L’aconseguidor Urdangarin

El judici del cas Nóos pot portar a una situació políticament important si continua anant per on va. La declaració de l’ex-president Jaume Matas, ahir, és molt significativa i apunta directament a la corrupció, no pas d’Iñaki Urdagarin ni de Cristina de Borbó, sinó de la casa reial espanyola com a tal.

Matas en va assumir la culpa, no llevà gens d’importància als fets, però va explicar dues coses clau. Primer, que ell havia pagat els famosos tres-cents mil euros a Urdangarin perquè Urdangarin era de la casa reial i un ‘aconseguidor’ —vocable suggeridor com pocs. Però en segon lloc va explicar, i amb tota mena de detalls, com havia començat l’operació. I el relat deixa més que clar que va ser preparada, pactada i executada des del palau de Marivent, residència dels reis espanyols quan són a Mallorca. I, per si amb aquestes dades no n’hi havia prou, quan li van preguntar el perquè d’aquell pagament incomprensible Matas es va limitar a dir: ‘Ens interessava quedar bé amb la família reial.’

Amb aquest mena de declaracions, de mica en mica, va apareixent l’evidència d’allò que és lògic i natural i tothom intueix: que Urdangarin i Cristina de Borbó rebien quantitats difícils de justificar –per a no dir impossibles de justificar– en canvi de res, i només perquè eren qui eren. Exactament perquè eren membres d’això que Matas en diu ‘la família reial’.

Evidentment, falta molt de camí encara i és molt difícil de saber si en un moment o altre apareixerà cap ressort que permeta de superar aquest tap que ara mateix tanta gent sospita que són Iñaki Urdangarín i la germana del rei d’Espanya. Un tap que pretén controlar el dany i salvar si més no la imatge –i qui sap si alguna cosa més i tot– de Juan Carlos. D’aquell monarca imposat pel franquisme que alguns ens van voler presentar durant dècades i al preu que fos com un home més que perfecte, com una autèntica benedicció.