L’abstenció “protestatària” a Catalunya: un xoc entre el rerepaís i Barcelona?

Si la diferència entre la primera i la segona “corona” (quin nom més lleig) barcelonina ja és abismal, i incomprensible per a la majoria de barcelonins, tenir l’hospital a 65km (o una hora de cotxe en condicions normals) és demencial.

Jo sóc privilegiat i un any vaig poder escollir no visitar el poble perquè hi havia risc de part. Les que hi viuen tot l’any, com han d’afrontar-ho? Us imagineu viure a Barcelona i haver d’anar a parir a Manresa -per posar un exemple igual en temps i distància-?

“El club dels desil·lusionats: Quan no votar es converteix en trending topic”

Benvinguts al club dels que han decidit deixar de votar als partits independentistes, no per manca de desig, sinó perquè la festa ja no és el que era. Sembla que cada elecció és una nova oportunitat per confirmar que la desconnexió entre els polítics i els seus votants és més profunda que els fonaments de la Sagrada Família. El joc favorit dels líders independentistes sembla ser el de fer culpables els abstencionistes. La retòrica de ‘Si no em votes, et renyo’ ja és tan habitual que ha esdevingut tema habitual de broma a les reunions familiars. I és que, realment, què hi ha de més absurd sinó rebre una esbroncada per no haver fet alguna cosa que ja sabies que no faries?

Amb una pèrdua gairebé d’un milió de vots a les últimes eleccions europees, semblaria que els dirigents d’aquests partits haurien de fer autocrítica més que competicions de qui fa el millor discurs postelectoral. Però no, ells opten per la negació. És com assistir a una festa on el DJ insisteix a posar una cançó que ningú no vol ballar, però ell continua, perquè segons ell, és el que tothom necessita escoltar. I quan la pista de ball es buida, la culpa és dels que no saben apreciar la bona música, no del DJ.

Aquesta és la nova realitat dels independentistes: la tragèdia es converteix en comèdia, i el dol és per la democràcia que mereixem, no per la que tenim. Cada esbroncada als abstencionistes és un clau més en el taüt de la participació política, cada discurs hom recorda per què, potser, fer un picnic el dia de les eleccions no és tan mala idea. El dol del votant que ha deixat de votar és profund, però almenys, en el silenci de la seva no-participació, hi troba un petit consol: no ser part d’un espectacle que ja no vol veure.

PS1: Encara que Vicent Partal pinta l’independentisme català com un far de llum per a una Europa “assetjada” per l’auge de l’extrema dreta, sembla que el moviment ha perdut part del seu esclat original. Potser no és qüestió de no haver “explicat bé” el concepte, sinó que, després de tantes controvèrsies i desencontres, ha deixat molts votants i simpatitzants no només dubtosos, sinó francament decebuts, desenganyats i emprenyats. A més, a Europa, el moviment és vist com una comèdia involuntària més que com una força política seria. Aquesta pèrdua d’atractiu no sembla ser una qüestió de mala comunicació, sinó més aviat de no complir amb les promeses i expectatives creades.

Encetes fil crucial, Vicent. I et diré que no només és el rerepaís sinó també l’àrea metropolitana. Simplement, ens trobem que Catalunya és Barcelona i Barcelona és Catalunya, i a la resta que ens bombin. Una visió extremadament centralista que ens van imposar els espanyols i que les elits polítiques, empresarials i culturals de Barcelona van comprar encantades. Als grans mitjans, i Vilaweb en peca en certa mesura, es parla només de Barcelona, fins al punt que tot el Principat va ple de l’Ajuntament de Barcelona mentre no sabem què passa al nostre propi ajuntament. La cultura la decideixen uns pocs despatxos polítics i empresarials com a projecte de país basat en el senyor que va i et diu que no, amb resultats desastrosos i també àmpliament barcelocèntrics. Fins i tot hi ha disbarats com la cocapitalitat del Vallès Occidental entre Sabadell i Terrassa, cocapitalitat que només serveix per a que cap de les dues ciutats, o Rubí o Cerdanyola, no tinguin tots els serveis que calen, més alguns que s’han mogut a Barcelona perquè total és allà mateix (aniria calent un Vallès Central, penso). Llocs com Lleida o la Terra Alta ja son directament tinguts des de Barcelona com una selva plena de cavernícoles, una visió que evidencia el desconeixement que des de Barcelona es té del país del que diu ser-ne la capital. Segur que Barcelona no és el seu propi país català? Necessiten els PPCC una capital? No creus, Vicent, que caldria anar pensant en la descentralització com un element clau per a posar remei a un país que ha deixat de funcionar? Catalunya té un potencial enorme, però l’estem malgastant tan sols perquè només una petita elit en una sola ciutat s’ha autoatorgat el poder de decidir-ho tot, quan no ho decideix Madrid directament. I aquest és un problema sistèmic, un problema que si no el resolem acabarà amb nosaltres.

