’escriure i el paper del periodisme i la literatura en la societat. I com va anar perfeccionant la seva prosa a partir de les experiències que va viure. Ell i la seva escriptura evolucionen paral·lelament a la societat. Ell i la seva obra són una actitud ètica i combativa davant el món. Avui, més que mai, cal recuperar l’actitud Orwell.

A més, actualment George Orwell és un antídot i un exemple eficaç contra la lamentable literatura del jo, avui ja omnipresent, gràcies a l’esperit comercial d’alguns editors en qüestions de salut com el càncer, l’autoajuda, l’eutanàsia o l’Alzheimer. Aquesta tendència, i altres estratègies comercials de moda, complauen el poder perquè allunyen els lectors del debat ideològic i social i, per tant, del bon periodisme.

“Si no saps què escriure, escriu de tu”, sembla que sigui avui la norma. El periodisme d’investigació a fons i el periodisme ben escrit, ben documentat i reflexionat amb una intenció ferma d’incidència social i crítica als poders fàctics, cal cercar-lo amb lupa. Això porta la banalització i l’estupidesa generalitzades, amb la consegüent jivarització i simplificació del món, que és substituït per les vides mediocres de gent mediocre que esquiven les contradiccions i injustícies de la realitat per escriure i publicar banalitats pretensioses sobre ells mateixos.

Els joves que volen aprendre a escriure i a fer de periodista, farien bé de llegir Per què escric. Potser, també, els seus professors. Si els alumnes surten de les facultats sense saber escriure, podria ser que fos perquè els seus professors tampoc no en saben. Farien bé d’esforçar-se a reflexionar, aprendre i seguir els consells i les idees d’Orwell que, a parer meu, encara no han estat superades, sinó que han establert les bases de bona part del millor periodisme que s’ha fet després d’ell.

Orwell és l’antídot contra la literatura del jo. Si bé en els seus escrits sempre hi ha elements autobiogràfics, solen passar desapercebuts. Per què escric és ple d’exemples bons. Ell investiga la condició humana en el seu context social i polític, viu l’experiència personalment i la plasma amb precisió i sinceritat, sense esmentar sentiments, impressions ni divagacions pròpies. Radicalment, al contrari d’allò que actualment practiquen la majoria de joves que es creuen periodistes o escriptors. És més fàcil de parlar del càncer de l’àvia que no investigar a fons les mancances de la sanitat pública, sobretot si els qui retallen els ingressos de sanitat són de partits que financen la propaganda dels seus diaris.

Amb el fusell i la ploma

Orwell va ser un escriptor combatent i un combatent escriptor. Va estar al front de l’Ebre amb les milícies del POUM. D’aquí va néixer el seu Homenatge a Catalunya. També prengué part en la Segona Guerra Mundial com a corresponsal i membre de la Home Guard, una organització de defensa de rereguarda per a donar suport a l’exèrcit britànic. Totes dues experiències són molt ben reflectides en uns quants escrits del llibre.

Amb el fusell i amb la ploma, com a soldat i com a escriptor, va lluitar fermament tota la vida pel que creia que era just en la política i la societat i l’Europa dels seus temps. Segons que va dir al seu amic Henry Miller a París, abans de viatjar a Barcelona per allistar-se va venir a “matar feixistes perquè algú ho havia de fer”.

Aquella experiència va ser per a ell molt important, com a persona, com a activista polític i, sobretot, com a escriptor. Va orientar decisivament la seva prosa i el seu concepte de la missió d’un escriptor.  “La guerra d’Espanya i altres esdeveniments ocorreguts el 1936-37 van canviar les coses, i des de llavors vaig saber on em trobava. Cada línia de debò que he escrit des del 1936 ha estat escrita, directament o indirectament, contra el totalitarisme i a favor del socialisme democràtic com jo l’entenc.” Per a ell va ser un fet històric crucial. “La història es va aturar l’any 1936”, digué Orwell a Arthur Koestler.

