La vuitena planta

A la vuitena planta s’hi arriba amb un vol directe. Entre la planta baixa i la vuitena, l’ascensor no s’atura mai per molt que els viatgers novells premen la resta de botons. Aquest sistema potser és pensat per a accelerar els processos, perquè els malalts d’oncologia són impacients i volen que el temps passe molt de pressa.

També el trajecte fins a la vuitena.

Quan arriben dalt, els impacients es reparteixen pels diversos espais d’aquella planta vestida d’una manera lleugerament diferent de la resta de plantes de l’hospital. Per a tots, el temps s’atura de cop a la sala d’espera i tatua la incògnita en els rostres de la gent. Hi ha rostres que diuen, sense paraules, que és el primer dia que són allà. Potser han pujat a la vuitena perquè algun metge de la segona o de la tercera els ha dit, amb un somriure sincer, que millor que et veja el meu company.

Les cames d’aquells rostres debutants tremolen; i el cor d’aquells rostres i d’aquelles cames que tremolen penja d’un fil; i els ulls, els ulls, que són plans i secs, fan un circuit interminable entre la pantalla i el paperet amb les inicials i el nombre de la cita. Perquè el primer dia a la vuitena és això: esperar, observar, tremolar, desitjar i congelar els mitjos pensaments que no, que no els vols pensar, que els foragites, que dius vés-te’n, vés-te’n, perquè si els penses, potser… I per no pensar penses en la mar, que és molt gran i tot ho tapa i és una mica teua i penses que si aquesta sala d’espera de la vuitena tingués un balcó la veuries, o l’oldries, la mar. I de sobte et ve al cap la lletra d’una cançó ridícula, però l’adoptes alleujada i t’hi aferres com un nàufrag, perquè mentre la repeteixes com un mantra, aquell pensament que potser… ja no hi és.

I mentre aquell rostre novell observa tot allò que passa al seu voltant i taral·leja la cançó xarona i en pren nota perquè potser…, entra un rostre que fa cara de veterana. Saluda amb un bon dia desimbolt i molt net, diu a la filla que l’acompanya que en aquelles dues cadires al costat de la porta estaran bé perquè veuran la pantalla i trau un llibre d’aquella motxilla tan plena d’andròmines que duu i es posa a llegir una biografia dels Beatles. La filla, no. La filla fa xocar caramels de colors del Candy Crush. Tothom sap que aquell rostre que ha dit bon dia és veterà, que la vuitena és una mica casa seua, ara, perquè les mans d’aquell rostre més desimbolt han tingut molta traça a l’hora de fermar el turbant que cobreix una clepsa tan franca que no amaga res. No amaga que de tant en tant ha de venir d’urgència a l’hospital de dia, o que ja ha fet quatre cicles de quimioteràpia, o que tantes coses que li han passat d’ençà que un dia va ser nova a la vuitena. Tot de coses noves que no hauria imaginat mai. De tant en tant, interromp la lectura per respondre un missatge al mòbil, per dir bon dia a algú que entra a la sala, o per demanar a la filla si ja té la data dels exàmens finals, ah, i que recorde que havent dinat han de fer la videoconferència amb el seu germà, a veure com li va la feina al laboratori nou… La filla diu que d’acord, i continua esclafant caramels de colors.

S’estableixen converses silencioses en la vuitena planta. Hi ha qui observa les cames tristament unflades del veí de cadira i li cerca els ulls per fer un lleuger moviment amb el cap. Hi ha qui reconeix una cara que ja va veure fa quinze dies i cerca amb ànsia si li detecta una millora, i quan els ulls es troben diuen un hola cap endins. Hi ha moltes maneres de no dir res, perquè el silenci a vegades és suau i càlid.

A la vuitena planta també hi ha somriures que s’amaguen davall les màscares, però, en realitat, són els ulls que diuen que bé que ens tornem a veure. Els ulls dels acompanyants, els ulls de les infermeres, els ulls de les persones que empenyen una cadira de rodes amb aquell jove tatuat que avui té un mal dia, però que somnia que d’ací a un parell de mesos tornarà a jugar a bàsquet amb els amics.

Els metges els reconeixes de seguida, perquè caminen d’una manera més decidida i duen molts més bolígrafs a la butxaca de la bata. Ells són els únics que la poden dur desembotonada, la bata. Alguns són molt bons i molt malcarats, d’aquells que amb prou feines aixequen la mirada de la pantalla de l’ordinador i quan tenen davant un dels rostres debutants, els provoquen algun curtcircuit que només amb el pas de les setmanes i de les visites es pot mig curar. Ja sabem com és, diuen les pacients veteranes de somriures esponjosos, però és el millor en aquesta mena de tumors.

Uns altres oncòlegs també són molt bons, però molt simpàtics, i comencen a curar els pacients pels passadissos. Els aixequen la moral amb una grua, si cal. I encara que la moral estiga trencada en mil bocins. Et veig molt bé, i un somriure. Et recuperaràs aviat, i un somriure i una carícia. Ja saps que ací et cuidarem molt bé, i un somriure i una carícia i una besada. Una besada a la pell freda i transparent de qui sap que per molta via que faça l’ascensor que va directe a la vuitena, o que avui és agost i algú no va retirar un angelet del Nadal passat, el temps és molt mal d’aturar quan fuig dels dits com aigua en cistella.