19.04.2022 - 21:30
|
Actualització: 20.04.2022 - 07:48
Què ha de fer el Consell amb la zona d’activitats logístiques (ZAL) projectada pel port de València a la pedania de la Punta després de la sentència que n’anul·la el pla especial? Fa dies que la pregunta plana als despatxos i rebota com una pilota enverinada. És un afer delicat. El Consell ho tracta com una altra de les herències rebudes de l’administració del PP i l’ajuntament, també. Però cap de les dues institucions no han fet res per a restituir o pal·liar els danys causats per aquells plans megalòmans. Ans al contrari: d’ençà del canvi del 2015 van decidir de considerar amortitzats aquells terrenys i mirar de donar-los una utilitat industrial.
L’Associació de Veïns de la Punta-La Unificadora demana, en rebre la tercera sentència favorable, que els terrenys tornen a ser horta productiva. Mireia Vidal, que n’és la coordinadora, ho diu de manera categòrica. “Sabem que és possible, que en altres zones de l’estat ha funcionat en situacions semblants i fins i tot sabem que es podria fer amb quatre milions d’euros.”
Aquests no són els plans que tenen dues de les potes del Botànic, Compromís i Unides Podem, que diuen que fan costat als veïns. Ha arribat l’hora de trobar una solució per a tancar aquesta ferida que fa prop de trenta anys que sagna al sud de la ciutat, però no parlen de restitució ni d’horta, sinó de renaturalització. És a dir, de construir un corredor verd artificial que unesca la desembocadura del Túria amb el Saler i l’albufera.
En canvi, el president de la Generalitat, Ximo Puig, ha demanat a l’advocacia que estudie si s’ha de presentar un recurs contra la sentència. Presidència diu que és un procés automàtic que es fa sempre quan hi ha una sentència contra els interessos de la Generalitat.
El col·lectiu Per l’Horta ha demanat per escrit a l’ajuntament de la ciutat que paralitze qualsevol actuació que afecte la ZAL. També ha sol·licitat la declaració de lesivitat per a l’interès públic de l’autorització de la reurbanització que es va aprovar ara fa dos anys.
El somni del gran port d’Aurelio Martínez
El PSOE, Ximo Puig, té lligams molt estrets amb el president de l’Autoritat Portuària de València, Aurelio Martínez, qui, pocs dies després d’accedir al càrrec, l’any 2015, va declarar que el projecte de la ZAL com a centre d’activitats logístiques per al gran port que somnia era irrenunciable. Des de la seua talaia de l’Edifici del Rellotge, Martínez diu que el port de València és massa xicotet i defensa amb dents i ungles un projecte d’ampliació cap al nord molt discutit pels valencians, i l’ocupació dels terrenys de la ZAL.
És per això que l’any 2018, ja amb el govern del Botànic, la Conselleria de Vertebració del Territori va emetre una resolució per a aprovar definitivament un pla perquè el port pogués usar aquells terrenys com a zona d’expansió. L‘Associació de Veïns de la Punta-La Unificadora va presentar un recurs davant el TSJ, que ara ha anul·lat aquell pla de la conselleria i, de moment, ha aigualit les aspiracions de Martínez de convertir el port de València en una instal·lació gegantina a còpia de mossegar barris o de créixer, encara més, dins la mar.
Mireia Vidal no entén per què, després d’aquestes derrotes judicials, les autoritats valencianes s’entesten a no restituir allò que consideren seu. Diu que d’ençà d’aquesta darrera sentència ningú no s’ha posat en contacte amb ells: ni les institucions públiques ni tampoc els partits polítics. “Si recorren contra la sentència anirem contra ells una altra volta. Fa vint-i-vuit anys que va començar la lluita i vint anys que som fora de les cases. Lluitarem fins a l’últim moment. El més vergonyós que ha fet aquest govern ha estat reactivar el projecte i ara es plantegen de recórrer contra la sentència? No tinc paraules per a descriure-ho.”
Tres sentències en contra
Encara que amb massa anys de retard, aquest no és primer plet que els veïns de la Punta guanyen a l’administració. L’anterior, del 2013, també va anul·lar el pla especial de desenvolupament de la ZAL. I el 2015 el Tribunal Suprem espanyol ho ratificava.
La paradoxa és que aquestes victòries judicials s’han de celebrar sobre uns terrenys deshabitats, aplanats i expropiats amb força bruta. Les piconadores van entrar a la Punta l’any 2003 i van assolar 73 hectàrees d’horta productiva, van enderrocar dues-centes alqueries, cases o barraques, i 135 famílies van ser deportades.
Aquesta expressió, “deportació”, és la que empren els experts en geografia humana en casos com el de la Punta. Enric Llopis, al llibre La batalla de l’Horta, publicat per Sembra Llibres, es fa ressò d’un informe de la professora de filosofia del dret de la Universitat de València, Ruth Mestre, titulat “El desallotjament forçós dels veïns de la Punta: una violació greu dels drets fonamentals”. Diu també que Amnistia Internacional va accedir a l’informe i que va arribar a la conclusió que els fets de la Punta encaixen en la figura de desallotjament forçós que cataloguen les Nacions Unides per la coacció, per l’ús de la força i per la destrossa de cases i conreus.
