31.01.2017 - 19:09
|
Actualització: 31.01.2017 - 20:17
Des del 27 de setembre de 2015 ençà, hem tingut encara més peticions d’informació a la Brussel·les política sobre el procés català: des de 2012 hi ha hagut sis eleccions a Catalunya (dues de catalanes, dues d’espanyoles, municipals i europees), amb participacions molt elevades. La victòria electoral ha estat per als partits independentistes i pro-referèndum i, alhora, els dos grans partits espanyols han davallat a mínims històrics a Catalunya.
També en el decurs d’aquests cinc anys a Catalunya hi ha hagut les manifestacions consecutives més importants d’Europa des de la Segona Guerra Mundial: el caràcter pacífic i festiu, interclassista i intergeneracional d’aquestes mobilitzacions, sense caure en cap violència malgrat les constants provocacions de l’estat espanyol, és motiu de gran interès polític i sociològic a la Brussel·les diplomàtica: cal tenir present, per exemple, que el míting final de Hillary Clinton amb Barack Obama va aplegar tot just 10.000 persones i que Angela Merkel no preveu superar aquesta xifra en cap dels seus actes el setembre vinent. Les mobilitzacions a Catalunya convocades per l’ANC i Òmnium, Onze de Setembre a banda, han tingut molta més participació: el 13 de novembre de 2016, amb 60.000 persones a Montjuïc; o la mobilització de la setmana entrant, el dia 6 de febrer, per a acompanyar el president Mas a declarar, que ja supera els 15.000 inscrits.
Per tot plegat jo havia suggerit fa temps al president Mas que considerés la possibilitat de fer un acte públic a la sala més gran del parlament, una sala que el 14 d’octubre de 2014 ja vam omplir amb la presència de Muriel Casals, Carme Forcadell i Josep M. Vila d’Abadal per parlar sobre la consulta del 9-N. Ha estat, finalment, el president Puigdemont qui ha acceptat l’envit, potser també perquè des del 27 de setembre de 2015 hi ha una majoria absoluta independentista al Parlament de Catalunya, una majoria que no hi era en temps del president Mas: només hi havia una majoria pro-consulta.
Hi ha un altre element, molt important, al qual és molt sensible la Brussel·les política i els països d’una més gran tradició democràtica: el rècord de participació electoral assolit a Catalunya el 27-S. Un 77% de participació, més de 4 milions de vots tot i la manipulació electoral del frau en el vot exterior, que hauria pogut ampliar en escons la majoria independentista. També hi fa molt d’impacte que el 75% dels catalans fins ara, a totes les enquestes, demanin un referèndum per a desencallar el tema català: hi ha molts catalans contraris a la independència que també volen votar.
Tot plegat no és un suflé ni una ‘algarabía’, sinó més aviat una nació en moviment. En aquest sentit, cada vegada que sento dir a algú que ‘el 27-S va ser un fracàs’ (ignorant tota la guerra bruta de l’estat espanyol en aquella campanya) penso que va ser un gran èxit. Tenint present que el 89% dels votants es van decantar per opcions clares del sí (48%) i del no (39%) i que només un 11% va votar en clau autonòmica (CSQP, UDC, PACMA), penso cada dia més que el 27 de setembre de 2015 va ser un gran salt endavant: ens va donar la millor aproximació a allò que molt possiblement no veurem mai, un referèndum pactat amb l’estat espanyol.
Així, el dia 23 de desembre passat al vespre vam reservar la sala més gran del Parlament Europeu per mitjà del grup liberal, just abans de les vacances de Nadal. El dia 13 de gener de 2017, havent rebut confirmació definitiva que Puigdemont, Junqueras i Romeva podien venir finalment al Parlament Europeu, comencem a enviar correus personalitzats, a fer trucades i a fer el porta a porta amb més eurodiputats. L’objectiu no eren comissaris ni ambaixadors, que no assisteixen mai com a públic als actes que cada dia s’organitzen al PE, sinó eurodiputats, assistents parlamentaris, thinks tanks, personal expert d’ambaixades, politòlegs i periodistes globals.
El dilluns 16 de gener, el dia abans de l’elecció del nou president del Parlament Europeu, vaig visitar al parlament d’Estrasburg el gabinet de Martin Schulz i vam blindar la sala de la conferència, com també el permís especial per a poder entrar més de cent persones a l’acte, el servei d’atenció protocol·lària a les autoritats visitants i el servei de seguretat: tot per escrit. Martin Schulz no únicament va ser el primer president a donar suport públic l’any 2012 a l’ús del català al Parlament Europeu, sinó que també en el seu nou periple a la política alemanya pot ser un suport clau per a les demandes de Catalunya.
El dimarts 17 de gener Antonio Tajani és escollit en quarta votació, a les nou del vespre, nou president del PE. El nostre temor de dilluns no era pas infundat, atès que el PP espanyol hi ha tingut sempre molta ascendència. Veient el comportament de González Pons abans de la conferència, aquesta gestió del dilluns amb el gabinet de Schulz va esdevenir, en darrer terme, decisiva.