Ell com a escriptor creia que s’havia de viure l’experiència i després explicar-la. Que calia compartir com a persona les contradiccions i lluites socials i polítiques per actuar i escriure. Era un envit personal, intel·lectual, un deure cap als altres per mirar de canviar la injustícia social. Així ho va fer ja de bon començament, com mostra molt bé el llibre, introduint-se com un més en el món dels captaires i els hospicis, en les mines, entre els alcohòlics, petits delinqüents, etc.

I així ho va fer també anant al front, on ho va aprendre gairebé tot. L’odi al totalitarisme i l’estalinisme (Animal Farm i 1984) que tan bé havia conegut i patit personalment, es va afegir a l’odi als intel·lectuals i escriptors, sobretot els que es deien “d’esquerres”, que pontificaven sense coneixement de causa. Orwell lluitava contra el feixisme, l’estalinisme, tots els seus aduladors, però també contra els suposats intel·lectuals que parlaven per quedar bé i no comprometre’s.

Com molt bé cita Pau Dito Tubau a l’epíleg, en tornar a casa després de la guerra, la seva bel·ligerància contra els intel·lectuals, especialment els “d’esquerres”, va ser llegendària. Un dia li van demanar que respongués a una enquesta titulada “Els escriptors prenen partit sobre la guerra espanyola”. Ell va respondre. “Vol fer el favor de no enviar-me aquesta maleïda merda? És la segona o tercera vegada que la rebo. No sóc un dels marietes moderns, com Auden i Spender, vaig estar sis mesos combatent, tinc un forat de bala al cos i no vull dedicar-me a escriure rucades sobre la defensa de la democràcia…”

Ressenyes literàries

En el recull de texts d’aquest llibre, després dels articles i assaigs, es destaquen les ressenyes literàries. Molt interessants, perquè en analitzar escriptors i obres amb agudesa, percebem un retrat de la literatura i les diferents actituds dels escriptors i intel·lectuals del  seu temps. N’hi ha dels millors, i sempre és un plaer llegir l’opinió d’Orwell sobre Kipling, Dickens, London, Yeats, Twain, Koestler, Joyce o Miller, per exemple.

A l’assaig Dins del ventre de la balena (1940), per exemple, Orwell fa una lúcida anàlisi de diversos escriptors i estils destacats en el període d’entreguerres. Com en tots els seus assaigs crítics i ressenyes literàries, en la seva perspectiva hi ha un profund interès personal i professional pel fet d’escriure i per la política convulsa d’aquells temps. I pel lligam entre tots dos. Parteix de Tròpic de Càncer de Henry Miller, per esplaiar-se també sobre les intencions i l’estil de Joyce, Elliot, Yeats, Conolly, Whitman i més.

Entre les seves argumentades disquisicions, l’autor deixa anar veritats com una casa. Són idees ben diàfanes, essencials. Totes soles són prou motiu per a posar en dubte i desacreditar el treball de molts periodistes i escriptors actuals d’una certa fama. Dissortadament, aquests escriptors triomfants, que escriuen banalitats mediocres, més o menys enginyoses per entretenir el personal, tot esquivant qualsevol qüestió política i social que pugui molestar el poder, han estat lògicament elevats pel mateix poder a la categoria de model a seguir, fins i tot, en els àmbits de l’educació secundària i universitària.

La lectura del llibre ens permet de constatar que Orwell va estar sempre preocupat per investigar les contradiccions i abismes de la condició humana en els moments polítics i socials en què escrivia. I per perfeccionar progressivament el seu estil d’escriptura per tal de reflectir i transmetre amb màxima precisió, rigor i impacte les seves observacions i idees als lectors i a la societat. Ho va fer durant tota la seva carrera.

Diu Orwell, per exemple: “Un novel·lista no està obligat a escriure de manera directa sobre una història contemporània, però un novel·lista que eludeix els esdeveniments públics més importants de la seva època és per definició algú que perd el temps o que és curt de gambals.”

