05.11.2018 - 21:50
|
Actualització: 12.11.2018 - 15:36
—Em sap greu, però no tinc canvi —vaig retirar la mà amb què li oferia un bitllet de 100 iuans (uns 12€) i en vaig començar a buscar un de més petit.
—Si pot ser, m’ho hauries de donar exacte. O pagar amb el mòbil, és clar —em va dir la dependenta de la botiga d’alimentació en un anglès quasi perfecte. En un gest va obrir la caixa i em va ensenyar que només hi tenia 25 iuans (uns 3€).
—Aquí ja gairebé ningú no fa anar diners en efectiu. Poden passar dies sense que vegi un bitllet.
Pequín s’havia convertit en la primera ciutat del món que visitava on semblava que els diners, tal com els coneixem, eren a punt de quedar-se obsolets. Durant els dies que hi vaig ser, només vaig veure carteres en mans de viatgers. Per als xinesos, tot es concentra al mòbil.
I més concretament, l’eina centralitzadora de pràcticament tot l’oci xinès és WeChat, l’aplicació que no falta a cap telèfon intel·ligent del gegant asiàtic. És el servei de missatgeria més utilitzat, però també és una xarxa social amb informació actualitzada dels contactes o institucions de referència i un moneder que t’ho permet pagar pràcticament tot i, fins i tot, enviar diners als teus amics.
Però tota aquesta comoditat té un preu: les dades. De fa un any, WeChat reconeix en les seves condicions d’ús i privacitat que el govern xinès accedirà a la informació dels usuaris sempre que ho vulgui, cosa que confirma les sospites que molts tenien. Això inclou també el contingut de les converses.
L’evolució tecnològica com a pal de paller
La ciutat i el país han canviat molt des que vaig ser ací l’última vegada, ara fa tres anys. M’he trobat una Pequín molt menys contaminada, més organitzada i plena de càmeres de vigilància. A tot arreu. No vaig saber trobar un punt de la ciutat que romangués fora del camp de visió d’alguna càmera.
Tota aquesta inversió en milions de càmeres de seguretat es justifica pel Sistema de Crèdits Socials, un macroprojecte de seguretat ja mediàtic que permet de monitoritzar, controlar i puntuar els 1.400 milions de ciutadans xinesos. Per exemple, les persones que no paguin les multes o els bitllets de transport o que fumin al tren poden ser penalitzades amb la prohibició d’agafar un avió o un tren d’alta velocitat. El sistema també es fa servir per detectar i resoldre petits crims, com ara robatoris.
El projecte ha estat en el punt de mira de molts mitjans de comunicació per considerar-lo digne del món fictici de George Orwell a la novel·la 1984, però també per la demostració que la Xina té a l’abast tecnologies que semblen d’una altra era.
A més de càmeres de seguretat, les ciutats xineses s’han tenyit dels colors de les empreses de bicicletes compartides. Cap carrer no se n’escapa. Cap cantonada. N’hi ha moltíssimes. Però, més que la quantitat, sorprèn la facilitat amb què es poden fer servir. És tan senzill com acostar-s’hi, escannar el codi QR que hi ha a la bicicleta i… Bingo! El cadenat fa una musiqueta i es desbloca. Una vegada l’has utilitzada, només cal deixar-la on vulguis i tornar a blocar-la amb el cadenat. I amb quina aplicació del mòbil es pot fer, això? Doncs, òbviament, amb el WeChat.
Amb aquesta aplicació, es pot comprar als hipermercats, els mercats tradicionals i les màquines expenedores. Es pot donar diners als sensellar que demanen caritat als carrers més comercials de Pequín. Es poden comprar gelats, paraigües, nits d’hotel, catifes o, si es vol, plomes d’estruç. Fins i tot, en alguns bars i restaurants, ja no cal demanar les begudes al cambrer. S’escanna el codi QR que hi ha a la taula i es fa la comanda, directament, des del telèfon intel·ligent.
Tot això no es tradueix únicament en una comoditat increïble i una integració sorprenent de les tecnologies més modernes en el dia a dia de tots els xinesos. També és un munt de dades que se centralitzen en una sola aplicació. Si es paga de manera electrònica en comptes de fer-ho en efectiu, es pot saber exactament quins productes es consumeixen, quants i quan. Passa igual amb la manera els ciutadans es desplacen per la ciutat. En bicicleta, en metro, en taxi… Tot es paga escannant un simple codi QR.