L’infern començà el 1994 i esclatà el 2003
Els veïns de la pedania van saber per casualitat que l’ajuntament planejava fer-los fora de casa. Un grup d’habitants de la zona va anar a l’ajuntament per a parlar amb el regidor Miquel Domínguez sobre algunes mancances en els serveis. Com qui no vol la cosa, sense cap mena de tacte ni d’humanitat, Domínguez els va etzibar: “No us preocupeu tant perquè d’ací a quatre dies no tindreu casa.” L’ajuntament de Rita Barberà i la Generalitat d’Eduardo Zaplana havien signat la sentència de mort del poble i la destrucció d’una zona declarada d’especial protecció agrícola per la Generalitat l’any 1987.
La destrucció de la pedania de la Punta, del poble, com li agrada de dir a Vidal, va ser documentada en films com A tornallom, d’Enric Peris i Miguel Castro, on es veu la resistència veïnal, la indiferència de les autoritats de l’època per les vides que hi havia en aquell entorn i, sobretot, la violència de la policia contra les persones que no volien abandonar ni les cases ni els camps. Molts les havien rebudes dels pares o dels avis i tenien el somni de llegar-les als descendents. Carme Miquel també ho relata de manera sentida al llibre Mataren el verd.
Les ordres de desallotjament es van comunicar en alguns casos per telèfon i amb tan pocs dies d’anticipació que els veïns no tenien ni temps per a reaccionar. Una bona part de la població eren persones grans o amb problemes de salut o de mobilitat.
Els veïns van denunciar actituds mafioses de les autoritats. Van acusar la delegació del govern espanyol al País Valencià de connivència amb grups de lladregots i quincallers que, dies abans dels desallotjaments forçosos recorrien el poble i furtaven tot el que podien sense que la policia, que feia setmanes que controlava els moviments de la zona, fes res per a impedir-ho. El delegat era Francisco Camps. Després ho va ser Juan Cotino.
Mentrestant, Barberà apareixia en els informatius de Canal Nou, amb imatges del port de fons, explicant les virtuts de la zona d’activitats logístiques, és a dir, del gran polígon industrial que s’entestava a construir al sud de la ciutat. La paraula que no es treia de la boca era “modernització”.
Retòrcer la llei per assolar un barri
Mireia Vidal és filla de Carmen González la fundadora de l’Associació de Veïns de la Punta-La Unificadora. Tenia tretze anys quan les màquines van assolar sa casa i recorda que allí és on es van fer les primeres reunions de veïns afectats. Des de llavors, no ha deixat la lluita veïnal per a aconseguir la restitució. El seu cas va ser un dels més sagnants perquè la mare havia obtingut una resolució judicial que deia que l’expropiació era il·legal. Es va enfrontar a la policia amb els papers en la mà dient-los que la justícia li havia donat la raó. “Però ells van obtenir una altra acta d’un altre jutjat amb el vist-i-plau per a entrar. Ens van declarar ocupadors il·legals de la nostra pròpia casa. Ens van fer fora i la van tirar. Va ser una situació molt dura i molt traumàtica.” La veu de Mireia es trenca quan ho recorda.
Carmen González se n’anà de la Punta i també de València. Es va recloure en una aldea menuda de la Plana d’Utiel on va viure fins el 2020, quan va faltar. El pare de Mireia es va quedar a la Punta. L’ajuntament va construir unes quantes casetes adossades de noranta metres quadrats amb un pati petit amb la intenció de reallotjar alguns veïns. No tots. Van sortejar el dret d’adquirir, a preu de mercat, una d’aquelles cases, i a ell n’hi va tocar una. Fa tres dies que va faltar i encara no havia acabat de pagar la hipoteca.
Un solar de 73 hectàrees
Quan les màquines van deixar ben aplanats els terrenys que havien estat cases i horta productiva, ja no hi va passar res més, a la Punta. Només el silenci i la visita d’alguns dels veïns que van tenir la sort de poder conservar la casa. Amb tot, la destrucció d’una part tan important del teixit urbà en va esmorteir la vida. Ara només hi resta un bar obert. La farmàcia va tancar. Encara hi ha una mica d’horta amb vistes a la lluminositat de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Els residents es consideren afortunats. També hi ha les casetes adossades, modernes, fetes amb motlle.
La ZAL, tot i ser indicada amb una senyalització, no s’ha construït mai. “És un solar gegant amb algunes parcel·les marcades, han fet algun carrer, però els responsables saben que han actuat sobre un terreny judicialitzat, saben que els jutges havien tombat el projecte dues voltes, ara ja tres. Ho han fet conscientment”, diu la coordinadora de l’associació de veïns.
Quan Mireia Vidal parla de la Punta en diu “el poble” i recorda que així és com es vivia abans de les màquines, “Un poble no és un solar enorme on algú pot imaginar que hi pot fer el que vulga. Ni el Port de València, ni la Generalitat, ni cap administració. Se’ls ha oblidat que la Punta no era només un terreny. Era tota una comunitat veïnal, tota una seguida de persones, de costums, de generacions, una manera de viure que es va destruir de manera fraudulenta. Que torne a ser horta productiva seria la vertadera reparació, que tornàrem a les nostres cases. Les persones no les podem desenterrar, però si poguérem tornar a casa, eixa seria la vertadera reparació.”