Jo a l’Àrea Metropolitana l’anomeno Zona Vip. Tenir un metro cada 3 minuts és un privilegi del que no són conscients i viuen d’esquena als que vivim a 70km de Barcelona i tenim un tren cada hora, quan se suposa que va bé, i una hora i mitja de trajecte, amb sort. Però ens equivoquem si no anem a votar. També s’equivoquen els partits quan no proposen projectes que connectin les comarques properes sense fer-nos anar a donar la volta sencera per Catalunya perquè s’ha de passar per Barcelona sempre sí o sí.

I AIXÒ D’ARA ÉS EL MÉS FÀCIL.
Per omplir de contingut la “particularitat catalana dins l’onada protestatària europea” que diu Partal, el particular procés d’independència de Catalunya necessita fer servir eines de gestió dels processos parcials que ja hem dissenyat i provat:
– Llibre blanc sobre la transició política (19 Àmbits, elaborats pel Consell Assessor per a la Transició Nacional el 2014)
– Llei de referèndum d’autodeterminació vinculant (aprovada el 6 de setembre de 2017)
– Llei de transitorietat jurídica (aprovada el 8 de setembre de 2017)
– Declaració d’independència de Catalunya (feta efectiva el 10 d’octubre de 2017 i suspesa temporalment des d’aleshores)

En el moment actual -que ens trobem al davant d’una nova oportunitat històrica-, em sembla molt que hem de fer una anàlisi DAFO per conèixer les noves Debilitats, les noves Amenaces, les noves Fortaleses i, sobretot, les noves Oportunitats, però el més difícil ja està fet -a Madrid ho saben millor que nosaltres-, i això d’ara és el més fàcil.

Al rerepaís: no fiqueu tothom al mateix sac! A Barcelona, i segur que a València, en som moltes i molts que no ens sentim gens còmodes a la nostra ciutat. Que ens sentim maltractats i abandonats per l’administració que sí que hi té les seus, però on no hi entra ningú si no és amb la temible “cita prèvia”. Que sí que hi ha metros cada 3 minuts però on et deixen escurat si bades 5 segons. Que sí que tenim metge a tocar però que no coneixes i que et veurà potser d’aquí qui sap quan. Que l’emoció ens envaeix quan sentim algú que parla català. Que caminem pels carrers mirant a terra per no trepitjar excrements o per no caure dins algun sot o resant per no ser atropellats per un patinet o bicicleta. Que ….
Potser també hi trobaríem rerepaís.

No sóc geògraf, però crec que el marc és la decadència, la globalització sense estructura i els desequilibris produïts per la massificació i l’actitud de consum (educativa, salut, cultural, lleure, política, comunitària) impedeixen veure les alternatives. La massificació es produeix en tots els racons dels països catalans, amplificada per la manca de recursos, d’autogestió, guerra bruta, de imposició de la cultura castellana, l’espoli…
La indústria ha superat el planeta i l’home. Reconduir i posar límits ningú vol comprometre’s, malgrat les bones paraules.

Hi ha un element que sovint passa desapercebut en la polarització metròpoli X rerepaís i és que som una societat addicta a la benzina i al model de mobilitat de l’automòbil. A ciutat es pot viure sense cotxe, doncs hi ha bona disponibilitat de transport públic. A més, és molt costós fer servir el cotxe, tot i que el parc de motos és molt destacat. En canvi, al rerepaís sembla impossible de viure sense vehicle privat. Sense ell poc es pot fer. Els de ciutat sortim sovint en cotxe al rerepaís i en disposem tant com volem. En canvi, molta gent de poble s’ha vist impossibilitada de baixar al cap i casal després de la instauració de la zona de baixes emissions. El contrast ha estat feridor. Mentre, les autoritats portuàries continuen donant via lliure a l’arribada de més i més creuers de luxe, amb les seves emissions contaminants i igualment nocives a la salut dels ciutadans. Europa ha imposat restriccions als cotxes, però Barcelona és bona si la bossa sona: els rics de fora poden venir a contaminar, però els pobres del rerepaís no. I mentre, els polítics fent la viu-viu. Tenim mala peça al teler i tenim el que ens mereixem.

