17.02.2018 - 10:29
|
Actualització: 17.02.2018 - 17:51
Aquesta setmana, el govern espanyol ha anunciat la seva intenció de liquidar l’exitós model d’immersió lingüística a les escoles catalanes. Arran d’aquest atac a la llengua, han estat moltes les reaccions d’indignació de polítics i sindicats, però la xarxa s’ha fet especial ressò dels casos personals d’aquells qui, malgrat no tenir el català com a llengua materna, consideren que el model d’immersió lingüística els ha donat l’oportunitat d’aprendre una altra llengua i ampliar coneixements. En recollim alguns.
L’ex-diputat de Podem, Albano-Dante Fachin, nat a l’Argentina, exposa el seu cas en arribar a Catalunya. Ell, que només coneixia el català per les cançons de Serrat, explica la fascinació d’aprendre cada nova paraula. ‘A poc a poc vaig anar descobrint una llengua, una manera de veure i explicar el món. Gràcies a la immersió vaig tenir la possibilitat de viure de manera conscient el miraculós procés d’adquirir una llengua.’ I conclou: ‘Si el 92 hagués tingut “la casella” que vol imposar el PP, potser per por, per comoditat, per desconeixement, l’hauria marcada. I m’hagueren robat una oportunitat: la d’aprendre la llengua del que seria el meu país’.
— Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) 15 de febrer de 2018
Vaig arribar d'Argentina a Catalunya l'any 92, amb 15 anys. Boom, directe a segon de BUP. (Si, ja tinc una edat!). La cosa és que l'únic que sabía de català era per les cançons del gran Serrat…
— Albano-Dante Fachín (@AlbanoDante76) February 15, 2018
Jo les escoltava des de petit i les cantava igual que els que no dominem gaire l'anglès, rollo "wanchigüey rait tudenait"…
— Albano-Dante Fachín (@AlbanoDante76) February 15, 2018
Però llavors vaig aterrar a l'Institut Sa Palomera de Blanes i allà, tot en català. Tot. Jo creia que Serrat cantava així per fer-se l'interessant o per recordar una parla antiga… i resulta que era la llengua dels meus companys de classe!
— Albano-Dante Fachín (@AlbanoDante76) February 15, 2018
Es podía dir "sinus" i "cosinus", la taula periòdica també hi era i els planetes tenien noms diferents també! Un món nou!
— Albano-Dante Fachín (@AlbanoDante76) February 15, 2018
He de dir que els primers sis mesos no pillava gaire… però de cop, el que semblava una cadena linial de sons incomprensibles començava a tenir sentit…
— Albano-Dante Fachín (@AlbanoDante76) February 15, 2018
I cada dia descobria coses noves, feia paralelismes amb la meva llengua materna i trobava coses que només existien en la nova llengua…
— Albano-Dante Fachín (@AlbanoDante76) February 15, 2018
Recordo amb total claredat el dia que vaig descobrir el "cal" (el meu "hay que)… Em va semblar una troballa igual de fascinant que l'Internet que llavors neixia.
— Albano-Dante Fachín (@AlbanoDante76) February 15, 2018
Si avui anés al Sa Palomera us podria dir a quina cadira estava assegut quan ho vaig descobrir. Feia sol.
— Albano-Dante Fachín (@AlbanoDante76) February 15, 2018
I poc a poc vaig anar descobrint una llengua, una manera de veure i explicar el món. Gràcies a la immersió vaig tenir la possibilitat de viure de manera conscient el miraculós procés d'adquirir una llengua.
— Albano-Dante Fachín (@AlbanoDante76) February 15, 2018
Normalment això ho fem de petits de manera inconscient o davant un llibre. Jo ho vaig aprendre vivint…
— Albano-Dante Fachín (@AlbanoDante76) February 15, 2018
De cop les lletres de Serrat s'obrien davant meu, poc a poc, i trobava a la meva classe, a la manera de parlar dels meus companys i companyes que, per cert, descobrien també la seva llengua mitjançant el meu aprenentatge.
— Albano-Dante Fachín (@AlbanoDante76) February 15, 2018
No faré l'anàlisis lingüistic del "language aquisition" ni dels avantatges socio-culturals, ni de la defensa de la llengua. Reivindico la màgia i la bellessa de summergir-se en una llengua, desgustar-la, veure-la crèixer al teu interior.
— Albano-Dante Fachín (@AlbanoDante76) February 15, 2018
Maleïts aquells que per quatre vots ens volen robar això. Si al 92 hagués tingut "la casella" que vol imposar el PP, potser per por, per comoditat, per desconeixement, l'hagués marcat. I m'haguessin robat una oportunitat: la d'aprendre la llengua del que seria el meu país.
— Albano-Dante Fachín (@AlbanoDante76) February 15, 2018
Acabo agraint als profes, profas (l'Anna, en Miquel, la Enriqueta) i a tota la gent que en 25 anys ha fet aquest camí amb mi. PD: em queda per resoldre el tema de les S sonores i tot això. Quan tingui temps m'hi poso. I em treuré el carnet de cotxe! Bona nit!!!
— Albano-Dante Fachín (@AlbanoDante76) February 15, 2018
Una de les històries més impactants és la del periodista Montxo V. Sempere, que es va quedar sord a l’edat de cinc anys. Com que vivia a Nova York, la seva llengua habitual era l’anglès, malgrat tenir un pare gallec i una mare castellanoparlant. Mentre era hospitalitzat, explica que barrejava l’anglès i el castellà perquè a poc a poc anava perdent l’oïda. Després, va tornar a Alacant, d’on provenia la seva família. Una vegada al País Valencià, els metges van recomanar als pares de no parlar-li català ni llengua de signes per no confondre’l. Va descobrir, però, que el seu avi era catalanoparlant, i va decidir d’aprendre la llengua. En conèixer una noia, també va decidir d’aprendre la llengua de signes, que el va obrir al món. És per això que no entén aquells que s’esmercen a cuidar la seva ignorància en forma d’apologia al monolingüisme, ni tampoc en el supremacisme lingüístic, com conclou al darrer missatge. ‘Totes les llengües ‒rebla‒serveixen per a construir la persona.’
