La volta al món sense bitllet de tornada (9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos

Catorze hores en tren es poden fer molt llargues. Sobretot, si són de nit i en un seient en comptes d’una còmoda llitera. I encara més, si és a la Xina, on el xoc cultural et colpeja per tots costats fins a deixar-te ben masegat.

Per sort, ja n’havia agafat abans, de trens, i sabia com enfrontar-m’hi. Primer de tot, calia situar-se en un bon lloc a l’estació abans d’accedir a l’andana. La posició que ocupes a la cua de poc serveix ni es respecta. És important col·locar-se estratègicament per poder evitar totes les empentes i cops de colze que es reparteixen a tort i a dret i ser dels primers d’arribar al tren.

Aquest és un moment crucial que pot determinar el benestar de tot el trajecte. Si bades, quan arribis al teu vagó te’l trobaràs amb tots els espais destinats a l’equipatge ocupats. Això vol dir haver-te de buscar la vida per col·locar el teu… I pot ser tot un malson. Jo ja havia après la lliçó: a córrer.

Amb la motxilla assegurada i jo ja relaxat, va arribar el moment d’analitzar on em trobava. A la Xina, els vagons de seients (òbviament, molt més barats que els de lliteres) estan dividits per un passadís central. A una banda, hi ha grups de quatre seients i a una altra, de sis, cadascun amb una taula central enganxada a la finestra. Aquests nou passatgers serien els meus companys de trajecte. La seva personalitat i els seus costums determinarien com seria, de bo o de dolent, el meu viatge.

En general, més enllà de Pequín i Xangai, els xinesos encara són un poble molt encuriosit pels estrangers. Fa uns anys, ser occidental al gegant asiàtic era pràcticament com ser una estrella de cinema, atès que la majoria només havia vist gent caucàsica a la televisió. Ara l’atenció s’ha girat cap a Corea del Sud, que ha substituït Hollywood com a principal influència cultural.

Així i tot, encara és habitual que algú demani de fer-se una fotografia amb tu o que, de sobte, salti un flaix inesperat mentre compres al supermercat. Tant és així que, quan era a Chengde, a la província de Hebei, es va formar una cua de 40 minuts de persones que es volien fotografiar amb mi pel simple fet que era europeu. Una cosa semblant em va passar fa poc, quan la dependenta d’una companyia de telèfons va regalar-me una targeta SIM (valorada en uns 20€) a canvi d’una fotografia. Fins i tot, fa uns anys, a la província de Guangxi, un grup de nens ens van demanar autògrafs com si fóssim jugadors del Barça.

Aquesta curiositat del poble xinès també es viu als trens, per descomptat. I, de fet, aquest era un dels motius que m’empenyia a escollir aquest mètode de transport per a travessar el país i de fer-ho, més concretament, als vagons de seients i no pas de lliteres.

Un espectacle auditiu
El tren va començar a allunyar-se de l’estació, i a mesura que augmentava la velocitat també augmentaven els decibels. I no tan sols per la velocitat del tren. Dins el vagó, de mica en mica, anaven afinant els instruments per començar a interpretar la peça estrella de l’orquestra simfònica dels trens xinesos.

A la percussió, les rodes del vagó marcaven el tempo mentre passaven rítmicament per les vies del tren. De seguida, s’hi van afegir els instruments de corda. Als trens, però, no hi havia violins ni contrabaixos. Ocupaven el seu lloc el soroll que els passatgers feien quan xuclaven els fideus instantanis, una remor constant que ja no va cessar fins al final del viatge. Si bé en la nostra cultura és de mala educació fer soroll quan es menja, a la Xina es considera que d’aquesta manera es gaudeix més del plat. I allà, al tren, tothom mostrava alegrament com n’era, de bo, el seu àpat.

Acompanyant la melodia, hi havia també els instruments de vent fusta i vent metall o, en aquest cas, les converses de telèfon i les sèries i films reproduïts a tot volum. Per algun motiu, molts xinesos preferien parlar pel mòbil amb el mans lliures. I a més, cridant. De la mateixa manera, els auriculars semblava que no formaven part de l’equipatge de gaire passatgers, que no dubtaven a compartir amb tots els viatgers els sorolls d’explosions, riures, músiques i altres efectes especials que sortien del telèfon.

Per últim, de tant en tant, apareixia alguna arpa i algun orgue: els crits dels venedors començaven fluixos, a la llunyania, i s’intensificaven en un crescendo digne de la novena simfonia de Beethoven. El moment àlgid arribava quan el carro farcit de plats passava just pel costat i el crit que anunciava el menú del dia m’eixordava definitivament. Venien begudes, menjar i, a vegades, oferien tota una argumentació de deu minuts (amb demostració inclosa) per a convèncer-nos que necessitàvem un article absolutament indispensable per al viatger com era, per exemple, un raspall de dents que es podia enganxar en un mirall o una finestra gràcies a una ventosa.

