08.10.2018 - 22:00
Vam començar a racionar l’aigua el segon dia i ens en vam quedar sense el tercer. Enmig d’un desert. Com havíem arribat a aquell extrem? Costava de creure-ho, tenint en compte que mantenir-nos hidratats havia estat la nostra principal preocupació a l’hora de preparar-nos per a aquesta expedició. Fins i tot havíem comprat un bidó de 20 litres que ens havia de servir per a no preocupar-nos d’una cosa tan elemental com l’aigua. Però el bidó es va quedar agafant pols a la iurta d’en Battiulga perquè no havíem trobat la manera d’encabir-lo en el nyap que carregava el tercer cavall. No hi havia lloc entre motxilles, sacs de menjar, tendes d’acampada i màrfegues. En comptes d’això, vam comprar una garrafa de cinc litres que teníem pensat reomplir en un riu que, ens havien dit, era a dos dies a cavall.
El nostre primer error va ser abandonar el bidó. El segon, comparar-nos amb els mongols. Per a uns nois amb la nostra experiència (o inexperiència) en hípica, era senzillament impossible arribar al torrent d’aigua fresca al cap de dos dies. Els mongols normalment fan uns 40 o 50 quilòmetres cada dia dia cavalcant per l’estepa. Nosaltres, les dues primeres jornades, amb prou feines vam arribar als 13 de mitjana. No ens enteníem amb els cavalls i no sabíem com anar més de pressa que uns tristos tres quilòmetres l’hora. El seu pas era exasperant, però senzillament no sabíem com comunicar-los que havien d’anar més de pressa.
De manera que, la segona nit, després de beure’ns el suc de les fruites en conserva que carregàvem per no gastar la preuada aigua, vam decidir de canviar d’estratègia: aniríem fins a Khovd Sum, un petit poble de vora 300 habitants situat a uns 15 quilòmetres de l’estable abandonat on anàvem a dormir. Aixecant-nos d’hora i amb la suficient concentració, havíem de ser capaços d’arribar-hi. Així podríem carregar noves provisions i tornar a donar la volta a aquest rellotge de sorra en forma líquida en què s’havia convertit la nostra garrafa.
Però, novament, la nostra inexperiència ens va jugar una mala passada. Les alforges amb l’equipatge i tot el munt de coses que hi havia damunt no es volien aguantar sobre el cavall. Senzillament, no volien. Primer va caure cap a un costat. Després les cordes amb què ho aguantàvem es van destensar. O un sac queia cap enrere i fregava l’esquena de l’animal. I així anar fent, obligant-nos a parar fins a sis vegades i entorpint qualsevol bon ritme que haguéssim pogut arribar a albirar. Al migdia, a la garrafa, ja no hi quedava ni una gota.
Per sort, els cavalls podien beure dels bassals d’aigua que de tant en tant apareixien al camí. Però nosaltres encara no estàvem tan desesperats per a llançar-nos a terra i començar a xuclar aquell líquid marronós, si bé a cada minut anàvem considerant més opcions com aquesta.
El sol començava a amagar-se quan per fi vam arribar al poble, després d’hores a la intempèrie en què el cos ens demanava un líquid que no li podíem donar. D’una iurta en va sortir una família que, quan ens van veure mostrant clars símptomes de deshidratació, ens van fer beure litres i litres de te amb llet de vaca, la beguda més consumida a Mongòlia. Aquella nit la vam passar amb ells, molt més tranquils però conscients que amb l’estepa no s’hi juga.
Khongio, el salvador
Dels errors se n’aprèn, i nosaltres vam aprendre molt els primers dies. L’aigua ja no va ser més un problema. Vam aprendre a administrar-la i al cap de pocs dies resseguíem un rierol amb aigua amb sabor de victòria i freda com una nit a l’Everest.
El riu Khongio ens va aportar seguretat en molts aspectes. No tan sols era una font potable per a hidratar-nos i cuinar sense problemes. També era un lloc amb menjar de qualitat per als animals, que van devorar arbustos i herbes verdes sense parar. A més, el terreny era ideal per a trotar. A la riba hi creixien prats que els cavalls agraïen i hi cavalcaven amb ganes, cosa que ens permetia de desplaçar-nos a bon ritme, finalment. Així vam aprendre a connectar millor amb els nostres companys d’aventures, entenent-los i apreciant-los.
