10.12.2018 - 21:50
Un centenar de persones de totes les edats i sexes ballaven sincrònicament al ritme d’una cançó local. Al supermercat de la cantonada, una dotzena d’homes no apartaven els ulls del televisor que emetia una sèrie. Tornava a ser a la Xina.
Arribar-hi des d’Hong Kong havia estat d’allò més fàcil. De fet, no és estrany que sigui així, cada dia milers de persones travessen la frontera per anar a treballar a una banda o a una altra. A més, s’hi ha d’afegir la intenció política d’aparentar que no és pas l’habitual frontera entre dos països.
Les quatre setmanes que havia passat a una de les ciutats més cares del món havien afectat la meva butxaca, que havia hagut de fer un esforç per a suportar els preus d’escàndol, presents fins i tot en les millor ofertes de les principals cadenes de supermercat. Tornava a la Xina continental per revertir aquesta situació i tornar al meu pressupost d’uns 10€ diaris.
Era la segona vegada que trepitjava el gegant asiàtic en aquest viatge, però ara prescindiria dels trens xinesos i les seves orquestres simfòniques. Tornava a la carretera i tornava a fer autostop, una manera de desplaçar-se completament desconeguda a la Xina, però no per això poc efectiva.
L’heroi de l’armilla fluorescent
‘Em sap greu, però d’aquí no pots passar’, em va dir educadament. De fet, ja m’ho esperava. Era el tercer peatge que visitava aquell matí i sempre havia hagut de negociar amb els treballadors el lloc on em podia col·locar. Ells volien evitar problemes amb els seus amos. Jo buscava un bon lloc perquè els cotxes em veiessin bé i, si ho volien, es poguessin aturar per recollir-me. Un estira-i-arronsa sempre amb bon humor, amb un somriure, i amb un punt d’empatia per part de totes dues parts.
Però aquell treballador m’havia rebut amb cara de sorpresa. Em vaig allunyar de la zona de les barreres i em vaig situar al lloc pactat. Quan, al cap de deu minuts, vaig veure que es dirigia cap a mi, pensava que volia fer-me fora d’on m’estava, però en comptes d’això, em va fer una proposta que em va deixar bocabadat.
Em va dir que me n’aniria amb tren fins a Guilin, la ciutat on m’havia proposat d’arribar. Em va dir que ho pagava ell i que no acceptava un no per resposta. Quan li vaig demanar per què feia una cosa així per un desconegut, em va respondre: ‘Ens hem d’ajudar els uns als altres.’
Encara amb la pell de gallina, vam anar fins a la caseta on descansen els treballadors del peatge quan els clàxons dels cotxes no els reclamen. Tenia 27 anys, es deia Tongren i deia que ell també volia viatjar així, si bé no s’hi havia atrevit mai. Vam prometre tornar-nos a trobar en un futur. Aquell dia, el sopar el pagaré jo.
Les recompenses d’estalviar-se hotels
Quan vaig arribar a Guilin era negra nit. Era més tard de les onze i no tenia lloc on dormir. No havia previst d’arribar-hi el mateix dia, de manera que no havia pogut buscar ningú que em pogués allotjar per mitjà del couchsurfing, l’eina que, juntament amb l’acampada, ha permès que faci gairebé mig any que no pago ni un ral per allotjament. Per això vaig cercar, amb el mapa per satèl·lit del mòbil, una zona verda on acampar.
L’excursió va durar dues hores. Per algun motiu l’enllumenat públic no funcionava i havia hagut de caminar per la ciutat amb la llanterna frontal col·locada al cap. Pel camí havia hagut de barallar-me amb el mapa, que semblava totalment desactualitzat, i esquivar algun gos extremadament agressiu, segurament espantat de veure passar, de matinada, un noi amb una motxilla massa grossa a l’esquena. Finalment, vaig arribar a una zona de granges just quan començava a ploure i vaig muntar ràpidament la tenda en un terreny que semblava que no era propietat de ningú. Era tan fosc que no veia res al meu voltant.
Quan l’endemà al matí vaig obrir la cremallera de la tenda, va ser com obrir els ulls després d’una llarga migdiada. No reconeixia aquell lloc. Era tan espectacular que no em creia que hagués passat la nit allà com si res. M’envoltaven un munt de turons punxeguts, el paisatge típic de la província de Guangxi.
Em vaig passar el dia investigant els voltants. Vaig travessar poblets de poques cases però amb molta vida. Guilin, una de les principals ciutats de Guangxi, és una zona que atrau molt turisme. Però, per alguna raó, aquella zona semblava que era completament fora del radar de les guies i les agències de turisme. No hi havia ni restaurants, ni supermercats, ni cap mena d’indici que hi haguessin passat altres viatgers.
Va ser una experiència autèntica i un interessant intercanvi cultural amb els pagesos de la zona, que s’acostaven a parlar-me, encuriosits de veure’m contemplant-ho tot com un estaquirot. Aquella nit vaig tornar a acampar en una petita pagoda d’una d’aquelles costerudes muntanyes de cim inabastable.
