L’acostament aparent entre ERC i Junts: una necessitat compartida

ERC ha passat de no reconèixer la negociació dels indults als presoners polítics amb el PSOE a vantar-se’n. “Em sento molt orgullós d’haver estat en un despatx negociant els indults. Ho dic. Perquè em van votar per a això”, deia Gabriel Rufián en una entrevista a Europa Press divendres passat. Junts, que no va admetre cap conversa, va arribar a preguntar en públic a ERC si realment havia negociat l’excarceració. “En cap moment ni jo ni ningú dels que estàvem als Lledoners no vam ser informats que els indults fossin fruit de cap negociació política”, va declarar fa més de dos anys el secretari general de Junts d’aleshores, Jordi Sánchez. La política de pactes amb el govern espanyol ha estat una de les principals diferències que han tingut fins ara Esquerra i Junts, la que explica millor per què el partit de Jordi Turull i Laura Borràs va sortir del govern. Però el toc d’atenció que van significar els resultats de les municipals i, sobretot, la probabilitat d’un canvi total de situació a Madrid ha afavorit un acostament aparent entre els dos vells socis de govern.

Després de les municipals, s’han multiplicat les crides a l’entesa, s’han suavitzat els intercanvis dialèctics a les sessions de control del govern al parlament entre el president del grup parlamentari de Junts, Albert Batet, i Pere Aragonès, i els retrets es poden comptar amb els dits de la mà: quan Junts va tancar amb el PSC batllies com la de Roses, sobretot, o quan Esquerra va pactar amb el PSC el govern de les diputacions de Lleida i de Tarragona en canvi de presidir-les. L’entesa, insuficient per a governar, de Xavier Trias i Ernest Maragall va marcar un precedent, només equiparable, salvant les distàncies, a l’acord que també hi va haver a la Diputació de Girona. Hi ha una lectura compartida de tot això entre tots dos partits: la divisió i el bescanvi de culpes no els afavoreixen electoralment. I la necessitat obliga, malgrat que, ara per ara, les apel·lacions a la unitat no s’han concretat en res amb vista al 23-J: malgrat la insistència d’ERC, ni han posat un preu conjunt a la investidura de Pedro Sánchez ni han anunciat encara punts compartits en el programa electoral. Perquè, en l’essència, mantenen el desacord, tot i que ara els uneix la batalla contra l’abstenció. En poden ser els principals damnificats.

Hi ha una realitat que va més enllà de la conjuntura: ERC i Junts es necessiten a les institucions si no volen restar a mercè del PSC. És difícil de determinar quina importància va tenir el pacte pressupostari d’Esquerra amb el PSC i els comuns en els 300.000 vots que el partit d’Oriol Junqueras va perdre el 28-M. Però és evident que el trencament de l’entesa entre els independentistes, també d’ERC amb la CUP, pot haver desgastat ERC. I Aragonès no vol ni sentir parlar d’eleccions anticipades. No vol vincular-les als resultats que obtingui ERC a les eleccions espanyoles, malgrat totes les incerteses. Però haurà de pactar un pressupost a la tardor, i vol intentar-ho amb Junts, tal com admetia diumenge en una entrevista a La Vanguardia. De fet, la portaveu del govern, Patrícia Plaja, va insistir ahir que Junts serà el seu soci prioritari. Aragonès, que ja va reformar l’executiu amb la voluntat d’aguantar, compta que un canvi de govern a Madrid pot anar bé per a un nou acostament entre els independentistes.

Si governa el PP, amb Vox dins el govern o fora, la política catalana pot entrar en una fase de resistència i de defensa de la llengua, dels drets i de les institucions d’autogovern. Si Sánchez és expulsat de la Moncloa, és possible que s’acabin o es redueixin molt les diferències amb Junts, encara que no hagin refet l’anomenada unitat estratègica ni tinguin un nou full de ruta compartit. Perquè no hi haurà pactisme possible: adeu a l’acord de la claredat, adeu a la taula de diàleg. Les principals discrepàncies es poden esvair. Per mantenir la quota de poder i la capacitat de maniobra política, a Aragonès li convé de mantenir el seu govern solitari i refer els acords amb Junts de fora estant. Però, i Junts, què reclamarà en canvi? Es pot permetre de tornar a entrar en un govern que no tingui com a objectiu immediat aconseguir la independència? Amb quines condicions? Pot ser que l’endemà del 23-J els dos partits comparteixin uns altres objectius prioritaris?

ERC i Junts es necessiten, encara, per a governar. A la Generalitat, ara és Aragonès qui necessita Junts. Però si Junts és mai primera força del bloc independentista, també picarà la porta d’ERC. La realitat, malgrat la sensibilitat de la pell, és tossuda. El trencament dels blocs al parlament s’ha esquerdat, però no s’ha trencat del tot. Després del 28-M, Esquerra ha limitat els acords amb el PSC, i l’experiència de l’Ajuntament de Barcelona és un precedent que els independentistes no poden menystenir: en cas que fos viable, els vots del PSC, comuns i el PP es podrien unir a l’hemicicle en una hipotètica investidura de Salvador Illa. El PP ho veu ben clar, també a la Diputació de Barcelona, on Junts s’ha arriscat a mirar de tancar un pacte amb ERC i Tot per Terrassa, malgrat que el PSC, els comuns i el PP es podrien ajuntar. Mentre els socialistes proven d’esquivar el PP afegint a la seva majoria el vot de diputats independents de Junts, al PP li convé de repetir l’aliança a la Diputació de Barcelona per a afegir arguments a la defensa dels anomenats “pactes d’estat” PP-PSOE. És una manera de provar de contrarestar el reguitzell d’acords amb Vox als territoris.

És una hipòtesi menys probable. Però seria ben diferent que Sánchez tornés a tenir majoria amb els partits de la investidura i encara en necessités més. En aquest cas, si ERC seria partidària de tornar a negociar encarint l’entesa, la candidata de Junts, Míriam Nogueras, ha assegurat que no investiria Pedro Sánchez. La CUP, la tercera en discòrdia, hi ha posat un preu alt: la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació, que voldria que fos un punt compartit del programa dels independentistes en aquestes eleccions. No se n’ha sortit. Demà passat comença la campanya. Tot pot canviar després del 23-J. Però, passi què passi, ERC i Junts es necessitaran.