Fa una pila d’anys vaig fer aquest article que vorejava aquest tema:

“ÉS POSSIBLE, ENCARA, L’URBANISME DEMOCRÀTIC.?”

https://blocs.mesvilaweb.cat/josep_blesa/es-possible-encara-lurbanisme-democratic/

On Michael Kenny diu “densitat”, servidor deia “escala”. Si reciordem el M.H.P. Ximo Puig va fer una conferència a Barcelona o Madrid, alvoltant del concepte de “les “aspiradores” de les capitals d’estat com Madrid i París. Que no ningú va prendre’n en consideració tractant-lo de somniatruites i de “pseudo nacionalista” que emprava els teòrics francesos i que el teu enllaç explica: on creix més l’extrema dreta, segons Le Monde: en aquelles zones o àrees que diu el diari parisenc: aquelles més maltractades en finançament dibuixades amb dues S a l’interior de l’estat francès.
.
Si això és així, no cal esparverar-nos per a començar a creure que el territori pn s’assenta la terra de la Nació Catalana siguem els que tindrem més extrema dreta al·lòctona a diferència de l’Estat francès que toca de raspalló Occitània però Bretanya, Normandia, etc..no són tan implicades en el fet, excepte la nostra part septentrional són la del desembarcament de pied noirs i jubilats francs adoba eixa densificació i, alhora, gentrificació estructural.
.
Josep Blesa (València)

Apreciat Vicent i subscriptors, disculpeu-me que el meu comentari no baixi amb la línea de l’editorial.
Denunciar aquesta doble moralitat que els partits ja ens tenen acostumats.
Ens varen vendre a tot bombo I platerets que havien blindat el català, lo que ens volien dir que havien blindat el castellà/español.
El dia 14 de Juny a la Pompeu Guarner comença un curs segons diu el seu cartell
CURSO DE ALFABETIZACION PARA MUJERES IMMIGRANTES DE CASTELLANO.
Aquest curts es organitzat per la fundació Surt. només de donés, el seu lema es: EMPODERAMENT.
En el cartell del curs surt com patrocinadors,.aquests FAIXISTES de l’ ajuntament de Barcelona i els de la gestoria, Generalitat.
Aquesta és l’integració que duent a terme amb els nostres impostos €.
Doncs res Vicent, només em queda felicitar aquest travesti nyordo de Collboni i la que ens va vendre que va blindar el català, aquesta Natalia Garriga de la gestoria.
Després ens preguntarem qui són els responsables del seu genocidi del català

Em penso que s’intenta barrejar dos conceptes que poden ser coetanis però que no necessàriament tenen la mateixa arrel i, si la tenen, hi ha un factor que els diferencia en dues entitats separades, que és l’opressió espanyola. Negar la separació de les causes de l’abstencionisme i el Procés o intentar barrejar aquests fenòmens també desdibuixa i invisibilitza el seu factor diferencial, l’opressió nacional espanyola i la finalitat independentista de tots els que hem lluitat.
Aquest editorial a parer meu, de manera indirecta dóna ales a l’abandonament de la lluita i potencia l’esquerra caviar/woke espanyola, que és l’única que abandera un discurs així.
A banda, o és que no entenc els neologismes presentats o es compra un producte que ja hi ha paraules que expressen el mateix significat. Declivi no valdria, per exemple?

“és un fenomen no tan sols nacional, sinó també profundament social?” Aquesta qüestió, radicalment pertinent, convida a reflexionar sobre la imatge social i de model econòmic que ha presentat i presenta el moviment independentista català.
Amb la força política majoritària (Junts) defensant el model econòmic, social i urbanístic que representa el Hard Rock, per posar un exemple d’actualitat, hom es pot preguntar sobre la mena de progrés que defensa el moviment independentista i quina imatge dona de cara a l’exterior.
Sobre quina mena d’estat seria el futur estat català. Sobre què podria aportar al futur d’Europa i del Mòn en general.

Lluny de tenir els fonaments intel.lectuals per a evaluar aquesta mena de tesis, trobo que és una visió molt “mecanicista” (funcionalista?). Un fenòmen social s’explica per una sèrie de causes que el generen.
No dic que no sigui interessant d’estudiar l’efecte de les causes geogràfiques en el comportament de les persones. Al contrari, aporta moltes llums i suggereiex vies d’orientació de l’acció política (a França es parla de la Diagonal del Buit: un factor d’injustícia que s’ha de tenir em compte).
Però personalment m’interessa més l’aproximació psicològica per explicar (i orientar…) les respostes socials. Per a mí l’abstencionisme és en primer lloc una actitud personal de manca d’esperit, manca de sentit de la responsabilitat, manca de capacitat de compromís, manca d’orgull propi, manca de consciència de ser. A França hi sento justificar l’abstenció dels votants de l’esquerra exactament amb el mateix argument que ho fan a Catalunya els votants independentistes: “no voto per a fer que els partits reaccionin i s’espavilin”. Sense plantejar-se que abstenint-se són altres partits els que prenen l’espai polític i descusen el poc (o molt) que podíem tenir.
Abans que las causes per abstenir-se, m’interessa entendre que el fet de lliurar-se a un acte pueril, estèril i pervers com aquest és una resposta psicològica de lleugeresa intel.lectual i moral.
No anava d’això l’imperatiu categòric de Kant? Tenim la capacitat de sobreposar-nos als condicionants si en tenim la voluntat.

L’abstenció dels independentistes és per un motiu concret: total manca de credibilitat amb els partits que VilaWeb diu que són independentistes. Ni més ni menys.

De les europees del 2019 a les actuals, ERC i JUNTS han perdut 923.224 vots. Els que han fet del cárrec polític la seva manera de viure, no van tenir en compte que l’1-O era un pas sense retorn a l’autonomisme.

Si els queda dignitat, ERC i JUNTS, haurien de tornar a Junts X Sí, i amb únic punt en el programa: aixecar la suspensió de la DUI del 27-O.

Qualsevol altra performance de retornar al Govern de Vichy, fracasarà perquè ja no ens importa qui governa la Diputació General de la Colònia Espanyola. Al contrari, no hi volem a un botifler votat per nosaltres, per dignitat.

Queda ben clar que l’anàlisi geogràfica que correlaciona diferents variables permet detectar indicadors que poden aportar indicis del perquè. (Aquestes technologies es basen en software SIG Sistemes d’Informació Geogràfics, en anglès GIS) En Christophe Guilluy deixa clar però que és difícil obtenir conclusions concluients, però sí tendències, en termes de mapes, fent zoom-in i zoom-out.
Tot i això , i seguint el fil, de ben segur que una anàlisi amb variables com la densitat de població, serveis, recepció d’inversions en infrastructures i serveis, etc. correlacionat amb l’abstenció i també amb el creixement d’Alliança Catalana o Vox o … ens posaria al mapa unes possibles explicacions de cap a on aniran les futures eleccions en termes de partits polítics. a casa nostra, Catalunya, però també a Espanya:

L’España vacía o l’eixida (el pati del darrera Barcelona o de …) , que queda fora de joc degut als ‘forats negres’ ,que són les grans metròpolis, absorvint recursos i serveis d’una manera voraç. El caldo està servit.

A Catalunya el rerepaís arriba fins a les portes mateixes de les institucions, perquè tant la sanitat com l’educació estan al limit a l’àrea metropolitana. Desprès això es tradueix electoralment segons la cultura que es viu, sigui TV3, sigui T5, o youtubers per dir tres exemples.

Però el que no es pot fer és el que s’ha fet els darrers anys, que és fer propaganda en comptes de governar, perquè llavors el contrast del que s’anuncia amb la realitat és demolidor. Si no hi ha diners perquè l’Estat els xucla, no denunciar-ho i alhora fer propaganda de bona gestió és una presa de pel al ciutadà, que acaba abstenint-se en el millor dels casos.

