19.11.2018 - 21:50
‘Pau al món! Pau al món! Pau al món! I Pau al món ho aconsegueix després d’una recta final d’infart!’ Des dels altaveus de l’estadi, el comentarista repassava com s’ho havia fet, el cavall número 12, per acabar travessant la línia d’arribada en primera posició. Però ara l’espectacle era a les grades. Com passava després de cada cursa, els qui havien apostat pel cavall guanyador ho celebraven sense vergonya. Els qui no havien tingut tanta sort ja tenien el cap a la següent dotzena de cavalls.
No en tenia ni idea, de curses de cavalls (més enllà que el primer que passa la línia d’arribada guanya), però allà al mig qualsevol es contagiava de l’emoció que impregnava l’ambient. Era a Happy Valley, l’estadi per excel·lència d’Hong Kong. Si les curses de cavalls fossin una religió, Happy Valley en seria el temple més important del país.
De fet, es podria dir que les curses de cavalls són la religió més practicada a Hong Kong. Dels set milions de persones que hi viuen, qui més qui menys ha apostat alguna vegada a la vida. Diuen que els hongkonguesos són els ciutadans que més aposten de tot el món. Els budistes i els taoistes seguirien les curses de cavalls com a segona i tercera religió més practicada al país, respectivament, amb només un milió de seguidors cadascuna.
Anar a Happy Valley és tot un espectacle. Cada dimecres hi ha curses, i gairebé sempre és pràcticament ple. Ara bé, aquests últims anys, l’estadi, ubicat ben bé al centre de l’illa, s’ha convertit també en el punt de trobada de molts estrangers expatriats. El focus d’atenció encara són els cavalls, molt més alts i fornits que els que vaig comprar a Mongòlia, però entre cursa i cursa hi ha un ambient d’allò més festiu.
Ben bé al costat de la pista per on galopen les bèsties, hi ha una zona habilitada per al públic general. Occidentals amb cerveses a la mà es barregen entre hongkonguesos que enfonsen la mirada en densos tabloides i analitzen l’opinió dels experts en hípica per trobar la fórmula guanyadora.
Tot i això, encertar-la no és fàcil. Els qui en saben diuen que les curses a Hong Kong són molt més imprevisibles que en altres llocs del món. De fet, el dia que hi vaig anar, es van fer vuit curses, i només una vegada va guanyar el cavall favorit.
En el poc més d’un minut que dura la prova, pot passar de tot. Per això, a mesura que els participants s’acosten a la recta final, els murmuris de la grada van creixent fins a convertir-se en crits a ple pulmó. És gairebé com una pregària conjunta que culmina en el moment més àlgid: quan els cavalls passen la línia de meta. Hi ha qui s’hi juga massa per a estar-se callat.
Una màquina de fer diners
Hong Kong és la reina de les curses de cavalls. Cap altre lloc del món genera més beneficis que aquesta administració. El 2009 va generar de mitjana més d’11 milions d’euros per cursa, sis vegades més que França, que ocupa la segona posició en aquest rànquing.
Gran part d’aquests beneficis se’ls endú el Hong Kong Jockey Club, l’empresa que fa 150 anys que gestiona totes les apostes de les curses de cavalls, els partits de futbol i les rifes. L’altre gran beneficiat és, òbviament, el govern d’Hong Kong, tenint en compte que la major part dels impostos que nodreixen les arques de l’administració provenen de les apostes.
Així i tot, la legislació és més restrictiva que en altres països. Per exemple, qualsevol aposta que no es faci per mitjà del Hong Kong Jockey Club és il·legal. També ho són les que es fan per internet. Tampoc no hi ha casinos. De totes maneres, qui vulgui visitar-ne un ho té tan fàcil com agafar un ferri o un autobús i plantar-se a la veïna Macau, que és, per entendre’ns, Las Vegas del món oriental.
Els negocis que sí que es veuen pels carrers d’Hong Kong són les cases de mahjong. Tot i que cada vegada n’hi ha menys, encara se’n poden trobar als barris de Jordan, Yau Ma Tei, i Sham Shui Po. Ara ja només en queden una seixantena repartides pel territori, però formen part del patrimoni històric de la ciutat. De tota manera, els propietaris d’aquests locals reconeixen que el sector té els dies comptats.
I quan la Xina absorbeixi definitivament Hong Kong?
Una de les condicions de la transferència de sobirania d’Hong Kong, que va passar de mans britàniques a xineses, va ser que el país conservaria el sistema capitalista i que disposaria d’un alt grau d’autonomia durant cinquanta anys. Això vol dir que el 2047 Hong Kong haurà d’adoptar la legislació xinesa i el seu estil de vida.
A la resta de la República Popular de la Xina, sense comptar Macau, apostar és il·legal. Només es pot jugar a la rifa. Per tant, si finalment es completa aquesta absorció, Hong Kong hauria de renunciar al mahjong, a les apostes en partits de futbol i, per descomptat, també a les curses de cavalls. O, si més no, a l’emoció de veure aquestes competicions quan s’han apostat diners.
És a dir, és com voler treure el futbol als catalans, el bàsquet als lituans o el rugbi als neozelandesos. Vol dir eliminar l’oci preferit dels veïns, l’opi del poble. És per factors com aquest que s’augura tan difícil i polèmica la fi de la Xina actual, l’organitzada com ‘un país, dos sistemes’ (el socialisme de mercat i el capitalisme d’Hong Kong i Macau). Perquè significa forçar una part de la població a renunciar a una determinada manera de viure. A unes activitats, uns costums i uns drets. S’acabarà la llibertat d’expressió, de càtedra, d’associació… I això espanta (i enrabia) molt els hongkonguesos.
De fet, segons una enquesta de la Universitat Xinesa d’Hong Kong, el 2016, vora el 40% dels ciutadans pensaven a emigrar, la majoria per motius polítics. De moment, sembla que el destí preferit és Taiwan: és a prop i comparteixen estil de vida.
En gairebé trenta anys poden passar moltes coses, però el 2047 és una data molt present a Hong Kong, que rebutja els xinesos i la seva identitat. Per a molts, no és qüestió de ser de la Gran Bretanya o de la Xina, sinó, senzillament, de ser només d’Hong Kong.
Altres capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
—(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia.
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
—(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
