21.07.2020 - 19:50
Els caps d’estat i de govern de la Unió Europea han arribat aquesta matinada a un acord per a activar un pla multimilionari destinat a treure l’economia europea de la profunda recessió en què l’ha sumit el coronavirus. Ha costat, però, finalment, hi ha hagut un pacte que ara haurà de passar per l’aprovació del Parlament Europeu per a tenir validesa total. Finalment, l’equilibri entre subvencions i préstecs ha canviat respecte de la proposta inicial. La Comissió preveia que 500.000 milions s’articularien amb ajuts (el 66%) i 250.000 mitjançant préstecs (el 33%). Els estats més reticents, especialment Holanda i Suècia, es negaven a donar subvencions, mentre que França i Alemanya no volien baixar dels 400.000 milions d’euros. No obstant això, les dues parts han tancat la xifra de 390.000 milions d’euros en subvencions (el 52% del total) i 360.000 en préstecs (el 48%). A l’editorial de Vicent Partal hi trobareu les reflexions pertinents que han dut a aquest canvi i sobre l’entorn més polític de la qüestió. Sí que puc afegir-hi, d’entrada, que tots han cedit, però al mateix temps tots han guanyat.
I això com s’entén? Comencem per allò en què ha cedit cadascú. D’entrada, ni l’estat espanyol està del tot content –al 95%, segons el president Sánchez–, ni els holandesos han aconseguit el vet que volien sobre els plans dels països del sud, ni Polònia ni Hongria han evitat del tot la menció al seu dubtós estat de dret, ni França ni Alemanya han aconseguit les xifres finals que volien, ni Itàlia ha obtingut barra lliure sense condicions… Però, clarament, han sortit perdent –i no es queixaran– els fons que no anaven directament als més afectats per la pandèmia. Podríem dir que la negociació ha acabat matant alguns fons i projectes proposats per la Comissió Europea. D’aquesta manera, desapareixen els fons per a rescatar empreses i el programa de salut. Però també es redueixen el fons de transició justa (de 30.000 a 10.000 milions), que era previst per reconvertir antigues regions mineres, i el programa d’innovació Horizon Europe (de 13.500 a 5.000 milions).
Aquests són els aspectes més negatius, que realment són els menys importants. En la banda positiva, quantitativament, Itàlia i Espanya són els més beneficiats, si bé no han pogut evitar el control –i el risc de vet– en els seus plans d’inversió. Aquesta és una mosca que pot molestar, després de l’eufòria lògica dels primers moments. Els anomenats països ‘frugals’ han aconseguit de rebaixar la quantitat de transferències en 110.000 milions i, malgrat que no tenen vet, han fet que els plans puguin ser tombats per un conjunt de països que representin el 35% de la població total. I, sobretot, han aconseguit que hi hagi una minva en les seves aportacions més importants al pressupost –el famós xec que volia ser eliminat amb la desaparició del Regne Unit–, començant per Holanda, que ha tingut un paper poc net en tota la negociació. Amb motiu d’aquests xecs, els fons esmentats han quedat escapçats o eliminats. Pensem que és un xec de més de 50.000 milions i que surt a l’últim apartat de l’acord, on es reconeixen a Dinamarca, Alemanya, Països Baixos, Àustria i Suècia –com a estats excedentaris– canvis importants en les sumes a aportar entre el 2021 i el 2027. Pot haver estat aquest el punt final per al seu sí definitiu?
França i Alemanya estan contents perquè han vist com la seva idea inicial prosperava i, per primera vegada a la història europea, es demanarà un crèdit conjunt per a finançar el fons de recuperació. Això podria ser un primer pas cap a una Europa amb una harmonització fiscal més propera a allò que se suposa en tota unió econòmica. També han d’estar contents tots dos estats perquè han demostrat que, més enllà d’ells, no hi ha lideratge possible, cosa especialment important per al president Macron.
Ara, la primera pregunta lògica que ens fem és com tornarà aquests diners, la Comissió Europea. No és gaire clar. De moment, per tornar el deute, els socis es comprometen a buscar noves fonts d’ingressos. En concret, el document fa referència a una taxa sobre plàstics no reciclats, que entraria en vigor l’1 de gener de 2021; un mecanisme d’ajust sobre el carboni en frontera, que es dissenyaria el primer semestre de l’any que ve; i una taxa digital, que s’introduiria a tot estirar l’1 de gener de 2023. El Consell també convida la Comissió a fer una proposta revisada del sistema de comerç de carboni que pugui ampliar-se a l’aviació i al sector marítim i, fins i tot, es parla d’una possible taxa sobre les transaccions financeres. Ja ho veurem. La notícia d’avui no és aquesta.
I a casa nostra, la segona pregunta que ens podem fer és: com repartirà l’estat aquests diners internament? Aquí la resposta no existeix. No en sabem els criteris de repartiment i veurem quin camí se segueix per decidir-ho. D’entrada, totes les comunitats hi tenen coses a dir i a demanar. Totes tenen motius més que suficients per a voler la seva part corresponent d’aquest ‘regal’ condicionat, però de moment l’única cosa segura i tangible és que el deute públic ja ha superat la frontera del 100% del PIB i continuarà creixent els mesos vinents. És veritat que el cost estatal dels ERTO hauria de venir finançat en part pel fons ad hoc creat per la CE. Però les despeses són molt elevades per tot arreu –massa vies d’aigua per al vaixell– mentre els ingressos públics cauen per la baixada de l’activitat. I no vull ni pensar que el rebrot de la covid-19 actual creixi més. L’única cosa que podem desitjar des d’aquí és que les comunitats autònomes tinguin el seu paper a l’hora del repartiment i puguin decidir cap on orientar els seus diners perquè siguin més eficients. Però crec que, ara com ara, això és avançar-se massa a la realitat. Aquesta matinada s’ha fet un pas important. Demà ja veurem què passa.