El control també arriba als estrangers
Visitar Pequín significava, per a mi, tornar a la ciutat que m’havia acollit feia quatre anys. Ací hi vaig estudiar durant tot un curs acadèmic. Per això, més que fer-hi turisme, m’atreia retrobar-me amb vells amics, tant xinesos com estrangers. Van ser aquests últims que em van explicar que, a parer seu, ser de fora era ara més complicat que no pas abans.
Es troben amb més entrebancs administratius, que els semblen incomprensibles, i els és més difícil de mantenir el contacte amb el món més enllà de les fronteres de la Xina. ‘A vegades sembla que tinguin ganes que tornem als nostres països’, em comentava un company de l’Amèrica Central.
La comunitat internacional sempre ha trobat la manera d’eludir l’anomenada ‘gran muralla virtual’, el tallafoc que fa servir el govern xinès per blocar i filtrar els continguts d’internet (això afecta sobretot mitjans de comunicació, Google i xarxes socials com Facebook, Instagram i Twitter). El mètode més senzill i utilitzat és instal·lar-se un VPN, un programa que permet de connectar-se en servidors d’altres països i, per tant, esquivar la censura de l’univers virtual xinès.
No obstant això, són molts els qui m’han assegurat aquests últims dies que aquestes aplicacions comencen a fallar per primera vegada. De fet, el govern xinès va decidir de blocar totalment l’ús dels VPN a partir de començament d’enguany. Per aquest motiu, Apple va retirar aquesta mena de programes de l’Apple Store xinès. Tot i això, els usuaris han pogut fer-lo servir igualment, però sembla que com més va amb més dificultats.
A més a més, el servei de missatgeria Whatsapp, el més utilitzat per la comunitat internacional, també experimenta restriccions des de fa un any.
Societat més interessada en política
En només tres anys la Xina ha canviat molt. Hi ha molts edificis nous, comerços canviats i l’alta tecnologia forma part del dia a dia a la ciutat. Però també he vist els xinesos diferents. Tot i que més a poc a poc, la mentalitat d’algunes de les persones que conec en aquest país va modificant-se. Fan més preguntes i parlen més obertament de política.
Per a alguns, el moment clau va ser l’eliminació dels límits presidencials que mantindrà Xi Jinping més temps al poder que els seus predecessors. Per a uns altres, va ser l’aturada del creixement econòmic del país i la guerra comercial amb els Estats Units.
Parlant amb els xinesos, un veu l’altra cara de la moneda. Per ells, l’omnipresència de càmeres de seguretat és una bona manera de combatre el crim i castigar els qui defugen la llei. La centralització de totes les eines en una sola aplicació del telèfon mòbil és extremadament còmoda i una demostració de la tecnologia xinesa i el seu creixement. I el fet que no es canviï de president pot ser bo, diuen, tenint en compte que ara passen per un moment econòmic important i alternar el lideratge podria desestabilitzar l’estratègia a llarg termini del país.
Ara mateix, la seva preocupació és que la Xina continuï creixent i faci un canvi de xip en la seva producció. Volen passar de fer bons productes de nivell mitjà i imitacions a fer productes innovadors i de molt alta qualitat. Volen ser els millors del món en quantitat, però sobretot, en qualitat.
Naturalment, totes aquestes opinions són només les de les persones que m’envolten en aquest país. Xinesos que estan en contacte amb la comunitat internacional, que són joves, parlen anglès i viuen a les ciutats. Però, com a mínim, aquest sector de la població sembla que va deixant enrere la indiferència per la política que havia caracteritzat el poble xinès les últimes dècades.
Per mi, aquesta sempre és la millor part de visitar aquest país. Parlar amb la seva gent, trobar-me amb amics. Saber què pensen. Entendre millor una superpotència que condiciona tot el món i que pren unes decisions que a vegades són difícils de comprendre des dels països occidentals. Perquè no hi ha una única realitat, però la millor manera de tenir-ne una d’acurada és, com sempre, plantant-se al lloc i conversant amb la gent. I, per aquest motiu, viatjar és sobretot descobrir altres veritats i obrir ments.
Altres capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
—(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia.
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
