La volta al món sense bitllet de tornada (5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades

Aquell ocellot es va arrapar amb força a la meva mà. Amb molta força. De fet, en aquell moment només podia pensar en el mal que em faria si no portés aquell guant protector. Com m’arrancaria la pell i em faria unes bones ferides. Planyia qualsevol guineu que es trobés en el punt de mira d’aquell majestuós animal. Era una àguila daurada, una espècie molt venerada a Mongòlia, sobretot a l’oest del país. En aquesta regió es troben els kazakhs, una minoria ètnica de tradició musulmana, i és ací on hi ha més caçadors que fan servir àguiles per a aconseguir les captures. Diuen que amb prou feines se’n poden comptar uns dos o tres centenars.

I quina sort que vam tenir nosaltres quan, el dia anterior, vam descobrir que coneixíem un d’aquests herois locals. Ens havíem topat amb ell i el seu grup d’amics de casualitat per les muntanyes. Sorpresos de veure’ns arribar a cavall, ens van convidar a menjar i a dormir a la granja d’en Halm, el més vell i calmat de tots. Va ser entre tassa i tassa de te amb llet que un d’ells ens va començar a ensenyar unes fotografies en quèapareixia amb àguiles i algun animal mort que, sens dubte, havia estat víctima de la letalitat d’aquelles aus.

Potser volia tornar a veure la nostra cara d’estupefacció i sentir els nostres ‘uau’. O potser senzillament ja era en els seus plans portar-la aquell dia. La qüestió és que l’endemà al matí, en Khayrem, el caçador, es va presentar amb una àguila sota el braç, literalment. I en un tres i no res, allà era jo, amb un ocell agafat al meu braç. Al meu voltant em cridaven, rient, que aixequés el braç, el qual, de mica en mica, anava baixant pel pes de la criatura. I com volien que ho fes? Si allò pesava una tona!

Sopant amb àguiles
Aquell cap de setmana el vam passar amb en Khayrem. El caçador tenia una casa als afores d’Ölgii, la capital de la província de Bayan-Ölgii. De la paret del menjador, hi penjava la pell sencera d’una guineu, la presa per excel·lència de les àguiles. Sobre el televisor, un barret musulmà reposava al costat d’un fuet per a cavalls. I al lateral de la taula, sobre un petit tronc, ens esperava una àguila, com si fos un comensal més, ansiós per començar a sopar i explicar-nos com li havia anat el dia.

De situacions com aquestes, en vam viure moltes, a can Khayrem. En total, hi vivien cinc àguiles. Per al caçador, era tot un orgull tenir-ne tantes. Si bé la família no en podia viure, es prenia molt seriosament la seva afició.

Per nosaltres, ser allà era una oportunitat única per a aprendre més coses d’aquesta tradició que ens havia empès a visitar la zona. Tanmateix, no ens vam sentir del tot còmodes amb les condicions en què viuen les àguiles. Les tenen tancades en habitacions diminutes, plenes de pols i sense llum exterior. Les poques vegades que en surten ho fan amb els ulls tapats i lligades, per les potes o per les plomes, perquè no s’escapin volant. L’única vegada que poden batre les ales i navegar pel cel és el dia de cacera.

Segons que ens van explicar, les capturen de petites i se les emporten a casa. Allà, durant un any, les atipen per fer-les més fortes i perquè agafin dependència de l’amo o la mestressa. Però el bufet lliure tanca la porta el dotzè mes. A partir d’aleshores, la seva vida canvia dràsticament. Les àguiles poden passar dies sense menjar. L’objectiu és que la gana les obligui a caçar quan siguin alliberades i que no se’n vagin volant enlloc més. Una vegada perforen la pell de la presa amb les urpes i el bec, o la deixen anar des de les altures, el caçador recupera l’ocell famèlic i, normalment, li dóna part del botí.

Diuen que al cap de set anys o vuit les deixen en llibertat però, sincerament, m’estranyaria que aquestes àguiles puguin sobreviure a la natura després de tants anys de captivitat.

Golden Eagle Festival (Festival de l’Àguila Daurada)
Conèixer en Khayrem va ser una gran sort, però que fóssim a Ölgii aquelles dates no era cap casualitat. Des que havíem sortit de Khovd amb els cavalls el nostre objectiu era arribar a temps per al Golden Eagle Festival, un esdeveniment en què vora un centenar de caçadors amb àguiles es reuneixen per competir en diverses proves de destresa, sigui amb les aus o amb els cavalls. La nostra inexperiència i els múltiples entrebancs que ens vam trobar van fer perillar el nostre objectiu, però finalment vam arribar just el dia abans que comencés la competició.

El nostre amfitrió era un dels participants. Així i tot, el dia anterior no semblava gaire nerviós quan ens oferia bols sencers de vodka que ell bevia d’un sol glop. Ens costava de creure tanta tranquil·litat i ganes de gresca i xerinola poques hores abans de la gran competició.