Bon dia. L’abstenció prestatària té unes causes molt clares. L’anàlisi que fas està molt bé, però per una altra editorial, un altre dia. No encertes en les causes. Crec que les coneixes prou bé. Som una nació i de fa pocs anys estem vivint i, molts, protagonitzant un procés d’independència. Per tant, parlem de Catalunya en el segle XXI. Si creus que l’abstenció és significativa i indicativa, que ho és, cal analitzar les causes. Mira més aviat cap a la relació entre ciutadans independentistes, afiliats, i partits “independentistes”. Els llençols ens els han arrencat de les mans aquells en qui vam depositar el vot i ens han fallat. I ja hem perdut massa. Alguns joves, ulls i testicles. I un altre dia ja parlarem de Barcelona i de França, si vols.

L’abstenció és contra els tres partits autoanomenats independentistes. Podria dir que s’han rendit però no crec que mai hagin sigut independentistes. No s’han rendit, simplement actuen tal com són. Van anar a postrar-se davant el jutge espanyol per obediència, perquè són subordinats, amb esperit d’esclau. Els hem desemmascarat. Els catalans no tenim dirigents sobirans, no tenim estatut, no tenim canals de protesta… Som una nació en agonia i no es veu relleu enlloc. Bé, sí, el relleu protestatari serà votar extrema dreta, aquest serà l’indicador de l’espanyolització total, com ja passa al País Valencià i a les Illes, i encara més a la Catalunya del Nord.

Avui estic particularment d’ acord emb l’ escrit del nostre director.
Barcelona segueix sent la capital de Catalunya: museus, hospitals, universitats, centres de poder, finances…pero l’evolucio mental dels ciutadans esta molt condicionada pels molts inconvenients de benestar i comoditat, que gaudim en els pobles (tenir un hort i seguir- ne el seu desenvolupament, les postes de Sol, l’ estret contacte amb el veinatge. Els passejos amb camins amb vegetacio natural, aparcar el cotxe on et plagui sense pagar..son elsments que ajuden a l’equilibri mental de les persones.
Pero tambe es cert que tenim uns problemes que no es tenen tant a la ciutat i que fa que creixi un antagonisme que passa desapercebut per politics i agents amb responsavilitats publiques, normalment molt ben pagats i sempre residents a la ciutat.
El principal son les comunicacions.
Absurdanent s’ha postulat per la utilitzacio exclussiva del cotxe privat. S’ ha perseguit – la paraula es correcte – l’ us del ransport public eficient, especialment suprimint tots i cadascun dels petits trens en que comptava cada comarca.
En fi que es profueix una disfuncio que no ajuda a l’entes entre ciutat i territori.
Aquesta fet ma

Ja he anat a veure que efectivament es diu així al diccionari. On l’accepció tampoc no és molt bona. Ja que no se on ficar a Blanes, Sitges, Castelló o Cadaqués. I que al titular no ha pogut posar-li l’antònim, perquè segurament no hi és.
.
No m’agrada gens la paraula, «rerepaís», com el referent d’allò que es vol expressar. Em sona despectiu. Ja que per oposició antònima, que tenim? El «país avançat»? El «sobrepaís»? És força segur que és un mot que, pel català, es va empescar algú de Barcelona.
.
I les paraules configuren els pensaments, en ambdues direccions. https://www.vilaweb.cat/noticies/perdua-diversitat-linguistica-mundial-opinio-glidi/
.
Així que és fàcil arribar a la conclusió, per aquesta mateixa lògica induïda, i diferenciació perversa entre catalans. De l’anhel diferenciat per l’alliberament nacional que existeix molt més notori, entre la gent que son mig de pagès en relació amb els ciutadans avançats.
.
Perquè sols es pot estimar a allò que es coneix. I, per tant, sols el que es pot entendre. I d’aquesta manera és simplement molt més fàcil, estimar, i apreciar, el que representa Catalunya, i el català, veient a cada dia el Pirineu, o Montserrat, o la serra de Tramuntana, o la petita plaça de l’església, o el Canigó, o les vinyes del Penedès, el riu Ebre, etc. De camí a la feina, o en anar a buscar els nens a l’escola.
.
En oposició a sentir el mateix soroll de tràfic, o de metro, a Barcelona, que París, o qualsevol ciutat semblant. I a on ningú desconegut del costat que se us adreça directament en català. I on l’ànsia és ser cosmopolita, sense identitat, que no se sap ben bé que vol dir això.
.
A Barcelona, o a València, la gent s’ha de sentir indistingible de Catalunya. I de qualsevol altra ciutat que per la globalització de les tecnologies, bullidament impersonal.
.
D’altra manera, si el català ha estat resilient més de tres cents anys d’ocupació, segur que no és per Barcelona. El punt més feble de la cadena de resiliència.
.
Perquè és en realitat Barcelona que queda a dins de la província d’Igualada. I que fa temps que dic que la capital de Catalunya hauria de ser Andorra la Vella.
.
De la mateixa manera que quan es va fundar els Estats Units, van tenir cura que les capitals no cal que fossin les ciutats avançades. Per garantir la sensació d’equitat entre persones que viuen al mateix país, i equilibrar el sentiment de ser Americà. Evitant les que es consideren a si mateixes, el país.
.
Acaparant, ja des d’aquesta perspectiva intel·lectualment de superioritat, on els pot semblar que Catalunya i Barcelona és el mateix. I per això l’àrea metropolitana de Barcelona es fot gairebé tots els recursos de Catalunya. De matera semblant a com ho fa Madrid amb Catalunya.
.
Aquesta és la sensació del rerepaís em penso. Sap greu, però crec que és bastant així
.
PS. No ho havia llegit. Fantàstic treball Josep Blesa, sempre n’aprenc, com ens tens acostumats!