Segons ell, tant Joyce com Miller, sense fer explícit el context polític i històric de què es nodreixen les seves novel·les, l’acció i els personatges estan en perfecta sintonia amb els aires i preocupacions dels seus temps. Orwell explica la sensació en llegir-los que “hi ha un món en el temps i en l’espai en el qual tu i ell esteu junts”. Com si ho sabessin tot de tu i ho haguessin escrit per a tu. “Per un moment et desconnectes de la mentida i la simplificació, de l’estil estilitzat de teatre de marionetes de les ficcions habituals, fins i tot de les bones, i et sembla que bregues amb l’experiència humana que reconeixes tal com és”.

Troba que Henry Miller té una perspectiva molt semblant a la de Walt Whitman, sí, com alguns intel·lectuals van destacar, però d’efectes contraris. Hi ha una gran diferència per a ell essencial: Miller “et fa sentir”; en canvi, Whitman és de la mena d’escriptors que et diuen “el que has de sentir” en comptes de fer-t’ho sentir.

És un tema clau, penso jo, que diferencia el bon escriptor del mediocre. El que assimila, viu, i intervé escrivint en sintonia amb les contradiccions i els perills del seu temps, arriba a l’ànima dels lectors, a les preocupacions i injustícies que viuen. El que et diu el que has de sentir en comptes de fer-t’ho sentir, sermoneja.

A més, amb el temps, perilla de perdre interès per als seus lectors i, si acaba sostenint-se, és perquè té un nom que no molesta el poder ni els grans empresaris del negoci editorial, cada dia més conservador i orientat per conceptes i normes publicitàries pròpies del capitalisme neoliberal, més que no per valors culturals, socials i polítics.

El cas extrem d’aquesta plaga són avui dia les columnetes del karaoke d’opinadors que infesten tots els diaris cada dia dient-nos què hem de pensar, de dir i de fer. Ben al revés d’allò que s’esperaria d’un periodista o un escriptor fidel a l’ètica del seu ofici i de les seves idees.

Les sis normes d’Orwell

Entre les seves recomanacions, Orwell estableix un seguit de normes bàsiques, perquè, diu, sovint es pot dubtar de l’efecte d’una paraula o frase, i es necessiten normes en què es pugui confiar quan l’instint falla:

1. No utilitzeu mai una metàfora, un símil o una altra figura discursiva que estigueu acostumats a veure impresa.
2. No utilitzeu mai una paraula llarga on podeu emprar una paraula curta.
3. Si és possible eliminar una paraula elimineu-la.
4. No utilitzeu mai una forma passiva on podeu utilitzar l’activa.
5. No utilitzeu mai una frase estrangera, una paraula científica o una paraula d’argot si podeu pensar en un equivalent d’ús diari de la llengua.
6. Desestimeu  qualsevol d’aquestes normes si heu d’evitar dir una barbaritat.

El periodisme i l’escriptura avui

Fa quaranta anys que treballo de periodista i, durant la lectura d’aquest llibre, no he pogut evitar sovint compararacions amb el, per a mi, desolador panorama actual de l’ofici. Els periodistes no escriuen bé, no investiguen, no s’informen i opinen amb repel·lència sense prou coneixement, ni arguments sòlids i innovadors.

Per no saber, ni saben què s’ha explicat i investigat sobre els temes de què ells tracten avui. Es creuen que el món comença amb ells i, cosa pitjor, es creuen, amb una certa prepotència, que amb el poc que saben n’hi ha prou per a informar la societat. El nivell és tan baix, malauradament, com els nivells escolars catastròfics que hi ha en aquest país sobre càlcul matemàtic i comprensió lectora. Què ha passat aquests últims anys en aquest país per a arribar a aquest extrem?

Crec que la relació entre la constant aparició de noves editorials i diaris i revistes digitals és inversament proporcional a la qualitat del periodisme, la informació i la literatura que es publica. Un tema de reflexió cultural important que ens hauríem de plantejar com a periodistes i com a societat.