Alhora, la companyia del Khongio ens va tranquil·litzar. A Ulan Bator ens havien avisat que hi havia ‘un 99% de probabilitats’ que ens intentessin robar els cavalls. Dos estrangers són una presa molt fàcil per als lladres. És tan senzill com tallar la corda amb què lliguem els cavalls a la nit perquè pasturin i anar-se’n amb ells. Ni els atraparíem ni sabríem on cercar-los. Segurament, abans de vint-i-quatre hores, els cavalls serien a una altra província o ja els haurien matat per vendre’ls com a carn. Ens seria totalment impossible recuperar-los.
Per aquest motiu, vam optar per fer guàrdies durant la nit. Una vegada se’n va el sol, poca cosa es pot fer enmig d’enlloc. Per això podíem separar la nit en diversos torns i aconseguir dormir pràcticament sis hores cadascun. Interrompudes, és clar. Però sis hores al capdavall.
Tot i això, al costat del riu érem a cobert. No ens veien des de cap carretera i això ens va permetre d’aclucar l’ull (pràcticament) sense por de no trobar els cavalls l’endemà.
Un clima imprevisible
Si una cosa ens va agafar per sorpresa, van ser els canvis de temps. Mongòlia és coneguda com el país de l’etern cel blau, però això d’etern deu ser molt subjectiu. Si més no, enguany. El desert del Gobi és florit (el mongols asseguren que no plovia tant a l’estiu des de feia uns disset anys) i, en aquests moments, la capital és completament coberta per la neu. A la part del país on som nosaltres, a l’oest, el temps ha estat bo, en general, però no sempre ens ha respectat.
El quart dia d’expedició, l’orgullós sol de les tres de la tarda va avançar la retirada i només al cap d’una hora una pluja densa com un braç de gitano ens xopava de dalt a baix. La sort ens va acompanyar quan, abans de deu minuts, vam trobar un estable abandonat. I dic que és una sort perquè trobar qualsevol mena d’obra feta per l’home és ben difícil, al país més deshabitat del món.
Allà, hi vam deixar els cavalls i vam trobar una mena de refugi cobert per a cabres que, per una nit, es va convertir en una zona de càmping de poc més de tres metres quadrats. Semblava que havíem trobat un petit oasi lluny de la humitat, però res no és mai perfecte. El teulat, fet amb palla, fustes i fems, va començar a filtrar al cap de poques hores part del diluvi que es desfogava amb força a l’exterior. Per aquest motiu, allà a dins, gota a gota, ens va acompanyar durant tota la nit un plugim d’excrements que ho va deixar tot impregnat de color marró i d’una olor desagradable. Digna d’una escena bíblica.
Menys pudent va ser la tempesta de neu de la setmana següent, però molt més inclement. La poca visibilitat, el fred i el vent que semblaven traspassar la pell i els músculs per instal·lar-se permanentment als ossos van posar-se d’acord per fer-nos viure l’experiència més dura i perillosa del viatge. Per primera vegada, em vaig qüestionar si tot plegat valia la pena. Aquell fred, no saber si trobaríem algú que ens pogués ajudar, l’esgotament, els dubtes, les pors… Si allò era una aventura, de debò era el que volia?
El sol després de la tempesta
I sí, la resposta era que sí. Perquè després de la tempesta de neu, t’envolta un paisatge de postal i els cavalls corren i beuen per tot arreu. Perquè després del diluvi i el plugim d’excrements, el sol és més bonic que quan fa tot el dia que radia. Perquè després de passar set al desert, el te amb llet és més bo que mai i valores la generositat del desconegut. Perquè quan, després d’un dia a cavall, observes baldat la posta de sol, sembla que algú l’hagi dissenyada només per a tu.
Cavalcant per l’estepa de Mongòlia, de perills n’hi ha molts. Es viuen moments molt durs, però aquests multipliquen els bons, que es revaloren. I sí, comprar cavalls a Mongòlia per viatjar amb ells a través del país és una bogeria, però és la bogeria que m’ha fet aprendre més en menys poc temps de la meva vida.
Altres capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
—(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia.
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