El que està passant al mon és que està en una tercera guerra mundial que és lliura en territori ucraïes (de moment). Macon i els líders ‘socialdemòcrates’ europeus, en sintonia amb el republicans americans, han rebut el seu castic electoral, ja que la majoria de la població no es vol gastar el cèntims en bombes i míssils i córrer el ric de carregar-se el mon. Si finalment deixen presentar a Trump a les eleccions i les guanya la guerra acabarà en dos dies.

En Aquests moments la ‘extrema dreta sintonitza millor’ amb la població (‘espanya is diferent’ aquí estem anclats. amb el franquisme).

Doncs jo ja fa molts anys que vinc pensant en la necessitat de rebel.lar-se les comarques i ciutats importants contra la ciutat de València, ex cap-i-casal del PV.
Auténtica olla de cocció de l’anti-valencianisme més cavernícola i feixista, brou del blaverisme més indignant.
Amb les seues falles vulgars i ridícules, el seu VCF blavós i bavós, el seu San Vicent i miraclets, la seua cultura castellanitzant i
intransigent, la seua negació de la pròpia llengua i orígens.
El seu nom que ho abarca tot i empudega l’aire que respirem.
Pense en Alcoi, Altea, Elx, Ontinyent, Xàtiva, Alzira, Gandia,Sagunt, Castelló, Vila-Real, Morella, Benicarló…
Incapaces de reaccionar i lliurar-se del jou valentí?

El moviment protestatari, que es veu que té un caràcter aglutinador de masses i a més a més interclassista, a Europa ha estat predominant dençà fa unes dècades, i s’hi ha traduït en un augment del recolzament de l ‘extrema dreta. Es tracta d’un fenomen fomentat per les èlits econòmiques i es basa en la incultura sistèmica que actua en favor dels seus privilegis i els seus interessos de classe.
.
L’abstenció generalitzada en el cas català demostra la deixadesa i la manca de identificació amb un procés
sense l’èxit esperat, amb origen en el xoc entre el rerepaís i Barcelona i que històricament ha suposat la identificació amb la cultura i llur desenvolupament i la construcció i l’aprofundiment de la democràcia. Això és un actiu molt important que tenim nosaltres, i que cal potenciar.
.
Jo sóc del parer que la iniciativa per part de les comarques al País Valencià, és cabdal per a l’extenció del catalanisme per tot el territori valencià fins a arribar a l’àrea metropolitana de València, que es una zona especialment endarrerida i on la densitat com més va més ha anat construït una societat castellanitzada i allunyada de les nostres aspiracions nacionals.
.
Crec que el cas de Mallorca i el cas de Perpinyà no s’allunyen massa de tot el que hem pogut veure al País Valencià i en general a les arrels del fenomen de la Catalunya Central.