El dimecres 18 de gener al vespre vam detectar una convocatòria del secretariat de la comissió parlamentària LIBE (llibertats) per al dia 24 de gener a la mateixa sala i a la mateixa hora que el nostre acte. Aquesta convocatòria no és normal en una sala tan gran (350 cadires), perquè normalment el secretariat d’una comissió (una cinquantena de persones) es reuneix en sales molt més petites. Si no ho hagués detectat Oriol Cases, ens hauríem trobat de facto la sala plena i no l’hauríem pogut preparar a temps per a l’acte, amb tot de gent esperant-se al passadís.
El dijous 19 de gener, per mitjà també del grup liberal, vam aconseguir la rectificació de la sala de la reunió del secretariat esmentat. Aquest dia ja teníem moltes confirmacions i, per tant, ja sabíem que l’acte seria un èxit en comparació a l’assistència habitual al PE. Teníem molts assistents catalans confirmats, però els catalans a Brussel·les són els que són i ells sols no omplen les cadires amb tanta gent dreta a la sala, tal com va passar.
El dilluns 23 de gener es va fer pública la carta del diputat del PP Esteban González Pons demanant el boicot al nostre acte: no n’hi havia prou amb la pressió oral que ja sabíem que feien. Van haver de recórrer als missatges escrits, perquè els del PP ja sabien que ompliríem la sala.
El dimarts 24 de gener l’acte va tenir un gran impacte a Catalunya i a les xarxes socials, fins al punt que el meu assistent Umberto Gambini va ser trending topic a Bèlgica amb les seves fotos de la sala del PE plena de gom a gom. Aquest impacte a escala europea encara hauria pogut ser més gran si els dispositius del PE haguessin permès a totes les cadenes de TV que volien oferir-lo en directe els mitjans tècnics per a fer-ho, a diferència del que va passar amb l’acte de la Marca Espanya del 2013 (un altre acte al PE, per cert, al qual només van assistir espanyols i en el qual Martin Schulz va anul·lar l’assistència a última hora). Així, la retransmissió només la va poder fer el canal català 3/24.
El dimarts 24 de gener vam omplir com mai la sala més gran del PE, amb més de 30 eurodiputats dels 6 grups parlamentaris principals del PE i de 14 països , tots ells pro-europeus. No hi va venir cap eurodiputat del grup del FN, com insinuava el PP el dia abans. És una xifra insòlita en un acte al PE. Hi va haver llargues cues a les dues entrades de l’edifici del parlament. Va ser molt eficaç la feina feta conjuntament amb els equips d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, com també amb Josep Rius i Pere Martí, col·laboradors del president Puigdemont.
Un dels moments més emocionants per a mi va ser la fotografia amb Maria Badia, Oriol Junqueras i Raül Romeva: tots quatre vam donar suport a Junts pel Sí el 27 de setembre de 2015 i tots quatre havíem estat caps de llista, respectivament, de PSC, ERC, ICV i CiU a les eleccions europees de 2009. També va ser molt emocionant per a mi poder fer un discurs d’un minut de benvinguda, introduint els tres ponents i donant la paraula al conseller Romeva, amb qui vam compartir molta feina i moltes hores entre 2009 i 2014. Finalment, aquell dia era de justícia fer un reconeixement als autèntics herois de l’acte, els nostres assistents parlamentaris! Una bona crònica interessant i molt detallada de l’acte, la va fer el meu assistent Aleix Sarri.
El dimecres 25 de gener Ciutadans va fer figa en el seu acte contra la independència al PE. Em vaig trobar un dels organitzadors de Ciutadans a l’ascensor després del seu acte amb cara compungida: sembla que feia molt de temps que treballaven organitzant-lo. Nosaltres l’havíem organitzat només amb quinze dies, però el mèrit és de tots els catalans, que fan de la causa de la llibertat de Catalunya una de les que més interès desperten a la UE. No és gens fàcil d’arribar més enllà del teu públic al Parlament Europeu, on cada dia hi ha molts actes diferents i el PP i Ciutadans ja ho han comprovat unes quantes vegades.
Aquest acte al PE l’hem organitzat sense deixar la nostra feina parlamentària del dia a dia: reunions, viatges, votacions… En el meu cas, el mateix dia de l’acte (24 de gener) a la comissió de comerç internacional es votava l’acord comercial amb el Canadà i l’endemà es votava a la comissió d’economia l’informe de la unió bancària, del qual jo era el ponent del meu grup. Les reunions per a tancar l’acord van ser molt intenses la setmana anterior a Estrasburg, en plena campanya de difusió de l’acte al PE.
L’impacte de la conferència de Brussel·les a Catalunya ha estat molt gran i al PE encara ens en parlen al passadís, sobretot arran de les cròniques que en van fer Politico Europe i més diaris de la capital comunitària. Si l’acte no hagués estat un èxit evident, en el context de l’aprovació del pressupost de la Generalitat entre JxSí i la CUP de dissabte i que obre la via ràpida al referèndum, potser Jorge Moragas no hauria hagut de venir a Brussel·les el dilluns 30 de gener: venia a fer un control de danys?
