13.07.2021 - 05:55
El concepte microreserva de flora resulta familiar per a una gran part de la ciutadania valenciana, especialment entre els que gaudeixen de la natura o s’interessen per conèixer-la i conservar-la. Però, tot i l’ampli reconeixement de què gaudeix, alguns aspectes sobre el seu origen o el seu funcionament continuen sent bastant desconeguts. Moltes d’aquestes qüestions són fonamentals per a entendre i avaluar-ne l’originalitat i el desenvolupament, els èxits assolits i la projecció internacional així com les perspectives de futur d’aquesta figura de conservació. Les microreserves de flora són el resultat d’un ambiciós i multitudinari projecte concebut per a garantir la conservació de les plantes més destacades del territori valencià. La innovadora proposta, basada en la protecció d’espais de fins a vint hectàrees amb flora endèmica, rara o amenaçada, ha superat ja els vint-i-cinc anys i aquesta és la seua història.
Una idea valenciana
La Comunitat Valenciana destaca per la riquesa i diversitat del seu patrimoni botànic, amb una notable representació d’espècies endèmiques (Laguna, 2007). Unes 400 espècies són reconegudes com a endemismes iberollevantins que només es troben a la part oriental de la península Ibèrica i les illes Balears i, d’aquestes, prop de vuitanta són exclusives dels territoris valencians (Laguna et al., 2016). La majoria d’aquests endemismes i, sovint, també les plantes rares i les amenaçades mostren una clara preferència per ecosistemes molt especialitzats que, en general, tenen una extensió territorial bastant reduïda i unes característiques particulars dins del seu entorn macrogeogràfic. Els especialistes els anomenen microhàbitats: cingles, rocams, llacunes temporals, saladars, algepsars, etc. Fins al 97 % d’aquestes espècies destacades viuen fora d’hàbitats forestals o preforestals evolucionats i un 65 % són exclusives d’aquests microhàbitats que es distribueixen de forma dispersa per tot el territori (Laguna, 1998).
«La microreserva és una figura basada en la protecció d’espais de fins a vint hectàrees amb flora endèmica, rara o amenaçada»
La conservació d’aquests microespais no era fàcil d’encaixar en un model de protecció basat en grans territoris (parcs naturals, paisatges protegits, etc.). Aquest sistema, predominant a començament dels anys noranta del passat segle, no resultava adequat per a la preservació de tots aquests indrets de poca superfície, però amb un interès botànic excepcional. Un altre element destacat en la creació de les microreserves va ser la voluntat institucional d’atendre una comunitat científica que expressava la conveniència d’establir parcel·les de seguiment a llarg termini per a l’estudi de la diversitat vegetal valenciana i de les estratègies de conservació.
Aquestes premisses establiren la base per a la creació d’una original figura legal basada en la protecció de xicotets espais destacats pel seu interès botànic i dispersos per tota la geografia valenciana. Aquestes àrees protegides van ser concebudes com una xarxa integrada i servirien, a més a més, de parcel·les permanents per al desenvolupament de projectes científics de conservació. La proposta, presentada a finals de 1992 en la primera convocatòria financera del programa LIFE de la Comissió Europea, va rebre el suport econòmic per a engegar i mantenir l’engranatge científic, tècnic i administratiu per a desenvolupar el projecte (Akeroyd, 1998). L’octubre de 1994 es publicava el decret de creació de la figura de protecció denominada originalment microreserva vegetal i popularitzada com a microreserva de flora.
Les primeres microreserves es van declarar a Castelló en novembre de 1998 i, el maig de 1999, a Alacant i València. Un total de 76 microreserves confirmaven així la validesa de la idea original i marcaven l’inici d’una llarga i reeixida trajectòria. Amb aquestes declaracions es culminava un procés iniciat a finals dels anys vuitanta amb els treballs florístics encarregats als equips botànics de les universitats valencianes. Els resultats van confirmar l’esmentada preferència de la flora endèmica, rara o amenaçada per determinats tipus d’hàbitats, sovint de dimensió reduïda, i, sobretot, van localitzar i caracteritzar els indrets més rellevants per la seua riquesa i originalitat botànica. A finals de 2003, la xarxa ja comptava amb 229 microreserves.
A aquesta ràpida expansió va contribuir la incorporació de terrenys privats que complien els requisits botànics per a formar part de la xarxa i fins i tot possibilitaven la protecció de plantes importants per a la conservació que no tenien representació a les forests ni en altres espais públics. El finançament del reglament europeu LIFE va permetre establir un sistema d’ajudes per a compensar l’adhesió al programa, sempre a proposta dels propietaris i sense suposar cap canvi de titularitat dels terrenys. Actualment, el 26 % de les microreserves són de titularitat privada o municipal no gestionada per la Generalitat.
«Les primeres microreserves es van declarar a Castelló al novembre de 1998 i, el maig de 1999, a Alacant i València»
Les microreserves han continuat augmentant fins a convertir-se en la xarxa d’espais protegits més densa del món dedicada a la conservació de les plantes i els hàbitats que hi configuren. Actualment, les 312 microreserves declarades protegeixen 2.468 hectàrees, que representen el 0,1 % de la superfície total del territori valencià. Aquest percentatge mínim contrasta amb l’elevat patrimoni florístic que hi alberga: més de 25.000 poblacions d’almenys 2.023 espècies de plantes vasculars, que representen el 58 % de tota la flora inventariada a la Comunitat Valenciana i el 69 % de les espècies autòctones.
