25.04.2022 - 21:50
La nit de la primera tanda, Macron es pensava que li seria tot fàcil perquè comptava que tothom tornaria a acceptar la formació d’aquell “Front Republicà” nascut arran del sorprenent pas a la segona tanda del pare de Marine Le Pen, l’any 2002. Aleshores, de l’extrema esquerra a la dreta democràtica, tothom, absolutament tothom, va fer pinya al voltant de Jacques Chirac, que va aconseguir el 82% dels vots, una xifra estratosfèrica que li donava una legitimitat única. En aquell moment aquella victòria a què tothom va contribuir es va entendre com un gest poderós de protecció de la democràcia, però amb la perspectiva dels anys passats no és tan clar si ho va ser i encara menys si va ser un gest correspost. Només cal recordar que Chirac, el president de dretes per a qui fins i tot l’extrema esquerra va demanar el vot, va governar sense tenir en compte mai els electors d’esquerres que l’havien votat, menystenint-los com a premi per haver-lo votat i, a més, el 2011 va ser condemnat per malversació de fons. Només es va poder escapar de la presó adduint que tenia demència.
Ara fa just cinc anys, a les eleccions del 2017, Macron va ser el segon candidat que a la segona tanda es va haver d’enfrontar a un dirigent de l’extrema dreta, en aquest cas, ja, a Marine Le Pen. I va tornar a apel·lar al Front Republicà. I va tornar a funcionar. Macron va pujar de vuit milions a vint milions de vots entre la primera tanda i la segona i va passar d’un 24% de vots a un 66%. Ja no era aquell 82% de Chirac, però encara era una xifra molt considerable. I després, com va fer Chirac, Macron ha governat aquests cinc anys desdenyant els electors d’esquerres que li van donar el vot perquè no guanyàs Le Pen i desplegant, a més, una gran violència i intransigència contra qualsevol mena de moviment popular. Despús-ahir, finalment, Macron va tornar a guanyar Le Pen però d’una manera molt més ajustada. Si Chirac va aconseguir el 82% dels vots i Macron mateix, ara fa cinc anys, el 66%, ara el resultat ha baixat fins al 58%, de manera que l’extrema dreta ha superat el 40% dels vots per primera vegada.
I les dades més fines compilades per les empreses de sondatges són, aquesta volta, bastant impressionants. Dels electors de Jean-Luc Mélenchon, l’esquerra diguem-ne radical, només un 42% han votat Macron. Un 13% ha decidit de votar Le Pen a la segona tanda –és molt sorprenent, això– i un 45% s’ha estimat més abstenir-se. Entre els Verds, també un 29% s’ha abstingut i un 7% ha votat Le Pen. Fins i tot dins la dreta republicana s’ha repetit el fenomen: un 52% ha votat Macron, com demanava la candidata, però un 18% ha optat per Le Pen i un 30% se n’ha anat a l’abstenció.
El debat a l’estat francès és obert per aquesta raó. Ja fa anys que s’hi parla d’abstenció “polititzada” i s’hi remarquen diferències importants amb el passat. Tradicionalment, l’abstenció sempre ha estat més important en els sectors més marginals de la societat, però ara es constata que, aquests darrers anys, com més estudis es fan més creix l’abstenció. Una tendència que als Estats Units ja havia estat detectada i documentada per professors com ara Santiago Oliveros, però que ara es constata que arriba a Europa.
I què significa això? Doncs l’única explicació raonable és la desafecció: l’abstenció o el vot en blanc ja van esdevenint a Europa una manera conscient de contestació directa al sistema. Que es basa en la sensació, una sensació que ara creix molt a Catalunya, que els polítics van a la seua, que el sistema no escolta, que és implacable amb els febles i massa tou amb els poderosos.
Les cartes sobre la taula: en el cas francès, Chirac i Macron tenen bona part de culpa que siguem on som, per no haver correspost mai a la generositat de l’esquerra, per haver donat per fet amb una altivesa imperial que els altres tenien l’obligació de votar-los a ells, però ells, en canvi, no en tenien cap, d’obligació. Però, dit això, ací és on el debat es torna particularment interessant i ens afecta a tots els europeus. Perquè en els nostres afers locals hi ha molts casos equivalents.
Sense anar més lluny: Pedro Sánchez va arribar al poder gràcies al vot de l’independentisme català, però no ha correspost gens, mai, a aquell gest –ja ho sabíem, i ho vam dir aleshores, però cal recordar-ho ara. I cal recordar-ho sobretot perquè tots sabem que farà servir novament contra Vox i el PP el mateix xantatge emocional, i tenim la constància que ERC i Compromís són capaços de tornar-lo a investir de franc. O encara: l’actual govern autonòmic català va guanyar les eleccions en nom d’un projecte que ha desaparegut en el moment que les butlletes de vot es van començar a comptar.
I pregunte: que no és greu per a una democràcia la frustració, la còlera, que origina veure com els polítics fan befa dels seus electors? Què no li fa un mal irreparable això? I no erosiona una democràcia que el vot acabe servint per a maltractar qui l’ha emès en compte de servir per a fer realitat el seu somni? Tot indica que és per això que hi ha un sector creixent de la societat que comença a ser immune al xantatge de la política professional. I que l’abstenció o el vot en blanc no ha de ser entès com un signe de dèficit democràtic sinó com una demanda de més –i millor– democràcia.
PS1. Si voleu aprofundir-hi, ací teniu la Pissarreta.
PS2. He de demanar a alguns, molt pocs, dels subscriptors que escriuen comentaris en aquest editorial que, per favor, siguen elegants. La crítica la poden fer tan dura com calga, contra tothom, també contra mi. Però l’insult o la brometa desagradable sobre qualsevol persona, siga qui siga, fa mal als seus arguments i degrada aquest diari. I dient això darrer estic segur que parle en nom de la immensa majoria dels lectors i dels més vint-i-dos mil subscriptors de VilaWeb.
