23.11.2015 - 02:00
Fumeres quasi transparents com arbres viatgers dins l’aire. S’apaivaga l’hora tardoral, un sebel·lí aterra i emmudeix. Intent traduir la claror d’aquest món per veure-hi millor. Per veure coses més enllà d’aquest món, per donar compte de la totalitat de l’experiència viscuda.
Em passeig pel caminal dels caquiers. I les fulles han agafat les coloracions darreres, terminals: un vermell envernissat, aspre i lluent tacat de clapes marronoses que desprèn una llum musical com els darrers moments d’un ‘Impromptu’ de Schubert abans d’acabar sense ni un esqueix. Em sembla que davall aquest color final de la fulla hi ha alguna cosa: un plaer fondo, un ésser que estimam, una sensació que amaga un passat i que permet a la meva memòria d’endevinar un temps antic que no ha conegut.
Un tema clàssic i recurrent en mi que em fa sofrir: perdre’m. Som al circ. Hi ha un genteguer. La pista plena de llum i tigres amb el domador. Ho mir embambat. Quan s’acaba la funció tothom s’aixeca. Una massa de gent es mou a les totes. Perd la mà de la padrina Joana. Perd la padrina. Em perd. Cerc entre tots aquells cossos que m’ofeguen. No hi ha res a fer. No la veig. Vull cridar i no puc. Vull plorar i no puc. Vull fugir i no puc.
M’empenyen, m’estamenegen, m’esclafen. Al final qued tot sol en un racó d’una escala. Tothom ha partit. Plor. Tot em fa mal. La padrina Joana apareix amb un acomodador vestit de vermell amb un casquet daurat.
Cal llegir això com si fossin paraules als límits de l’oïda, que no diu ningú, com si arribassin al cuc de l’orella com la rosada d’un so damunt una flor.
