21.12.2016 - 22:00
|
Actualització: 22.12.2016 - 02:02
La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre les anomenades ‘clàusula terra’ va tenir ahir una repercussió enorme. Les clàusules terra són aquelles que fixaven un límit mínim dels interessos que els clients de contractes hipotecaris havien de pagar. A l’hora de fer un contracte d’hipoteca els bancs establien un import a pagar que era flexible segons el moviment de l’euríbor, però quan aquest índex va començar a baixar els bancs van limitar la fluctuació, el famós terra, de manera que el client continuava pagant un preu determinat superior al de l’euríbor, com si aquest índex no s’hagués mogut. La trampa, permesa i legal, era que si l’euríbor pujava el banc cobrava més, però si baixava el banc no cobrava menys. El client sempre en sortia perjudicat i el banc sempre beneficiat.
El 2013 el Suprem espanyol va dictaminar que aquesta clàusula era un abús i va ordenar que a partir de la publicació d’aquella sentència els bancs no poguessen mantenir aquesta pràctica, denunciada durant anys pels clients. Però no va ordenar als bancs que tornassen els diners que havien robat fins aleshores. Ara el tribunal europeu ha ordenat justament això: que tots els bancs tornen a tots els clients els diners que els van cobrar de massa, quan l’euríbor era inferior a la taxa de la clàusula i els bancs cobraven uns diners que no havien de cobrar.
Perquè ens en fem una idea, aquestes clàusules han arribat a afectar quatre milions de persones, clients de pràcticament tots els bancs i caixes. Segons un primer càlcul, els bancs hauran de retornar, pel cap baix, entre quatre mil milions i sis mil milions d’euros als clients. Ja veurem com. Dit d’una altra manera, cada client recuperarà de mitjana entre quatre mil i sis mil euros, seus, que els bancs s’havien quedat.
Plou sobre mullat. Plou sobre mullat perquè l’abús dels bancs a l’estat espanyol és indecent. Cal recordar, parlant de grans xifres, que els bancs van ser rescatats del seu mal funcionament amb diners provinents dels imposts de tots, per valor de més de cinquanta mil milions d’euros. I que la resposta a aquesta nacionalització de les pèrdues, sense cap contrapartida en favor de la població, ha estat una disminució de la competència i un augment dels abusos contra els clients. Cada dia ens tracten pitjor, cada dia ens cobren més per més coses que abans no ens cobraven, cada dia presten un servei més dolent.
Fa molt temps que no em trobe ningú content amb el tracte que rep del seu banc. Fa molt temps que em trobe treballadors de la banca avergonyits de les coses que els fan fer i indignats pel tracte laboral que reben. Fa molt temps que tots sabem que, a causa dels abusos que els permeten per aquella teoria que diu que són sistèmics, es va devaluant la qualitat de vida de la gent.
La gran pregunta és fins quan tolerarem aquest estat de coses. O, si ho voleu dir d’una altra manera, quan entendrem que els drets dels consumidors són avui una peça essencial del debat polític.
[Si em llegiu des de la web us recomane que llegiu atentament els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Especialment els de Pep Canals, que en discrepa molt raonadament i el d’Olga Rubio, que parla des de l’experiència personal, tots dos ex empleats de banca.]