Un error magnífic
L’endemà, gairebé sense voler-ho, vaig acabar a la regió muntanyosa de Longsheng vivint amb una família de la minoria ètnica Zhuang. L’objectiu primera era anar a la ciutat de Liuzhou, on hi havia una exposició internacional de fotografia. Però quan era a la carretera, em vaig adonar que anava completament equivocat. A Liuzhou no es feia cap exposició. De fet, era una ciutat amb poc interès turístic, més aviat.
L’esdeveniment es feia a Lianzhou, un municipi al nord de la província de Canton, que havia deixat enrere feia uns dies amb el tren. Vaig mirar cap on més anava la carretera, i en comptes d’anar cap al sud vaig anar cap al nord, cap a Longsheng, una zona famosa per les terrasses d’arròs.
Des d’allà, em vaig endinsar per un camí rural, lluny de les atraccions més visitades, per fer una excursió l’endemà. Quan buscava un lloc on acampar al costat d’un poblet de cases de fusta, vaig ser ‘víctima’ de la bondat xinesa, novament. Un home em va oferir de passar la nit a casa, amb la seva família d’ètnia Zhuang, una de les 56 minories ètniques reconegudes a la Xina. Abans d’anar a dormir, fins i tot, van fer una demostració de les seves tradicions amb diferents balls i cants.
L’excursió va ser dura i llarga. De fet, no la vaig poder acabar. La majoria de camins pels quals teòricament havia d’anar ja no existien, segurament per culpa d’algun temporal. A més a més, hi havia una boira densa que dificultava molt la visibilitat, o sigui que quan es va començar a fer fosc vaig fer mitja volta i vaig tornar cap a Guilin.
Aquella nit la vaig passar, per primera vegada, en un restaurant. Els amos es van sorprendre de sentir la meva història i em van oferir les quatre parets i el sostre del seu negoci. Vaig dormir damunt de vuit cadires i amb un cadell de gat com a company d’habitació.
Liuzhou era culpable que visqués un munt d’experiències úniques. Aquell error havia resultat ser un cop de sort. Per aquest motiu, vaig pensar que Liuzhou es mereixia una visita. Em vaig situar amb el cartell escrit en caràcters xinesos al peatge d’una autopista, Liuzhou tornava a ser el meu destí.
Però, novament, els plans van canviar. Un home em va dir que anava cap a Yangshuo, el principal punt d’interès turístic de la regió. Vaig decidir que hi donaria un cop d’ull, tot i que em desviava gairebé tres hores. Però l’ambient no era l’ideal. Com que era temporada baixa, no hi havia més turistes estrangers. Això volia dir que tots els negocis enfocats al turisme (pràcticament tots) em veien com a únic possible client, i era difícil de gaudir de l’indret quan tothom provava de vendre’m alguna cosa. A més, el temps tampoc acompanyava, de manera que abans d’una hora vaig plegar veles i vaig anar cap a la ja esperada Liuzhou, en una nova demostració d’un dels principals avantatges de viatjar fent autostop i sense bitllets ni reserves: la flexibilitat total.
Liuzhou em va fer sentir benvingut de seguida. Era una ciutat que em recordava a la Xina de fa deu anys. Més caòtica, menys occidental i més hospitalària. A més, l’atzar va tornar a fer-ne una de les seves. Amb el couchsurfing vaig dormir a casa d’una parella que, setmanes abans, havia acollit en Dani, el noi de Barcelona amb qui vam comprar tres cavalls i vam cavalcar per la perillosa estepa de Mongòlia durant tres setmanes. La mateixa casa, en una ciutat de quatre milions d’habitats sense pràcticament turisme. El món cada vegada semblava més petit.
La cadena de favors
Al final, en set dies m’he gastat 21,75€. És a dir, 3,11€ al dia. Tot destinat a menjar i a algun bitllet de transport públic. I, a més, vivint experiències totalment úniques i difícils d’imaginar viatjant de la manera tradicional.
Durant tota aquesta setmana hi ha hagut una frase que m’ha estat rondant el cap: ‘Ens hem d’ajudar els uns als altres.’ De fet, sóc conscient que aquestes vivències són possibles, en gran mesura, gràcies a les accions altruistes de desconeguts, que opten per ajudar-me sense esperar res a canvi.
A casa, sempre s’havia parlat de les persones dolentes. Fer autostop, dormir a casa de desconeguts, viatjar sol, etc., són situacions en què, teòricament, t’exposes a persones amb males intencions. La gran sorpresa d’aquest mig any de viatjar sense bitllet de tornada és que la immensa majoria de persones amb qui m’he trobat són bones.
‘Ens hem d’ajudar tots entre tots’, em va dir en Tongren. Ell em va voler ajudar sense conèixer-me. Crec que, segurament sense adonar-se’n, confia en un sistema de favors entre persones, que es donen un cop de mà quan algú necessita ajuda. Sense que importi la nacionalitat, l’edat o el gènere.
És gràcies a gent com ell que viatjar et fa creure més en la humanitat. Lluny queden els estereotips que deien que el món era ple de gent que et volia mal. El planeta és ple de bones persones. I això s’encomana. Perquè, viatjant, i gairebé sense voler-ho, un també es va convertint, de mica en mica, en una persona millor.
Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
—(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
—(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d’Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d’Hong Kong