Els elements de la protecció
La mateixa definició de microreserves estableix els seus objectius, tot i que les seues prioritats han anat acomodant-se a les necessitats de preservació. En una primera etapa, entre 1998 i 2009, va ser la creació d’una xarxa efectiva per a la protecció de la flora endèmica, la conservació de la qual només es pot garantir en el territori del qual són originàries. Tanmateix, la renovació de la normativa i l’actualització dels llistats de flora valenciana protegida en 2009 va evidenciar la situació de risc per a nombroses espècies que no eren estrictament endèmiques.
Per aquesta raó, al llarg dels últims anys, la selecció i gestió de noves àrees s’ha orientat a la conservació de les espècies més amenaçades, amb independència del seu grau d’endemicitat (Fos et al., 2014; Laguna et al., 2016). Ara mateix, a la xarxa està representada el 77 % de la flora endèmica iberollevantina, un percentatge que s’incrementa fins al 83 % en parlar d’endemismes valencians exclusius. També hi està present el 53 % de la flora rara i el 63 % de l’amenaçada. A més, les prohibicions genèriques associades a aquesta figura suposen la protecció dels substrats i de tota la biodiversitat criptogàmica (fongs, líquens, briòfits, etc.) que habita aquests paratges. I, de la mateixa manera, permeten estendre la protecció estricta a la fauna, particularment a aquella que manté una relació d’interdependència més acusada amb les espècies vegetals (pol·linitzadors, dispersors, etc.).
Conservació activa
Malgrat el que puga pensar-se, les microreserves no estan basades en paradigmes de conservació que prioritzen el «no tocar», l’absència d’intervencions o l’exclusió de la presència humana i de les seves activitats tradicionals. Així doncs, no es tracta de terrenys protegits del tipus I –de protecció estricta per a ús científic– en les categories establertes per la Unió Internacional per a la Protecció de la Natura (UICN), sinó del tipus IV, les anomenades «àrees de gestió d’espècies o hàbitats», dedicades a la conservació mitjançant la conservació activa (Dudley, 2008). Les microreserves de flora promouen aquesta gestió activa com a eina per assolir els seus objectius de conservació. Entre les accions comunes a tota la xarxa, hi destaquen la recol·lecció de llavors o propàguls de les espècies designades com a prioritàries i el seu dipòsit en bancs de germoplasma, el seguiment poblacional o la gestió de la vegetació. Per la seua banda, la conservació dels hàbitats inclou actuacions relacionades amb el control i erradicació d’espècies invasores i la restauració ecològica, entre moltes més.
Igualment, la compatibilitat amb activitats tradicionals, com el senderisme, la cacera, la ramaderia, etc., queda recollida en la mateixa normativa que estableix limitacions específiques quan el seu desenvolupament pot resultar negatiu per als elements prioritaris de conservació. Tota aquesta gestió sobre el medi es complementa amb activitats divulgatives i de participació pública.
Els estudis florístics desenvolupats pels equips de recerca de les diferents universitats valencianes i del Jardí Botànic de la Universitat de València van resultar fonamentals per a elaborar i promoure la idea original i per a escollir els paratges que serien l’esquelet bàsic d’aquesta xarxa. Des d’un primer moment, el Servei de Vida Silvestre de la Generalitat Valenciana, que va dissenyar i dirigir la creació d’aquest conjunt de terrenys protegits, va tindre en compte la vàlua del coneixement florístic com a element bàsic per a la conservació. Aquest reconeixement va resultar especialment rellevant per a promoure una destacada participació del col·lectiu d’investigadors que, en aquells moments, encara no es dedicaven al que ara es consideren pilars bàsics de la biologia de la conservació de plantes, com la demografia, la diversitat genètica i la biologia reproductiva.
Aquesta vinculació ha estat especialment notable en el cas de la conservació ex situ, representada pel Banc de Germoplasma de Flora Silvestre Valenciana que, ubicat al Jardí Botànic de la Universitat de València i complementat amb els bancs i repositoris del Centre per a la Investigació i Experimentació Forestal (CIEF) i el Centre de Conservació d’Espècies d’Aigua Dolça de la Comunitat Valenciana (CCEDCV), són els dipositaris de les recol·leccions de llavors i propàguls que es realitzen en les microreserves.
«Les microreserves han continuat augmentant fins convertir-se en la xarxa d’espais protegits més densa del món dedicada a la conservació de les plantes i els hàbitats que hi configuren»
Els tres centres han establert protocols de germinació i cultiu de nombroses plantes vasculars i falagueres rares, endèmiques o amenaçades. Aquest tipus d’investigacions han estat complementades amb els treballs de l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA), que s’ha centrat en la producció in vitro d’espècies amb problemes reproductius, com l’estepa de Cartagena (Cistus heterophyllus subsp. carthaginensis), el salze de roca (Salix tarraconensis), el teix (Taxus baccata), o que mostren resultats de germinació negatius amb els procediments habituals, com és el cas de la majoria de les orquídies autòctones.
Llegeix l’article complet a la web de Mètode.
Què és la ciència ciutadana? T’ho contem al número 108 de la revista Mètode «Ciència ciutadana: la societat entra a escena»
Simón Fos Martín és membre de la Conselleria de Territori i Habitatge de la Generalitat Valenciana.
Emili Laguna Lumbreras és membre del Servei de Vida Silvestre – CIEF de la Generalitat Valenciana.