Escriu Eusebi

D’acord amb Josep Soler 8’54.
La intervenció dels partits en tot el procés ha estat i segueix sent, decebedora.
La gent independentista de tot el país ens sentim venuts, traïts o com en vulgueu dir, per unes formacions polítiques que des de que van intervenir activament en el procés, ja es va veure que es feia un tomb i que acabaria malament.
Per altra banda, sembla mentida que el Sr. Partal vulgui comparar el nostre cas amb la resta d’europa.
No és comparable perqué els fets que han i estan passant demostren clarament que vivim en una pseudodemocràcia amb un rearafons totalitari que no es comparable amb les altres democràcies veines.
A part de tot això, l’economia és la principal causa del comportament social i més accentuada serà la debacle quant el BCE deixi de fabricar bitllets.
Per cert, els partits ja ha tornat a colocar a la seva gent i ara, ERC colocarà a l’ajuntamen de BCN a uns quant més.
A partir d’ara, sembla ser que tocarà ser realista i pràctic per anar passant lo millor possible el dia a dia.

No estic d’acord amb cap justificació ni explicació de l’abstencionisme. La gent s’absté per egoïsme, deixadesa, ombliguisme i nihilisme. El problema és aquesta gent, les altres coses a banda. Si estiguessin al carrer reivindicant independència, si estiguessin a les presons per desobediència, si estiguessin als escenaris proposant, explicant i denunciant, jo seria amb ells. Peró són còmodament a les seves vides consumint espanyolisme, cada dia en tot i pertot, sense queixar-se, bé aquí si que es queixen. Es queixen contra aquell que ens va dur a les portes, i després ja no han deixat de queixar-se. A les portes on mai havíem sigut i on mai ells podran portar-nos, ni voldran. Senzillament em semblen uns impresentables, i més com més s’esforcen en justificar-se. Per no esmentar que entre tant abstencionisme està provat que hi ha qui ho atia des de la disfressa, amb les paraules màgiques expressament per a babaus.

Tu mateix, Vicent, has atiat l’abstencionisme.
A mi em sembla una rebequeria inútil per què els partits a qui va dirigit aquest abstencionisme no en faranpas cabal. Ja ho hem comprovat repetidament, ells van a la seva, que és tornar a la comoditat (per a ells, és clar) de la cleda autonomista. El problema és que la gàbia es va fent cada dia més petita, i així difícilment podran vendre aquesta tornada a l’autonomisme.
L’1-O vam creuar el Rubicó i cal ser-ne conseqüents amb aquest fet.
Els nyordos ho són, oh i tant que en són de conseqüents!
La jugada intel·ligent, si no tenim partits que ens representin, és votar pel partit “Escons en blanc/Escaños en blanco” que en cas d’obtenir un escó el deixaran buit i no cobraran ni un cèntim.
Això sí fa mal als partits nyordos i als botiflers/autonomistes.
En canvi, l’abstenció, el vot nul o el vot en blanc se’ls en fum, per què continuen repartint-se les cadires. I d’això va el joc dels partits acomodats al règim del 39, de cadiretes. Res més.
Per altra banda, cal apuntar que a les grans ciutats i les seves àrees metropolitanes és on es concentren més quantitat d’estrangers: espanyordos, immigrants econòmics, expats, estrangers milionaris… a tots aquests les peculiaritats regionals se’ls en refumen un bè negre, i molts d’ells fins i tot hi estan activament en contra.
Em penso que qualsevol foto finish que no tingui en compte això serà esbiaxada.
El factor estrangers amb dret a vot, alguns (o molts) nacionalitzats espanyols potser però sense cap mena d’arrelament amb Catalunya i laseva cultura és un factor que cal tenir en compte i valorar detingudament.
Què va passar al Quebec?

