L’acord de la gana

Un home important amb corbata va fer unes declaracions afirmant una cosa que un home important sense corbata va córrer a declarar que no eren certes. Poc després, més homes importants amb corbata van dir públicament que donaven suport al primer home important amb corbata. I, és clar, els homes importants sense corbata van manifestar que ells estaven al costat del primer home important sense corbata.

Llavors van voler fer una reunió. A una banda de la taula, els homes importants amb corbata. A l’altra, els homes importants sense corbata. De caps de taula, el primer home important amb corbata i el primer home important sense corbata, un a cada punta. La reunió va durar tot el matí, la taula es va omplir de tassetes buides de cafè a la banda dels homes importants amb corbata, i d’ampolles d’aigua mig plenes a la banda dels homes importants sense corbata. Ni en el beure es posaven d’acord.

A fora, davant de la porta de la sala de reunions, un ramat d’homes amb llibreta els esperaven per saber què haurien d’escriure sobre aquell reunió; n’hi havia que ja prenien notes abans que s’obrís la porta, i altres que els copiaven. Els homes amb llibreta i corbata seien als bancs del passadís. Els homes amb llibreta però sense corbata seien a terra, amb l’esquena recolzada a la paret. Ni en el seure es posaven d’acord.

En un bar, una colla d’homes comuns amb uniforme esperaven que la tele informés sobre la reunió dels homes importants amb corbata i els homes importants sense corbata. Seien a la barra, amb posat de tenir pressa, que és aquell de mirar el rellotge cada cinquanta-cinc segons i bufar prou fort perquè et senti el del costat i miri el rellotge, etcètera.
En un altre bar també hi seien uns quants homes comuns més, aquests sense uniforme i a la dotzena de taules que hi havia davant de la barra, que desembolicaven els seus esmorzars amb l’actitud de qui no vol tornar a la feina, que és aquella d’anar a poc a poc, mesurant cada gest, desplegant el paper d’alumini perquè faci de plat i reculli totes les molles de l’entrepà de bacó i formatge, i totes les taules adquirien un to platejat que durava quinze minuts de mossegades cruixents, l’únic quart d’hora de glamour brillant al dia, allà. Després, les mans de tots els homes comuns sense uniforme feien una piloteta amb el paper, se la guardaven a la butxaca de la granota blau elèctric i escuraven la cervesa amb el cul encara ben enganxat a la cadira, com si fos l’última que es prendrien mai.

Els homes comuns amb uniforme, esperant, bufant, mirant ara la tele ara el rellotge, demanaven un croissant i un cafè amb llet amb la llet natural per no haver d’esperar que es refredés. Primer les banyes, després la tripa, es menjaven el croissant mastegant el temps just perquè els passés gola avall, i per beure’s el cafè amb llet ja posaven un peu a terra i deixaven només mig cul reposant al tamboret, en una mà la tassa, a l’altra el preu just de l’esmorzar en unes monedes que el cambrer entomaria amb angúnia per massa calentes, la temperatura de la pressa.

Al carrer, els homes amb uniforme i els homes sense uniforme coincidirien en el camí de tornada a la feina. Els primers caminant gairebé sense trepitjar a terra, no se sap si per no embrutar-se les soles de les sabates o per la urgència que els cosia els gestos. Els segons acariciant el ciment amb les soles de goma de les vambes i joguinejant amb la piloteta platejada ara entre els dits ara llançant-la enlaire, temptats de xutar-la i improvisar un partit al mig de la vorera per treure de polleguera els uniformats que els bufaven al clatell per avisar-los que les seves sabates cares feien tard. Ni en el caminar es posaven d’acord.

I mentrestant els homes amb llibreta i corbata seguien esperant asseguts al banc, mirant-se ara el rellotge ara la porta tancada de la sala de reunions, i els homes amb llibreta però sense corbata seien a terra cada cop més ensopits i fent gargots en un racó del full. Les llibretes dels homes amb corbata eren de llom encolat, tapa dura i fulls blancs, sense cap línia que marqués per on havien d’anar les lletres. Les llibretes dels homes sense corbata eren d’espiral, tapa tova i fulls quadriculats, cada quadret una lletra, cada lletra un valor. Ni en l’escriure es posaven d’acord.

Cap a migdia, a la sala de reunions, els homes importants amb corbata i els homes importants sense corbata van aconseguir posar-se d’acord en una cosa: era l’hora de dinar. Van donar per acabada la reunió i, en sortir de la sala, el primer home important amb corbata es va adreçar als homes amb llibreta i corbata i el primer home important sense corbata va atansar-se als homes amb llibreta però sense corbata: estaven a punt per a fer les primeres declaracions, les que l’endemà serien llegides pels homes comuns amb uniforme i els homes comuns sense uniforme, mentre mossegaven una banya de croissant o feien un mos de pa amb bacó i formatge.

Els dos homes importants, doncs, l’un amb corbata i l’altre sense, tots dos amb els seus iguals arrenglerats al darrere en posició de guàrdia, no hi havia cap més diferència, van afirmar alhora: «No hi ha hagut acord.»

I tots els homes comuns de tots els bars van seguir mastegant, l’acord de la gana.