24.10.2024 - 21:40
La coincidència en el temps ha volgut que aquestes darreres hores s’haja posat en relleu amb notícies diverses de quina manera la xacra del masclisme afecta, també, la política.
Primer, va ser tot allò que va passar a partir de la reelecció de Josep Barberà com a president d’Esquerra Republicana del País Valencià, malgrat estar judicialitzat un cas d’assetjament sexual d’ell mateix en la persona de l’ex-secretària general. Després va venir l’assetjament, fins i tot públic, del militant de la JNC Josep Arcas contra una regidora de la CUP de Sant Cugat del Vallès. I fa poques hores, en aquest cas a Espanya, la dimissió d’Íñigo Errejón, que abandona la política, segons que pareix, acorralat per denúncies també de maltractaments.
Més enllà de cada cas concret, em sembla important que tots tres afers indiquen fins a quin punt el problema de l’assetjament contra les dones és present en la nostra societat, la profunditat i la gravetat del fenomen. De fet, fins i tot polítics destacats que militen en partits que han fet bandera pública del feminisme –i que, per tant, se suposa que haurien de ser referents en el seu comportament personal– hi cauen. I no són casos aïllats: passa una vegada i una altra.
No és cap gran novetat això, és cert. Aquests darrers anys hi ha hagut denúncies molt serioses i consistents sobre el cinisme i la hipocresia amb què aquests afers es tracten dins l’àmbit de la política institucional. Amb una fita molt destacada, que va ser la denúncia pública de disset ex-ministres franceses de diverses opcions polítiques, l’any 2016.
Aquell grup de dones –en què hi havia polítiques tan diferents ideològicament com Christine Lagarde, la socialista Aurélie Filippetti, l’ecologista Cécile Duflot i la conservadora Roselyne Bachelot– va reaccionar després de l’escàndol monumental causat per Dominique Strauss-Kahn i de les acusacions contra el diputat ecologista Denis Baupin. Van anunciar que denunciarien sistemàticament tots els comentaris sexistes, gests o comportaments inapropiats de què fossen objecte, van instar els seus partits a investigar totes les denúncies i a fer costat a les víctimes i van reclamar canvis legislatius, de fons, per a perseguir els delictes sexuals, especialment dels polítics, per l’exemplaritat requerida.
Però, tot i l’impacte que va tenir aquell gest valent i transversal, sembla que al final han canviat poques coses, com veiem aquestes darreres hores.
Cal ser clars: hi ha un cinisme i una hipocresia infinits en aquest àmbit, sobretot pels partits d’esquerra que es proclamen feministes, però al mateix temps toleren la persistència del masclisme dins les seues files i són capaços fins i tot de fer-lo servir, tan sols quan els convé a ells i per a les batalles que els convenen a ells.
Molta gent encara recorda, per exemple, a Catalunya, aquells comentaris degradants i profundament desagradables de Lluís Salvadó, quan era secretari d’Hisenda i mà dreta d’Oriol Junqueras. Però Salvadó ha continuat saltant de càrrec oficial en càrrec oficial, protegit per ERC, i ara és un dels impulsors principals de la campanya de Junqueras a la reelecció com a president. Cosa, però –i ací arriba el cinisme–, que no ha impedit ara a la candidatura d’Oriol Junqueras de desautoritzar Josep Barberà, explotant ideològicament la seua conducta reprovable, com un torpede més en el marc de la guerra interna del partit.
Com en tantes i tantes altres coses, veiem una separació colpidora i dolorosa entre les declaracions ideològiques i les pràctiques personals dels polítics, una actitud que té un impacte significatiu en la confiança dels ciutadans. Dius que vols una societat construïda sobre uns valors, però després no ets capaç de posar en pràctica aquests mateixos valors en la teua vida privada.
PS1. Per si de cas algú ho pensa, no vull defugir tampoc el debat de fons: crec que l’assetjament sexual és una manifestació de poder i dominació i no pas una expressió de sexualitat. Crec que aquest comportament perpetua la discriminació estructural contra les dones. I crec que és una forma de violència que al capdavall, fins i tot quan és contradictori ideològicament, pretén mantenir aquesta asimetria de poder.
PS2. Sobre aquest tema ha girat també La tertúlia proscrita d’avui, que ha comptat amb la presència de la cap de redacció de VilaWeb, Esperança Camps, i Júlia Ojeda. Vegeu-ne el vídeo.
PS3. Avui comença el congrés de Junts i estrenem un nou format de la Pissarreta, en què compartim la faena dels nostres analistes. En aquest cas, Odei A.-Etxearte ens explica quins són i què signifiquen els canvis que aquest congrés durà al partit. Podeu veure’n el vídeo.