I was born as a hearing child, and I became deaf when I was a five years-old kid. Until then, I used to speak in English as mother tongue because I was living at Queens district of NYC although my mother is Spanish-speaking and my dad is a brave celtic pridest Galician-speaker.
— Montxo V. Sempere (@montxoff) 16 de febrer de 2018
Something happened to me while I was interned as bubble-boy patient at Memorial @sloan_kettering Hospital in NYC. I was mixing castellano with english like an exorcista film scene porque I was losing oído poco a poco. El process duró un year, y me volví a Alicante con mi familia.
— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018
Debido a la sordera sobrevenida del 98% de pérdida de audición, mis padres decidieron atajar la pérdida del lenguaje con logopedia, y una perspectiva oralista en la escuela. Era el único sordo en mi clase, y me pasaba el 70% del tiempo dibujando aviones porque no me enteraba.
— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018
Profesores y logopeda de esos años 80 aconsejaban a mis padres que evitara el valenciano para que "no me confundiera de vocabulario", ni lengua de signos "para que me esforzara" a hablar en oral. Mis compis hacían el payaso vocalizando sin voz tan exageradamente que me daba risa.
— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018
Mi dominio de lenguaje oral avanzaba cual acorazado de Potemkin, pero con un barco así de bruto no haces amigos ni ligas. Era un chaval callado, las inseguridades comunicativas afectaron a mi desarrollo personal. El lenguaje oral era un poco estéril si no te enteras de una broma.
— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018
At eleven years old I recovered English language as quicker than my teacher asked me once if I could have some English-speaking relative. In fact, my best midterms were always on English. Obviously, my phonetics were somewhat gibberish, but grammar and use of verbs were stunning.
— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018
Con catorce años de edad, mientras acompañaba al yayo de Elche en su habitual paseo de domingos de mediodía radiante, me habló por primera vez de su infancia. Del trabajo del campo, de un amigo de infancia sordo, de la burra, del bisabuelo alpargatero… Mi silencio era su música.
— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018
Sus recuerdos provocaron un terremoto existencial, la tierra tiembla porque las raíces se retuercen contra el olvido. "El pare era bona persona, però va tenir mala sort i astò és només perquè era un home llegit i que sabia escriure", hablaba del bisabuelo que se exilió a Orán.
— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018
Descubro que mi yayo es catalanohablante, aquello que durante tantos años se esforzó en desterrar por supervivencia disglósica con mi madre, conmigo ya no tenía ni fuerzas ni ganas. Des d'aleshores, vaig decidir aprendre valencià, com una manera de resarcir al meu iaio.
— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018
Com a persona sorda, aprendre valencià va ser molt fotut. Però jo, tirar-li Martí, m'hi vaig encabotar. Llegir els llavis en valencià tenia algunes diferències significatives respecte del castellà, però vaig fer com amb l'anglès: dominar primer la gramàtica, el lèxic i els verbs.
— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018
La meua primera novel·la en català va ser "Greuges Infinits" de Maria Mercè Roca. Ben prompte a l'institut ja es ficaven en mi per ser "pancatalanista" però jo tan sols volia recuperar la llengua del iaio. Empès per eixos poca-soltes vaig descobrir Joan Fuster i el País Valencià.
— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018
Malgrat tenir ple domini de tres llengües orals, sentia que al rerefons dels meus pensaments em costava donar-li'ls tot el joc i la gràcia. Els meus pensaments no són en llengua oral. Sí puc imaginar sons, sorolls i música, però als meus somnis ningú parla. Ni tan sols jo mateix.
— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018
Aleshores l'amor i l'atracció cap a una xica eren motius poderosos per aprendre llengua de signes. I per què no? Em va meravellar descobrir l'equivalent visual del xiuxiueig, l'harmonia del moviment, la poesia del ritme, la bellesa de les mans i la profunditat de la mirada.
— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018
La llengua de signes va dotar de significat els meus pensaments íntims, abstractes i profunds. Vaig adonar-me que el meu pensament és visual, gestual, espacial, rítmic, geomètric i fractal. Les llengües orals són fantàstiques eines que em van permetre fer un lloc al món exterior.
— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018
Però és la llengua de signes la que m'ha permès trobar-me a mi mateix, fer-me un lloc en el meu interior. Assumir, entendre i comprendre el perquè de típics malentesos inherents a la comunicació auditiva que abans em deixava molt destarotat i enrabiat. Construir-me com a persona.
— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018
És per tota aquesta experiència vital que mai entendré aquells que s'esmercen en cuidar la seua ignorància en forma d'apologia al monolingüisme, ni tampoc en el supremacisme lingüístic. Totes les llengües serveixen per a construir la persona.
— Montxo V. Sempere (@montxoff) February 16, 2018
El periodista David Meseguer explica el cas de catalanoparlants del seu entorn que van triar l’educació en castellà al País Valencià i com aquesta decisió ha anat en detriment del domini de la seva llengua materna.
Obro fil sobre la immersió lingüística. Sóc de Benicarló i vaig estudiar en línia valenciana en un col·legi públic. Una decisió que depenia de cada família. Gairebé totes les assignatures eren en valencià, excepte castellà i algunes matèries que s’impartien en esta última llengua
— David Meseguer (@DavidMeseguer) 16 de febrer de 2018