Descansar, una quimera
L’orquestra va decidir de reposar durant quatre hores, l’únic moment en què es podia aspirar a dormitar. Concretament, va ser de les dues de la matinada, quan gairebé tothom feia nones, fins a les sis del matí, quan un dels venedors ens va recordar amb els seus crits que havia arribat l’hora d’esmorzar. Durant aquesta estona, cadascú va mirar de trobar una posició que li permetés de descansar tan bé com pogués.

Els qui eren al costat de la finestra ho tenien més fàcil, perquè podien fer servir la taula central o la paret com a coixí. Els del seu costat, encara que amb més dificultats, també podien recórrer a la taula com a suport per al cap. Era més difícil per als dos que eren ben bé al costat del passadís, en el grup de sis. Allà és on era jo.

Semblava que l’enginyer que va dissenyar els seients hagués calculat la inclinació de manera que fos impossible deixar-hi caure el pes de tot el cos a sobre i reposar-hi en pau. En comptes d’això, era inevitable que, a mesura que m’anava quedant adormit, anés donant cops amb el cap, que queia com un pes mort cada vegada que era a punt d’adormir-me. A més, el seient en qüestió era molt dur. De fet, oficialment, el nom de la plaça era ‘hard seat’ (seient dur). I no hi havia l’opció de seient tou, o sigui que es fa difícil d’entendre per què tenen la necessitat de recordar-ne la duresa fins i tot a l’hora de comprar-lo.

El millor mitjà de transport
I doncs, si viatjar tantes hores en tren era tan dur, per què ho feia? Per començar, costava gairebé la meitat que dormir en una llitera, la qual cosa permet de fer moltíssims quilòmetres a un preu molt assequible. Es pot travessar el país sencer (2.600km en 38 hores) per uns 35€.

Al mateix temps, durant els trajectes llargs, els trens es converteixen en una passarel·la per la qual desfilen tota mena de paisatges i persones. Veus com evoluciona l’entorn i, amb ell, els passatgers que hi viuen. A més a més, com més temps passes en un tren, més probabilitats de connectar amb algun dels companys de viatge.

Una vegada, dormia en un tren en direcció a la província de Sichuan. Quan em vaig despertar, just davant meu hi havia un home d’avançada edat que em mirava fixament a pocs centímetres de la cara. Pràcticament no es va ni immutar quan vaig obrir els ulls. No semblava ni sorprès ni enxampat, sinó que continuava amb un posat curiós. Llavors em va explicar que m’havia vist i s’havia adonat que tenia el nas molt petit (i això que no considero que el tingui especialment petit). Després, em va llançar les quatre preguntes que sempre surten al començament d’una conversa a les zones rurals de la Xina (no necessàriament en aquest ordre): D’on véns? Quants anys tens? Ets casat? Quant guanyes en un any?

Al tren es viuen tota mena de situacions mentre s’aprecien els canvis de paisatges, de cultures i, a més, permet d’estalviar uns diners. Els qui es puguin permetre gastar una mica més i vagin amb pressa, poden utilitzar el servei de trens d’alta velocitat, el més extens del món. Actualment, disposa d’uns 27.000km (molt més que el segon del rànquing, que és l’estat espanyol, amb menys de 3.000km de vies d’alta velocitat). L’opció del govern xinès per aquest servei és molt gran. L’objectiu és arribar als 38.000km l’any 2025.

Quan vaig a la Xina no tinc cap dubte: em desplaço amb tren. Aquesta vegada he recorregut més de 2.200km en 25 hores, de Pequín a Hong Kong, amb parada a Wuhan, una ciutat al centre del país i de la qual sentirem parlar, de ben segur, en un futur.

Al tren veus coses a les quals no estàs acostumat, però s’aprèn molt. Es viu de primera mà el xoc cultural. Però, si es va amb la ment oberta, totes aquelles coses que colpegen com un martell es poden transformar en anècdotes divertides que ajuden a comprendre millor la cultura d’un poble.

Ara, a Hong Kong, entro en zona desconeguda. No tan sols és una ciutat nova per a mi, també és el lloc des d’on provaré de fer barcastop, és a dir, autostop en vaixells, per arribar a les Filipines. Serà la primera vegada que ho intento. Fa respecte, crea incògnites, però també il·lusiona. I molt.

Altres capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
—(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia.
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem