15.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 15.03.2023 - 22:43
Espanya és un dels pocs països del món que no té una bandera nacional clara i indiscutida. L’actual bandera oficial, de fet, és la dels generals insurrectes del 1936. Si llegiu la constitució del 1978 veureu que s’hi parla d’una bandera sense cap escut –això de posar-hi l’escut és una invenció posterior– i que és exactament la mateixa, amb les mateixes dimensions i proporcions, que va dibuixar el general Miguel Cabanellas Ferrer el 29 d’agost de 1936. Abans la bandera nacional espanyola havia estat la bandera amb tres bandes iguals, roja, groga i morada, institucionalitzada per la República, que havia substituït de manera molt efectiva les ensenyes bicolors prèvies.
Un detall important, sovint massa oblidat, per a entendre què significa la bandera bicolor és que el colp d’estat començà amb els franquistes enarborant la bandera tricolor de la República, perquè en aquell moment ningú no discutia que la tricolor era la bandera nacional d’Espanya. Fou un mes després d’haver començat la insurrecció que alguns dels generals revoltats decidiren de canviar la bandera, i ho feren, significativament, no perquè considerassen la bandera tricolor republicana estranya a la seua nació –un discurs que acabaren assumint amb el pas dels anys, però que no és cert–, sinó estrictament per la voluntat que enarborar la nova bandera bicolor siga vist com un gest d’humiliació, de capitulació, com un senyal de submissió al seu projecte. El general Cabanellas ho va deixar ben clar, això: imposar la bicolor era imposar-se sobre la democràcia, sobre la ciutadania i sobre les aspiracions de la gent.
Curiosament, o no, durant la transició postfranquista l’assumpció de la bandera bicolor va ser, una altra volta, el símbol més preclar de la submissió. És prou conegut l’acte en què Santiago Carrillo, el 17 d’abril de 1977, es presentà al davant del comitè central per anunciar que els comunistes reconeixen la bandera del general Cabanellas, la posaren en la sala de reunions i la feren onejar en tots els actes públics. Ací teniu el vídeo d’aquella històrica intervenció. Observeu, però, dos detalls reveladors, més enllà de les cares de pomes agres dels assistents. Primer, que la bandera no porta cap escut, per les raons que he explicat abans. I segon, que Carrillo no diu mai “bandera nacional” sinó “la bandera amb els colors oficials de l’estat”. El pas era molt dur, la traïció als ideals massa gran i, segurament, el vell dirigent del PCE va mirar de suavitzar emocionalment el tràngol, negant a aquella ensenya el caràcter nacional. Avui ningú del seu partit ni del seu espai polític no ho recorda, això, i encara menys ho té en compte, però per sort ha restat enregistrat.
Tota aquesta explicació de què significa la bandera bicolor ve a tomb del viatge del president Aragonès per l’Amèrica Llatina i l’acceptació –ja sembla que clara– pel govern de la Generalitat de l’ús de la bandera del general Cabanellas. S’ha vist a Colòmbia, on l’ambaixador d’Espanya ha acompanyat el president a tot arreu –amb tot el significat que té una cosa com aquesta, tan contrària a tot el que passava fins ara–, posant, imposant, la seua bandera.
En un gest més que infantil, el govern català va difondre aquesta fotografia de la reunió amb el president del parlament colombià en què no es veu sinó una bandera d’aquell país. I, evidentment, l’ambaixada d’Espanya el va humiliar immediatament publicant la fotografia sencera, en què es veu l’ambaixador, un banderot espanyol i una minisenyera, sense triangle ni estel.
Segons que sembla, el govern ha decidit d’acceptar les condicions imposades per Espanya per a permetre-li de fer viatges a l’estranger. Condicions que, si més no, d’ençà d’Artur Mas cap president català no havia acceptat –perquè impliquen anar als llocs de bracet de l’ambaixador espanyol, com qualsevol altra autonomia, i acceptar la presència de la seua bandera.
Però, més i tot –i aquesta segona referència em fa pensar obertament en el gest de Santiago Carrillo–, es veu que ja la posa en els actes que organitza a Barcelona. Com ara en la jornada “Construint amb Europa la Catalunya del futur”, organitzada pel Departament d’Economia i Hisenda i on, com podeu comprovar, la bandera del general Cabanellas figurava en el lloc d’honor i predominança.
Hi ha gent que opina que tot això d’ara té un gran paral·lelisme amb la situació de final dels anys setanta. Que és una segona transició, en què els polítics abandonen les reivindicacions que havien mantingut històricament per a acomodar-se a les noves autoritats. L’anècdota de la bandera sembla ratificar-ho, però hi ha dues diferències molt grans entre aquell temps i aquest. La primera, molt important, és que en aquell moment, i malgrat tot, la pseudo-democràcia era un projecte millor que el franquisme i, en canvi, ara l’autonomia no és un projecte millor que la independència. I la segona és que ara hi ha un moviment popular molt ferm i experimentat, molt ben organitzat, que fa molt difícil de pensar que aquesta submissió política puga tenir cap futur.
PS. Us recomane que llegiu l’article sobre el Barça, la pressió espanyola i el cas Negreira que ha preparat avui Josep Rexach. I espere donar-vos, demà, una bona notícia. A veure…
