L’abraçada d’Alacant

Encara que no sé si ningú s’imaginava que ho fos tant, tantíssim, durant tota la setmana ja es veia que la mobilització del 9 de novembre seria grossa, que ho depassaria tot. A València, les xifres oficials van dir que 130.000 persones i només això ens dóna la mesura del conjunt que va ser. Per acabar de copsar-ne la transcendència, però, cal afegir-hi el detall de la multitud comprimida des de l’estació del Nord fins al palau de la Generalitat i els carrers que desemboquen a la plaça de l’Ajuntament. El detall, més enllà de les xifres, és a dir, la gent diferent: d’edats, de banderes, de símbols (qui branda una bota enfangada dalt d’un bastó, qui du una escombra, qui un cartell d’aquells que fas a casa amb retolador i una caixa de cartró, qui res). Els silencis i les indignacions. Els crits, també, que sortien com una ira i una justícia i una necessitat.

És un fet que la immensa manifestació de dol i de ràbia que va somoure València el 9 de novembre passat va ser històrica des de tots els punts de vista. Però el mateix dia, i empesa pel mateix motiu, i amb el mateix lema, n’hi va haver una altra, de manifestació, a la qual, potser, no s’ha donat la importància que mereix.

A Alacant.

Se’n van fer més, de mobilitzacions, el mateix dia i a la mateixa hora, certament. Si avui parlo d’Alacant és perquè es tracta de la segona ciutat del País Valencià en nombre d’habitants. I pel fet (15.000 persones en són moltíssimes, a Alacant; moltíssimes) i pel significat. Si avui, ara, parlo d’Alacant és per l’emoció de saber i de tornar a constatar que Alacant.

Que Alacant, també.

Que Alacant, és clar.

Perquè el 9 de novembre Alacant va viure la manifestació més important que es recorda des de fa molt de temps. Igual com va passar a València, la comparació, pel que fa a assistència, és amb aquella mobilització massiva que hi va haver contra la guerra de l’Irac, l’any 2003. I ara ha estat per aquesta indignació i aquesta dignitat que, sota el lema “Mazón dimissió”, exigeix responsabilitats polítiques i penals a Carlos Mazón i el seu govern incompetent per la nefasta gestió davant d’aquesta gota freda, per tants de morts que pesaran sempre sobre la consciència que ni ell ni els seus sequaços no tenen.

Alacant, sí, la ciutat que han volgut desballestar i despersonalitzar fins a límits inaguantables, la que han volgut acastellanada o amurcianitzada o surestitzada, qualsevol cosa que no tingui a veure amb la seva arrel ni la seva projecció. Alacant, la mateixa ciutat que han pretès i que pretenen esqueixar de la resta del país, dissabte passat clamava, a viva veu: “Ací està el poble valencià.”

Que és una afirmació concisa i clara que, pronunciada en un moment tan greu i dita a tantes veus des d’Alacant, pren tot un significat. I desfà, amb aquest aplom i aquesta força i aquest aquí ens teniu encara que no ens mireu, tant de tòpic com ens la presenta esbalandrada per sempre.

Alacant té a sobre el pes plumbi del clixé que la presenta com a feu incorregible del PP, com a ciutat perduda des de tants punts de vista que fan mal d’enumerar (perduda per al país, perduda per a la llengua, perduda per a les polítiques de progrés: perduda). I és cert que els clixés neixen i s’alimenten de parts de realitat, qui ho podria negar. Però no la representen sencera. De vegades la intenten acabar de configurar, sí, però no la descriuen. No tota, ni sempre, ni per sempre. Perquè ja ha viscut mobilitzacions ciutadanes importants, també, evidentment. Perquè mirar-la amb el seu entorn, amb Mutxamel o Sant Joan o el Campello acaba de fer trontollar el remaleït clixé. I perquè el fet és que en aquesta ciutat on el PP hi té una base social i electoral important, una multitud es va manifestar exigint fer fora Mazón.

De vegades penso que ens hauríem de fer mirar molt seriosament aquesta mena d’acceptació resignada dels estereotips que se’ns arrapen com llagastes al cervell i que ens neguen el discerniment, el clixé que fa que els uns establim sobre els altres, amb idèntica condescendència, amb idèntic desconeixement, que aquella ciutat llunyana (sigui València vista des de Barcelona, sigui Alacant vista des de València, sigui etcètera) és, com un absolut o una condemna emesa des de qui sap quin altaret, “territori PP”. Això i prou.

La realitat, val a dir, és força més interessant que aquesta estulta reducció. Força més complicada, també. I per aquesta realitat complexa la ciutat va sorprendre tothom traient una multitud al carrer empesa per la indignació i abraçant així el dolor de l’Horta Sud i d’Utiel i la Ribera. Abraçant València.