12.01.2025 - 21:40
Va passar dimecres. Dimecres un fantasma va passar per València i encara se’n pot ensumar el rastre infame que va sembrar. L’atzar més austerià va fer que l’adveniment del fantasma m’agafàs trepitjant la pols infinita dels polígons industrials de l’Horta Sud. Catarroja, Massanassa, Paiporta… Trepitjant pols, parlant amb alguns empresaris que tenen la persiana aixecada encara que no poden treballar, comptant les naus on sembla que tot és igual que el 30 d’octubre, i res no s’assembla al 28. I comprovant, una vegada més, l’abast i la profunditat de la devastació de la gota freda. La sensació que tinc cada volta que vaig a un d’aquests pobles és que encara no l’hem contada tota ni l’hem contada bé. La contem a base de fragments, d’històries personals, de xifres, d’imatges, de sensacions i d’olors. Intentem posar paraules al dolor. Però no n’hi ha prou, crec. Quan les aigües es van retirar van deixar un pòsit de dificultats en forma de capes sobreposades, i quan sembla que una és resolta, en surten tres més de diferents i potser més greus.
En aquest context, saber que el fantasma va visitar alguns dels pobles desolats, només els governats pel seu partit, i que ho va fer d’amagat, jugant al gat i a la rata amb els periodistes, improvisant i canviat d’itinerari si algun mitjà el detectava, és esperpèntic. I dolorós. I penós. I llòbrec.
Em provoca una mena de nàusea que fa dies que dura i que aquest cap de setmana s’ha accentuat i s’ha fet, encara, més intensa i insuportable. I només pense que si això em passa mi, que no tinc cap afectació directa, com deuen estar les persones que cada dia necessiten un motiu per a sortir del llit i mirar la vida de cara.
El fantasma va venir a la zona zero a rascar vots electorals, però no es va voler fotografiar amb la podridura, volia anar d’incògnit. Aquesta imatge de cacic extraviat fa mal i furga en una ferida infectada, perquè el joc de fet i amagar el va jugar damunt el mapa de la mort. De la mort física de 224 persones, i de la mort adolorida de tanta gent que ha perdut les cases i els negocis, els vehicles, el futur. Potser, com al vell eucaliptus resilient de Paiporta, només els queden les arrels i la paraula per a omplir els pulmons amb una mica d’aire, i continuar.
Per això fa tant de mal la presència del fantasma que vol ser-hi, però no gaire, perquè no vol que l’esbronquen com a la podridura. Que en vol traure partit, però sense embrutar-se les mans.
Pot semblar una anècdota sense importància, aquesta visita. De fet, quan ho escric, pense que potser no val la pena esmerçar-hi temps en un acte tan fosc que només es pot llegir en clau electoral espanyola, però la pols, les restes de fang i la runa m’empenyen a contar-ho. Mentre vaig veient com el fantasma recorre l’Horta Sud, em ve al cap en David de la Torre, que du un jersei que li va donar el seu veí Hèctor i lluita amb unes sabatilles de goma contra la humitat que cada nou dia floreix a les parets de casa. O en la filla de Daniela, que té nou anys i necessita ajuda psicològica perquè encara ressonen dins el seu cap els crits d’auxili de la nit del 29 d’octubre. O pense en l’alegria buida dels pares dels infants de Paiporta que la vespra dels Reis van dur els fills a veure la cavalcada. Desenes de milers de vides congelades i un fantasma que fa una gimcana per l’Horta Sud. O els llibreters sense llibreria, els infants sense escola i els barbers sense barberia.
La presència del fantasma, però, va tenir una coda l’endemà, quan es va ajuntar, a la fi, amb la podridura. De bon començament semblava que no feien bona lliga, que el fantasma no s’hi volia acostar gaire perquè la podridura ho empastifa tot i la pesta i la ferum que exsuda són, a moments, insuportables. Però, ai las!, la calculadora i el cronòmetre corren en contra i tots dos junts, el fantasma i la podridura, van fer el desmenjat amb talent i es van abraçar perquè els periodistes, a l’altra banda de la pantalla ho veiessen. I el fantasma va llegir tot de lloances i llepades, que ho has fet molt bé, que has estat l’únic que t’has posat al capdavant de la catàstrofe, que tanta sort que tenen els valencians amb un president com tu que és tan bon home i tan honrat que ha lligat el seu futur polític a la reconstrucció i etcètera.
I la podridura, que feia dies que anava capcot i que es pensava que se l’estimaven poc, va aixecar el vol i va recuperar la verbositat i va oblidar què va passar el 29 d’octubre. Va oblidar per què hi ha dues-centes vint-i-quatre persones mortes i tres de desaparegudes, va oblidar totes les mentides que ha dit un dia i un altre, i va elevar la mirada i es va fer la víctima i es va declarar l’objecte de les ires absolutament injustes i innecessàries perquè ell és lliurat en cos i ànima a la recuperació, que això no ho dubta ningú. Nin tampoc es pot dubtar de la seua proximitat amb les víctimes, que si no s’hi ha reunit és perquè no li ho han demanat, i que no és cert que s’amaga de la gent, i que ell sí que xafa el terreny i visita els pobles. I que pobre, com és que tothom l’ataca i l’insulta? Què ha fet ell per merèixer això? I el fantasma el va aplaudir i el va tornar a abraçar, sense por d’empastifar-se i diu que ara són amics.
Unes hores més tard, la podridura va anar a visitar un hospital a Castelló i una sanitària vestida de blau, amb una màscara perquè hi ha una onada de grip i d’infeccions respiratòries, li va etzibar els mateixos crits que desenes de milers de persones han repetit pels carrers de València i que ell no escolta.
Però la setmana gloriosa de la podridura encara reservava una sorpresa que molts no vam saber veure venir. Divendres al vespre va participar en un acte de partit a Alzira, que havia de ser un homenatge als batlles dels pobles afectats per la gota freda, del PP, només, i va esdevenir una mena de desgreuge al líder. Una música ben èpica per a subratllar la bona gestió de tot plegat, aplaudiments, lloances i crits d’aprovació i d’agraïment, fotografies, moltes fotos i autofotos. I rialles, moltes rialles de tots amb tots i abraçades. També dels batlles que, al despatx, tenen una llista, espere, de les persones del seu poble mortes perquè la podridura va tenir un comportament negligent i no va saber protegir la població. Tota aquella gentada d’Alzira de divendres tenien ganes de festa, sembla, però estan, com tot el Consell, com el fantasma esquiu, bruts i empudegats pel contacte estret amb la podridura.
Heus ací el vídeo que el PP va publicar al seu canal de TikTok:
Qué Mazón, el responsable de 224 muertes, ya está de risas. Cuanta rabia… pic.twitter.com/ZVR7nWMfJf
— Adrián Navalón (@ANavalonOsa) January 12, 2025