El periodisme i la literatura hi són per a aportar coneixement i informació sobre la realitat que ens envolta, conèixer els errors, les mancances, contradiccions, fraus, paranys i injustícies. La realitat no es captura, com diuen alguns pretensiosos professors i alumnes dels màsters de documentaris. La realitat s’investiga i es denuncia. Val a dir que aquests documentaris exquisits, que s’autoanomenen pomposament de creació, s’han fet un fart de filmar sobre qüestions absolutament habituals, com ara els pobles abandonats o les àvies amb Alzheimer. Són temes, és clar, que satisfan el poder polític i els inversors perquè no els creen cap mena de conflicte. El periodisme, per contra, si es fa bé, té l’obligació de provocar-lo.

Les tendències marcades aquests darrers anys, i ho sé per experiència, han anat originant deliberadament un menyspreu pel periodisme que ha acabat establint una subtil al·lèrgia a la paraula. Quan treballava a TV3 en programes culturals, o feia documentaris per a aquella televisió o alguna altra, jo no quadrava amb el catecisme que s’anava imposant. De la majoria dels meus treballs en deien “massa periodístics”, en to pejoratiu.

El periodisme els desagradava. Arrufaven el nas. També la cultura. Un dia un directiu de TV3 em va dir: “La paraula ‘cultura’ genera rebuig en la nostra audiència.”

Uns quants dels documentaris i reportatges històrics que vaig fer, calia contextualitzar-los mínimament amb la informació necessària. Si ells consideraven que la necessària era massa, em deien: “És que un documentari l’ha d’entendre un sord”; o “La gent ja està cansada d’imatges en blanc i negre.” El millor va ser un altre personatge directiu que em va dir un dia, en tornant d’un festival internacional de documentaris: “M’han dit que el que ara es ven molt són els d’animals, i que com més petits siguin, més vendes generen.”

És obvi que cap d’aquests directius de TV3, ni alguns altres, fins i tot alguns directors, no hauria passat de meritori a la consergeria de la BBC. Però aquí han arribat a ser directius. Amb el resultat i les conseqüències que tots podem apreciar. Són càrrecs polítics, triats pels polítics, que tenen por dels professionals.

Aquest odi a la paraula i al periodisme, paral·lelament a la dèria obsessiva per l’humor de festa major, la brometa per a tietes i la barroeria dels imitadors, han eliminat la televisió pública. És la meva opinió de periodista amb quaranta anys d’ofici. La decadència dels mitjans públics han marcat tendència també en la decadència del periodisme en els mitjans privats, escrits o audiovisuals. I potser, sembla, també en les universitats.

Tot això afavoreix la mentida i la propaganda, i oculta, com una cortina de fum, la corrupció i les estratègies de certs polítics per mantenir-se al poder. Cal tenir en compte que aquesta mena de polítics tenen sota les seves ordres milers de funcionaris de les empreses públiques, governs, ajuntaments, consells comarcals… Són els que els voten i els obeeixen. Entre les empreses públiques hi ha les televisions i ràdios. Les empreses privades depenen de les seves subvencions i la seva publicitat. Des de la dictadura, el periodisme no havia estat mai tan controlat i limitat com ara pel poder polític. Com mai els periodistes no havien estat tan cínics, analfabets i servils. No hi ha un periodisme referencial. Hi ha un periodisme reverencial. I el poder polític n’està encantat.

Els polítics tenen voluntat de manar, però, en el fons, allò que més em revolta és que tanta gent tingui voluntat d’obeir. És un tic que els deu venir d’èpoques passades. Sóc del parer, i ho he constatat aquests darrers anys d’observació periodística, que amb fe, somriures i karaoke mediàtic, eines que utilitza el poder quan vol entretenir o despistar els seus súbdits, no es construeixen moviments polítics i culturals. Són ingredients de celebració molt efectius per a espectacles populistes televisius, processons marianes o calçotades parroquials. Esdeveniments que, quan l’abús d’entusiasme i fe arriben a extrems aguts, solen acabar com el rosari de l’aurora.