Molt interessant, Vicent, gràcies!. No soc geògrafa, però hi ha un factor relacionat amb la densitat que és el vincle amb la terra, que es perd en ambients urbans. Quins eren els lemes de les protestes dels pagesos? Sense nosaltres no mengeu… una cosa tan òbvia però que s’oblida en entorns urbans, on el menjar és als prestatges dels supermercats. I creix el sentiment que el que es debat en les eleccions europees poca cosa té a veure amb els problemes reals de la població a les zones rurals, que no se’ls atén ni valora prou com mostra l’excel·lent vídeo de Le Monde. La PAC (Política Agrària Comunitària) no ha aconseguit convèncer els agricultors de la necessitat de fer una agricultura sostenible degut a l’elevada paperassa i les minses compensacions. El preu del sòl destinat per produir energia és molt més alt que per produir aliments. L’estiu passat, quan es va tallar el reg d’una part del canal d’Urgell i de l’Algerri-Balaguer, moltes empreses familiars agrícoles es van quedar sense ingressos, i ningú va piular. Però quan els hotelers s’han queixat de la manca d’aigua per les piscines, el gran enrenou. Per què es valora més el turisme que l’agricultura? És comprensible que la població rural, que és la que té cura del territori, es senti menyspreada. Ah, un curiós exemple de la relació del sòl amb el sentit del vot: https://starkeycomics.com/2021/06/11/how-a-coastline-100-million-years-ago-influences-modern-election-results-in-alabama/

Molt d’acord amb J Salas.
Trobo l’argument del Partal molt agafat a conveniència. Això del moviment protestari i el no a tot és una mostra de l’infantilisme social, al que segurament ens ha abocat la política mediàtica, el prometre molt encara que no sigui realista i després ningú no respon pel que no han fet. L’única manera que veu la gent de passar comptes és abstenir-se de votar, sense adonar-se que estan tirant pedres sobre la pròpia teulada.
Hem devaluat la democràcia fins al punt que la gent no es capaç de distingir entre la feina ben feta i el engalipador de torn que xerra molt i fa el contrari del que diu. I així ens va.

Com a bastida o canamàs teòric sembla enginyós i, sí, escaient per a geògrafs gairebé diletants perquè no veig que l’aprofundiment en aquesta teoria, més enllà d’explicar les causes d’uns fets pogués aportar algun remei.
.
Quant a la utòpica idea que Catalunya, en tant que alternativa en positiu, pogués esdevenir un model per a l’Europa de les nacions… Sr Partal, amb tota la meva estimació, no us sembla que somniau truites ?
.
A més, a Catalunya caldrà veure com evoluciona l’actual votant psoe en constatar que l’independentisme no està vençut…
.
Voldria equivocar-me, però molt me tem que… tant a Catalunya, com a altres llocs del vast imperi, el psoe esdevingui en un partidetxo… Probablement no de cop i volta però sí en un termini breu

Com a geògraf, vull agrair de tot cor a VilaWeb la tasca que fa per visibilitzar la disciplina geogràfica, ja sigui a través de la Pissarreta d’en Partal o de les entrevistes a experts de l’especialitat. A casa nostra, la Geografia no gaudeix del prestigi que té en altres països. En molts documentals i reportatges (per exemple, a TV3) es tendeix a donar veu a economistes, ambientòlegs, arquitectes, etc., però malauradament no es compta gaire amb la visió holística i espacial dels geògrafs. El tema d’aquest editorial i, especialment, el vídeo de Le Monde, són un gran exemple de la utilitat de la Geografia per entendre fenòmens territorials, a través de la superposició de diferents capes d’informació per detectar patrons de distribució espacial.

Com en Lluís Paloma, Agustí Delgado, com en Marc Solernou, també penso que és un fil de reflexió encetat que donarà per molt de matèria. Hauríem de continuar parlant – i pactant – sobre geografia i política, aquí a casa nostra. No només geopolítica mundial.
Quant l’assumpte específic de l’abstenció. Crec que tocava votar per respecte a la nostra institució. (Se’ls ha pogut castigar a les municipals i a les espanyoles). Sigui autonomista, que ho és, sigui sobiranista, que depèn de nosaltres de ser-ho, hem de prestigiar-la, no pot caure en mans de l’enemic.
Dit aixó, els abstencionistes s’han equivocat, però tenien motius per no votar els que han resultat impotents/ineficaços/passerells/vividors/traidors.
Si no tenim majiria per situar en Puigdemont al Govern, TAMBÉ és responsabilitat de Junts de no mirar-nos als ulls, reconèixer que es van equivocar i convèncer-nos que ens rescabalaran, tot fent-ho molt millor.
Accountability, se’n diu.
Retre comptes, també.