Però l’endemà ho vam entendre tot. El festival s’havia convertit en una atracció per als turistes, i per als participants no era sinó una manera d’aconseguir diners fàcilment. L’entrada costava 30€ per tots dos dies, un preu que només s’aplicava a turistes (els mongols entraven de franc) i que és una autèntica barbaritat en un país on el cost de la vida és molt baix. Per sort, la gent local ens va ajudar a evitar de pagar aquesta xifra, que hagués estat un daltabaix per al nostre minso pressupost.

Desconec si els participants reben diners directament de l’organització, però sí que és habitual que alguns turistes els paguin a canvi de posar per a algunes fotografies. Tot plegat ha creat un microclima que, afortunadament, no he vist enlloc més de Mongòlia. L’autenticitat es perd en detriment de la mercantilització. Els caçadors estan envoltats en tot moment d’un eixam de turistes que els immortalitzen sense preocupar-se de res. Fins i tot, hi ha pares que acompanyen els fills vestits amb la roba tradicional kazakh i demanen diners a tothom que els fa alguna fotografia.

Tanmateix, el festival encara és una bona ocasió per a entendre com són les competicions reals entre caçadors a Mongòlia. Les àguiles demostren la seva habilitat en dues proves. En la primera, les aus es llancen des d’una muntanya i han de trobar el braç del seu amo, que cavalca a cent metres o dos-cents de distància. En l’altra, la més esperada del cap de setmana, l’àguila ha de ‘caçar’ una pell de llebre que arrossega el caçador des del seu cavall.

A més a més, hi ha proves d’habilitat que no involucren ocells, però que fa segles que són un divertimento per als nòmades mongols. Curses de camells, tir amb arc, recollir a cavall una moneda de terra o, també muntant, barallar-se amb un altre concursant per fer-se amb una ovella decapitada.

Però de tota la competició (o espectacle turístic), sens dubte, el millor moment va ser veure participar-hi dos dels nostres cavalls. L’un, el va muntar en Khayrem mateix, i l’altre, el vam deixar a un caçador amic del nostre amfitrió que tampoc no en tenia. Amb prou feines ens ho podíem creure, quan animàvem els nostres animals com si fóssim uns pares orgullosos de veure els seus nens debutant com a titulars amb l’equip de futbol del poble.

Integrats amb la comunitat
Al final, el festival es va convertir en una simple anècdota i una futura advertència per a tot aquell viatger que ens topem i que tingui pensat anar-hi. Per nosaltres, el moment àlgid ha estat poder viure i entendre la vida del caçador amb àguiles en primera persona. L’hem vist alimentar-les, fer-los-hi petons i tancar-les en habitacions diminutes. L’hem vist fent de pare de família, bevent vodka i interactuant amb veïns i altres caçadors. Hem vist àguiles menjant ronyons de vaca, saltant a sobre la taula cercant més menjar o foradant-nos amb la mirada des del nostre braç. En definitiva, ens hem sentit part de la comunitat. I sense involucrar-hi ni un sol euro, sense interessos econòmics. Només amb bona fe i molta curiositat.

En aquest cas, els cavalls en són els culpables. Els mongols els veneren i respecten als que també ho fan. Veure’ns arribar travessant muntanyes després de muntar durant més de 250 quilòmetres és el que ens va obrir les portes de casa en Halm i en Khayrem. I abans que ells, tants d’altres que van ser generosos i van fer el mateix per ajudar els que, a sobre un cavall, intentaven entendre més sobre un país i la seva gent.

Viatjar hauria de ser això. Veure monuments històrics, sí, però també conèixer gent local i veure com és viure en aquell país. Quines tradicions tenen i com entenen la vida. Viure el xoc cultural i, en definitiva, integrar-se per tenir una imatge més nítida d’una llar diferent a la teva.

Per cert, que després de quasi tres setmanes ja hem venut els cavalls, i no ha estat gens fàcil. Hem hagut de suportar més de tres dies de dures negociacions, de teatre i d’esgotament mental, però finalment hem aconseguit donar-los-hi una nova vida. Els kazakhs, quan veuen cavalls, saliven i els miren la panxa, ja que suposen una bon font d’aliment per ells. Però els nostres compradors ens han assegurat que cap dels tres se servirà en cap banquet. En comptes d’això, es convertiran en els cavalls de competició d’en Khayrem i en Halm, que els hi donaran una vida tranquil·la pasturant pel camp i, de tant en tant, exhibint-se en festivals de caça amb àguila. Mentrestant, nosaltres deixem enrere els nostres companys d’aventures per començar-ne una de nova: tornar a Ulan Bator fent autoestop, en un país, el menys densament poblat del món, on poden passar dies sense veure un cotxe.

Altres capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
—(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia.
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia