18.05.2017 - 22:00
|
Actualització: 19.05.2017 - 08:00
Aquesta vesprada el Pacte Nacional pel Referèndum farà allò que s’espera que siga un gran acte per a explicar tota la feina d’aquests darrers mesos i per a mostrar el suport del país a un referèndum d’autodeterminació pactat amb el govern espanyol. Aquest acte i la conferència de dilluns a Madrid de Puigdemont, Junqueras i Romeva portaran a l’extrem la voluntat de mà oberta del govern català al govern espanyol per tal de fer possible una eixida de consens al procés polític que es viu a Catalunya.
Jo diria que la immensa majoria dels ciutadans estem convençuts que aquesta oferta serà desatesa. No se sap mai, però la sorpresa que ens enduríem seria majúscula. La degeneració de la política espanyola ja ha arribat a extrems surrealistes, com ara que la presidenta de Madrid diga que la conferència de dilluns és il·legal. No albirem ni una sola pista que ens faça imaginar un camí transitable per a l’executiu que presideix Mariano Rajoy. Però, dit tot això, també és cert que l’oferta d’acord és pertinent i necessària.
Sobretot perquè la solemnitat de l’oferta romandrà registrada i serà traçable. Un dels supòsits sobre el final de tot això, ara mateix el més probable, és una independència unilateral que Espanya no reconeixerà en primera instància i que obligarà els altres estats a prendre posició en favor o en contra d’Espanya o de Catalunya, en el moment del reconeixement diplomàtic. Hi haurà estats que, per interessos, no voldran reconèixer Catalunya mentre la situació no s’acabe d’aclarir. N’hi haurà que els tindrem al costat de seguida. Però la immensa majoria dels 205 estats que hi ha avui, davant el dubte, donaran una gran importància al mètode que s’haja seguit per proclamar la independència. I per a aquests estats la demostració que Catalunya ha avançat respectant en tot moment de manera escrupolosa el marc democràtic i la constatació que Espanya ha volgut ofegar i impedir el debat seran els arguments més importants a l’hora de decantar la balança. I això dota d’un gran valor el fet que, si l’acord no és possible, almenys que no siga per culpa nostra. De manera que val més que continguem els nervis, durant les hores d’oferta que resten encara.
[Bon dia] –Ahir em vaig equivocar. Després de veure les imatges del congrés espanyol amb els estibadors enfadats vaig fer una piulada dient que no entenia què feia el PDECat salvant una votació com aquella al PP, tenint en compte que el PP havia expulsat del parlament el seu cap de llista. Em vaig deixar endur per la visió purament política. Immediatament, alguna gent va criticar que no hagués vist les reiterades declaracions dels estibadors, que precisament agraeixen al PDECat la capacitat negociadora i tot allò que han aconseguit. Els qui em criticaven tenien tota la raó: jo hauria hagut de saber aquestes declaracions i aquesta posició abans d’atrevir-me a dir el que vaig dir. Vaig provar d’explicar-ho després amb més piulades i avui publiquem a VilaWeb les declaracions d’un dels dirigents dels estibadors que ho ratifica. Tot això no neteja, però, el meu error impulsiu d’ahir.
–Sobre l’afer Galdon, crec que el mètode és important o correm el risc de caure en un debat estèril. Ningú no està obligat a convidar-la a una tertúlia. Però si algú la convida i ella hi va, aleshores té el dret de dir el que pense, sense cap limitació ni pressió. Per la mateixa raó, si algú se sent ofès, o difamat, té el dret, en última instància, de querellar-se contra ella. I el director de la tertúlia és evident que té el dret a mantenir-la o de no tornar-la a cridar. I ningú no el pot acusar de censura. En definitiva, cadascú ha de posar-se en el seu lloc i ha de defensar les seues posicions, però acceptant que els altres també han de poder posar-se en els seus llocs i defensar les seues posicions.
–Chelsea Manning, la dona que quan era home i soldat va escoltar la seua consciència i va flitrar i explicar al món, des de WikiLeaks, les atrocitats que feia el seu país, ha eixit en llibertat. És una magnífica notícia. Calia tenir molt valor i una moral molt digna per a fer allò que ella va fer i destapar unes pràctiques que van horroritzar el món sencer. Manning va ser indultada per Barack Obama en un dels darrers actes del seu mandat, d’acord amb la tradició americana dels whistleblowers (els confidents que revelen secrets del propi país perquè s’hi senten obligats per a impedir la degradació dels seus valors). Manning va penjar ahir la seua primera fotografia a Instagram, ben diferent de les que tenim en la memòria, de quan la van capturar i la van dur a la presó, vestida amb uniforme. Benvinguda a la llibertat.
